CNE i independència

El 2013, el Govern de Mariano Rajoy, del PP, va decidir integrar tots els organismes reguladors a un de sol, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Va ser, en teoria, un moviment per garantir la defensa dels interessos dels consumidors i per guanyar eficiència. Curiosament, tot just quatre anys després, el 2017, el mateix Executiu popular va projectar el desmantellament d’aquest organisme, fent servir els mateixos arguments amb què l’havia creat dins d’un pacte amb Ciutadans per garantir la investidura de Rajoy. No va arribar a posar-se en pràctica.

A l’exposició de motius de la llei 3/2013, de 4 de juny, amb què va néixer la CNMC, s’argumentava "una clara tendència a escala internacional a fusionar autoritats relacionades amb un únic sector o amb sectors que presenten una estreta relació, passant del model unisectorial a un model de convergència orgànica, material o funcional en activitats similars o a un model multisectorial per a sectors amb indústries de xarxa".

Notícies relacionades

La Seguretat Social ho avisa: canvia la data de la paga extra de l’estiu dels pensionistes >>

La Seguretat Social enviarà aquesta carta a milions d’espanyols

Avui, el Govern de Pedro Sánchez, que va incloure al seu acord d’investidura amb Sumar la recuperació de la CNE, recupera la idea de la desagregació. Durant els seus 14 anys d’etapa, del 1999 al 2013, la CNE va comptar amb tres presidents: Pedro Meroño (nomenat pel Govern de José María Aznar, del PP), María Teresa Costa (ja nomenada per l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, del PSOE) i Alberto Lafuente (en temps de Rajoy). Va tenir com a predecessora del 1995 al 1998 la Comissió del Sistema Elèctric Nacional, presidida per Miguel Ángel Fernández Ordóñez, designat per Felipe González.

Probablement sigui veritat que és millor un ens especialitzat, tot i que ha d’estar ben dotat econòmicament i humanament per lidiar amb les grans companyies del sector. Però vista la història, el dubte és si el que prima és la independència del govern de torn, siguin un o alguns els reguladors. I el risc –que sol passar– és que acabin sent un repartiment de càrrecs per a correligionaris i una extensió del braç intervencionista de l’Executiu.