Li Cheng, politòleg: «Els Estats Units són un país malalt»

Vostè fa un diagnòstic dur sobre els Estats Units.

Considero que és un país malalt. Molts intel·lectuals americans a les universitats ho pensen i estan profundament preocupats per la direcció del país. El 6 de gener del 2020 va passar un gran succés [l’assalt al Capitoli], però els que el van portar a terme són vistos ara com a herois. Donald Trump ha mostrat la seva falta de respecte per la llei i fins i tot defensa un tercer mandat; i hi ha aquestes coses rares, com la seva imatge caracteritzat com a papa de Roma. En el millor dels casos li falta sensibilitat. Una altra cara d’aquesta malaltia és la desigualtat econòmica. Hi ha tanta gent sense llar en ciutats com Los Angeles, San Francisco, o Seattle… El problema del control d’armes està completament impossible. Per descomptat Amèrica és un gran país, però per ara està malalt, com altres països ho han estat: jo vaig créixer a la Xina en una època en què el país estava malalt.

¿Creu que Trump és una causa o una conseqüència d’aquesta malaltia?

És la segona vegada que els americans confien en ell, la gent ja el coneixia. Alguns dels seus valors eren la seva posició contra la immigració o un cert autoritarisme. La gent ja sabia això, per això no se l’ha de culpar, perquè té moltíssims seguidors; la primera vegada podia ser casualitat, la segona, no. Trump reflecteix una perspectiva molt conservadora sobre els immigrants. I rebutja una certa mirada sobre la democràcia americana i sobre uns valors que van fer d’Amèrica un model per al món. La seva administració, en molt poc temps, ha perjudicat els seus socis atlàntics, que era la pedra de toc de l’ordre liberal internacional després de la Segona Guerra Mundial. Tot això ara està en risc.

¿Com explica que els americans el votessin per segona vegada, malgrat tot?

Reflecteix un problema dels Estats Units, de desigualtat econòmica. L’1% de la gent més afavorida té la mateixa riquesa que tota la classe mitjana americana. És una desigualtat increïble, hi ha un problema de redistribució. Els Estats Units, com a país, van beneficiar la globalització, però només el 20% dels més rics, les persones amb més ingressos, se’n van beneficiar.

¿Què busca Trump amb la guerra comercial?

Està obsessionat amb els aranzels. Pensa que els aranzels protegiran els interessos dels Estats Units i utilitza els ingressos dels aranzels per reduir els impostos per a la classe mitjana i la classe treballadora. Però no sap que quan s’incrementen els aranzels, es crea inflació i fa que les empreses americanes siguin menys competitives. Això, al final, fa mal a la classe mitjana i a la classe treballadora. I encara més important ha sigut la resposta de la borsa i del mercat de deute. Em preocupa que pugui ser l’inici d’una tendència; la gent està perdent la confiança i pensa que Amèrica pot no ser el lloc més segur per invertir. Si aquest és el cas, hi haurà més danys.

¿Creu que va llançar la guerra comercial per desconeixement d’aquests efectes?

Va dir que ‘aranzel’ és la paraula més bonica del diccionari. Peter Navarro, el responsable dels aranzels, és una persona a qui van trobar a Amazon i van contractar. I Navarro citava un expert que mai va existir, que ell havia inventat. És increïble. Així que no, no es basa en principis bàsics d’economia. Va posar aranzels a Hong Kong, que és una zona de lliure comerç, i fins i tot regions on no viu ningú, només animals. És tot ridícul. Pot ser que tingui raons legítimes per arreglar el desequilibri de la seva balança comercial, però l’ús excessiu dels aranzels i la seva manera de lluitar amb els de la Xina… Comença amb el 10%, després el 20%, el 34%, el 64%, el 135%, el 145%, el 245%. Tot això és ridícul. Si hagués fixat un 15% o un 20%, potser un 30%, pot ser que fos raonable i la Xina probablement estaria disposada a negociar. Però quan arriba al 125%, ¿què busca?

¿Com es desescala aquesta situació?

Crec que l’objectiu de portar els fabricants als Estats Units és gairebé impossible. Necessites habilitats laborals que els nord-americans no tenen. No sabem si els Estats Units experimentaran un desastre econòmic terrible. Els nord-americans són un país fort quant al dòlar, quant a l’exèrcit, quant a la tecnologia científica. Però els Estats Units han perdut el més important, que és la credibilitat de la comunitat internacional. Els aliats dels EUA, com Espanya, ¿quant poden confiar en el país? Tens l’OTAN, però la manera en què es va tractar Zelenski va ser una vergonya, per ser suau. Però no vull ser gaire crític amb ell, perquè penso que aquestes polítiques perverses no s’acabaran amb Trump.

Creu que la Unió Europea i la Xina s’acostaran amb aquesta crisi?

Crec que les relacions europees amb la Xina milloraran dràsticament. Però costarà temps, anys, construir confiança real. És un tema de percepció, que és clau. A Europa s’ha dit que els xinesos utilitzarem força militar per atacar Taiwan. S’ha dit que la Xina no es pot canviar i que és inestable. Que la seva economia col·lapsarà, que vol interfer i substituir els Estats Units. Són tot exageracions. Crec que hi ha molt en comú entre la Xina i Europa: el multilateralisme, el canvi climàtic, la seguretat alimentària, la salut pública. A més, els països europeus no tenen ambició hegemònica.  

Notícies relacionades

La licitació d’obra pública va créixer un 12,5% fins al març

El Govern ja té els solars de 226 municipis per a 21.289 pisos socials

Tens algun consell per a Europa?

Crec que el més important és que mantingui la unitat com a identitat, que els estats treballin junts en lloc de dividir. Segon, crec que han d’entendre que els problemes amb els Estats Units duraran molt de temps. Europa i els països asiàtics s’han d’acostar perquè es complementen els uns als altres