En el nom d’Isaura

Perquè ni Elena Mayoral, directora general d’aeroports d’Aena, ni Sonia Corrochano, directora de planificació aeroportuària de la mateixa companyia, ni Eva Valenzuela, directora de l’aeroport del Prat, van conèixer en primera persona els temps en què cap dona aconseguia llicenciar-se en enginyeria aeronàutica. Hi va haver una època en què aquesta carrera estava del tot masculinitzada, fins al punt que va córrer una llegenda negra en la professió: una dona no aprovaria mai l’assignatura d’aerodinàmica de quart. No va ser fins al 1974 quan Isaura Clavero, de Vigo, va aconseguir el títol d’enginyera aeronàutica i va tombar una muralla de gènere històrica.

El discret brindis de dimarts a Barcelona es produïa mig segle després i van participar-hi tres enginyeres aeronàutiques. Eren les úniques dones de la comissió tècnica d’11 persones que havien treballat des del setembre per desbloquejar un projecte que va topar amb discrepàncies polítiques i controvèrsies mediambientals. Amb elles, Benito Núñez, David Benito i Enrique Maurer, de l’Administració central; Javier Martín, d’Aena, i Javier Villamayor, Jordi Terrades, Jordi Sargatal i Manel Nadal, per la part catalana. La feina d’aquesta comissió s’ha desenvolupat tan discretament que ni tan sols eren públiques les persones que en formaven part; de fet, inicialment es deia que la componien vuit membres, però en realitat el nombre era d’onze.

Fonts coneixedores de la feina tan àrdua que va precedir l’anunci puntual de dimarts expliquen que van ser elles –Mayoral, Corrochano i Valenzuela– les que van carregar la major part del treball tècnic. "Dins de la comissió hi havia una part més institucional i una part més tècnica. Elles formaven part de totes dues", expliquen aquestes veus. En aquest temps han intercanviat "un nombre de papers incalculable", amb freqüents reunions al Prat que no tenien el protocol de les més esporàdiques i formals que es van produir a la Generalitat i que van arribar a ser cinc.

Aquestes tres enginyeres van afrontar el sudoku que representava l’ampliació amb la problemàtica d’una pista curta constreta entre dues zones protegides pel seu valor mediambiental i una pista llarga d’ús restringit per les molèsties que genera el soroll als veïns. "La complexitat tècnica era molt important", expliquen fonts coneixedores del procediment.

Molt WhatsApp

Malgrat les intervencions de Javier Marín, vicepresident executiu d’Aena, Jordi Sargatal i Manel Nadal, van ser elles tres les que van abordar el gran dilema dels metres de pista i l’afectació als terrenys de la Ricarda i el Remolar. S’organitzaven mitjançant un grup de WhatsApp en què intercanviaven els dubtes i els avenços.

"Són absolutament brillants, ho saben tot, no hi havia mai testosterona, eren molt generoses amb la informació i no s’enfadaven mai", expliquen veus que les han vistes treballar de la vora. Aquest coneixement el van poder comprovar de prop els periodistes que dimarts, després de la presentació oficial amb les autoritats, van acabar envoltant Valenzuela, directora de l’aeròdrom barceloní, per entendre els detalls tècnics.

Notícies relacionades

Telefónica invertirà en defensa en coordinació amb el Govern i Indra

Smith+Nephew fixa el seu centre d’excel·lència a BCN

¿Hi va haver cap escull que fes perillar el projecte? Un. A finals de març, i novament per raons polítiques i mediambientals, va començar a escampar-se el rumor que la comissió tècnica proposaria un allargament de 300 metres a la pista mar. Però aquestes tres enginyeres no van transigir mai a menys de 500 per raons de seguretat. Eren tot pragmatisme. Un exemple d’això: a la mateixa Corrochano, quan era la directora de l’aeroport, li van demanar si era conscient que la instal·lació s’havia convertit en una peça de negociació política. La seva resposta va ser simple: "Jo soc enginyera aeronàutica". I com a enginyeres sabien que no tenia sentit ampliar el Prat si no era per fer-hi cabre les grans aeronaus de vols intercontinentals, justament les que necessiten més espai per aterrar i enlairar-se, i justament les que vol atraure l’aeròdrom barceloní.

I si aquestes tres responsables de desencallar un dels projectes d’inversió més grans de Catalunya ho celebraven dimarts amb ganes va ser per dues raons: d’una banda, perquè recordaven que fa quatre anys va ser "devastador" veure el fracàs d’un projecte en què Barcelona va cinc anys més endarrere que Madrid i, de l’altra, perquè pensaven que si no el resolien ara "s’encallaria per sempre".