Independència d’Escrivá

José Luis Escrivá va arribar al càrrec de governador del Banc d’Espanya embolicat en dubtes sobre la seva independència política. Per primera vegada, en 45 anys de democràcia, algú passaria directament del Govern central a dirigir l’organisme.

Hi havia curiositat per com compliria Escrivá la funció d’"assessorar el Govern" que la llei assigna al Banc d’Espanya: si amb el mateix to crític que ha presidit les intervencions dels successius governadors durant dècades, o amb un to més complaent al jutjar les polítiques dels seus antics companys del Consell de Ministres. ¿I què diria sobre les pensions, que ell mateix va reformar com a ministre de Seguretat Social?

Aquesta setmana ha arribat la prova de foc. El Banc d’Espanya ha presentat el seu Informe anual, en què es fa una revisió de l’economia espanyola, amb els seus principals riscos i vulnerabilitats. És un document que ha de ser aprovat pel Consell de Govern. Però aquest any el document va resultar peculiar. Cap recomanació de política econòmica al Govern central. Cap, sobre la clàssica advertència per la sostenibilitat de les pensions. Cap al·lusió a la reducció de la jornada laboral, a la condonació de deute autonòmic o a la reforma del finançament de les comunitats.

Notícies relacionades

Amazon planteja un ERO per a 1.200 treballadors de les seves oficines corporatives de Madrid i Barcelona

El BBVA registra un benefici rècord i descarta intentar altres compres

L’endemà de la presentació de l’informe, va sorprendre l’anunci de la dimissió del director general d’Economia de l’organisme, Ángel Gavilán. Aquest havia dirigit l’elaboració d’un informe que, abans de ser presentat, va haver de ser refet, per indicació del Consell de Govern, per, entre altres qüestions, eliminar l’habitual seqüència de prescripcions de política econòmica d’aquest tipus de documents. El Consell volia un informe més analític, menys prescriptiu.

Escrivá predica que a un organisme com el Banc d’Espanya no li correspon prescriure mesures que impliquin redistribució de rendes. Hi ha qui ho veu com una mostra d’exquisitat institucional. Però hi ha qui ho veu com l’excusa perfecta del governador per no ficar-se en bassals que poguessin esquitxar els seus excompanys del Govern central, ni a la seva pròpia gestió com a ministre.