La justícia europea torna als tribunals espanyols la pilota sobre les hipoteques amb IRPH

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) torna la pilota a la justícia espanyola el cas sobre la validesa de les hipoteques referenciades a l’índex de préstecs hipotecaris (IRPH), avalada pel Suprem a finals del 2020 i pel qual estan en joc un mínim de 3.000 milions d’euros, tot i que trasllada la càrrega al Banco Santander, protagonista del plet que ha resolt, i als tribunals espanyols. Segons els jutges europeus, l’entitat bancària espanyola és qui haurà de provar que va negociar individualment les clàusules controvertides. Si no és així, sosté la cort europea, el jutge nacional haurà d’avaluar, en primer lloc, si hi va haver incompliment de les exigències de la bona fe i, en segon lloc, si hi va haver un possible desequilibri important en detriment del consumidor.

La sentència respon a una qüestió prejudicial plantejada pel jutjat de Primera Instància de Palma de Mallorca després de l’aval del 21 d’octubre del 2020 del Tribunal Suprem a les hipoteques referenciades a l’IRPH, malgrat la sentència prèvia pronunciada el març d’aquell any pel TJUE que va donar la raó als consumidors i va obrir la porta que la justícia nacional anul·lés aquest tipus d’hipoteques si eren abusives. El cas respon al litigi que mantenen dos consumidors amb el Banco Santander sobre la validesa de la clàusula de revisió periòdica que els va ser concedit per Banesto, establiment bancari predecessor del Banco Santander, el maig del 2006 per un capital de 197.934,54 euros, amb un tipus d’interès variable, de manera que al finalitzar cada període de 12 mesos, s’havia de fixar un nou tipus per als 12 mesos següents, fins que acabés el contracte. 

El nou tipus d’interès es calcula en funció d’un tipus de referència, l’IRPH dels establiments de crèdit, a què es preveu que s’afegeixin, alternativament, 20 punts percentuals, o un tipus de referència substitutiu, l’IRPH dels bancs, a què s’afegeix mig punt. El febrer del 2020, els consumidors van interposar una demanda demanant la nul·litat de la clàusula pel seu caràcter abusiu i la condemna del Banco Santander. Els afectats van al·legar que l’entitat bancària va utilitzar l’escàs augment de l’índex com a esquer, ja que incentivava les persones interessades a subscriure un crèdit el tipus del qual es revisava en funció d’un IRPH en comptes de l’euribor, quan en realitat amb un augment netament major, aquest segon índex hauria donat un tipus d’interès menor. Segons els seus càlculs, el perjudici que van patir com a conseqüència de l’aplicació de la clàusula controvertida ascendeix a 39.799,25 euros.

Transparència de la clàusula

En la seva sentència, el TJUE remarca que correspon al jutge nacional pronunciar-se sobre la «qualificació concreta d’una clàusula contractual determinada» en funció de les circumstàncies de cada cas tot i que ofereix indicacions que els jutges espanyols hauran de tenir en compte en la seva anàlisi. En primer lloc, per avaluar la transparència i el caràcter eventualment abusiu d’una clàusula, el TJUE considera «pertinent» tenir en compte el contingut de la informació inclosa en una circular del 1994 del Banc d’Espanya, de la qual es desprèn la necessitat d’aplicar a l’índex de referència, donat el seu mode de càlcul, un diferencial negatiu a fi d’igualar el tipus d’interès amb el tipus d’interès del mercat. També considera pertinent determinar si aquesta informació és prou accessible per a un consumidor mitjà.

Precisament, els denunciants van al·legar en la seva denúncia davant el jutjat de primera instància de Palma de Mallorca que la clàusula s’havia de considerar nul·la perquè, tenint en compte que designa un IRPH com a tipus de referència, hauria d’haver-se previst en ella l’aplicació d’un diferencial negatiu, tal com al seu entendre exigia una circular del 1994 a entitats de crèdit, i no d’un diferencial positiu. 

Mètodes de càlcul

La cort europea reconeix que l’IRPH va ser establert per una circular del 1990 publicada oficialment, que en la clàusula controvertida s’indica que aquest índex es descriu en un annex de l’esmentada circular i que aquesta emana del Banc d’Espanya. Per tant, entén que incumbeix al jutjat espanyol verificar que la informació proporcionada era suficient per permetre que un consumidor mitjà, normalment informat i raonablement atent i perspicaç, tingués efectivament coneixement dels mètodes de càlcul de l’índex de referència. 

Notícies relacionades

Avís de la Seguretat Social als pares amb fills menors de 26 anys: situació a tenir en compte

L’ajuda de 115 euros al mes que ja pots demanar a la Seguretat Social

És a dir, la justícia espanyola és qui ha de determinar «quina importància tenia la informació que figura en el preàmbul de la circular del 1994 perquè el consumidor pogués avaluar correctament les conseqüències econòmiques de la celebració del contracte de préstec hipotecari en qüestió». Segons la sentència del TJUE, aquesta informació –que no es va comunicar als consumidors– «sembla d’utilitat si atenem al fet que el Banc d’Espanya va estimar oportú cridar l’atenció de les entitats de crèdit sobre el tipus dels IRPH en relació amb el tipus d’interès del mercat i sobre la necessitat d’aplicar un diferencial negatiu per igualar-los amb l’esmentat tipus d’interès».

Per això, la justícia espanyola haurà de comprovar si l’obtenció d’aquesta informació suposava portar a terme una activitat que, per pertànyer ja a l’àmbit de la investigació jurídica, no podia exigir-se-li raonablement a un consumidor mitjà. Quant al caràcter eventualment abusiu de la clàusula discutida en el cas analitzat, Banco Santander haurà de provar primerament que, segons afirma, la clàusula en qüestió es va negociar individualment. En cas de no ser així, el jutge nacional haurà d’avaluar, en primer lloc, el possible incompliment de les exigències de la bona fe i, en segon lloc, l’existència d’un possible desequilibri important en detriment del consumidor, analitzant els elements del contracte i tenint en compte les indicacions aportades pel Tribunal de Justícia en la seva jurisprudència.