L’operació militar d’Israel a Cisjordània provoca el desplaçament més destacat de palestins des del 1967

Quan van emprendre la marxa fins al llogarret veí, Hussein insisteix: «No ens vam endur armes ni res, només la nostra roba i els nostres fills». La seva dona estava embarassada, com també ho estava Sundus Shalabi, assassinada aquell fatídic 9 de febrer. Durant el seu desplaçament, els Hussein van donar la benvinguda a les seves bessones. Aquella matinada d’hivern les tropes israelianes van impedir l’accés dels serveis sanitaris al camp, fet que va provocar que el fetus al ventre de la Sundus morís amb ella. Al principi, la majoria dels desplaçats s’allotjaven en salons de noces, mesquites o residències compartides sense privacitat. Els Hussein van aconseguir llogar una casa, tot i que les primeres setmanes van viure sense res. La seva llar temporal era igual de buida que el camp que van ser forçats a abandonar.

Campanya més prolongada i destructiva

Unes desenes de quilòmetres més al nord, el buit també domina el camp de refugiats de Jenín. «[Els soldats israelians] ens van obligar a marxar i al campament no va quedar ningú», constata Karim Saad, un pare de família originari del camp. Ara, des d’un llogarret adjacent, confessa amb pena que les tropes els impedeixen entrar al camp. «No ens vam endur les nostres pertinences, ens ho van impedir estrictament i van obrir foc contra la gent, de manera que vam fugir ràpidament per salvar la vida», explica a aquest diari. Ni el Karim ni el Nagib saben quan podran tornar a casa. No s’atreveixen a preguntar-se si algun dia els deixaran retornar ni tampoc si la seva llar continuarà allí com la van deixar.

L’operació Mur de Ferro ja és la campanya militar israeliana més prolongada i destructiva a Cisjordània en més de dues dècades. El seu inici va coincidir amb l’entrada en vigor de l’alto el foc a Gaza dos dies abans. La mateixa treva que Israel va dinamitar dos mesos més tard i que es manté elusiva fins ara. L’Exèrcit israelià ha declarat que els objectius d’aquesta operació militar són preservar la seva «llibertat d’acció» a Cisjordània, neutralitzar la infraestructura militant i eliminar les amenaces imminents amb referència als grups de resistència armada presents als camps que el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, al·lega que són avalats per l’Iran.

Replicar Gaza

Durant aquests sis mesos, les forces israelianes han causat tal destrucció en aquests camps i zones urbanes adjacents que els residents han descrit els seus barris com a «mini-Gazes». Desenes de persones han mort, centenars han sigut arrestades i unes 40.000 persones han sigut obligades a abandonar casa seva i s’han quedat sense llar. Es tracta del desplaçament més destacat de palestins a Cisjordània des de l’inici de l’ocupació el 1967. Al seu inici, el ministre de Defensa, Israel Katz, va afirmar que Israel aplicaria la lliçó de les repetides incursions a Gaza al camp de refugiats de Jenín.

Al mes següent, el ministre de Finances, el colon ultradretà Bezalel Smotrich, es va vantar que «Tulkarem i Jenín s’assemblaran a Jabalia i Shujaiya; Nablús i Ramal·lah s’assemblaran a Rafah i Khan Yunis», equiparant els camps de refugiats de Cisjordània amb les zones de Gaza devastades pels bombardejos i les ofensives terrestres israelianes. «També es convertiran en ruïnes inhabitables i els seus residents es veuran obligats a emigrar i buscar una nova vida en altres països», va afirmar Smotrich, que també controla gran part de l’administració de Cisjordània. Katz ha ordenat a les seves tropes que es preparin per «una estada prolongada» als camps de refugiats dels territoris palestins ocupats.

«Tornarem i reconstruirem»

«Som davant d’una crisi humanitària activa i ens preocupa que les necessitats humanitàries continuïn escalant», denuncia Salwa Abu Ghali, supervisora de Promoció de la Salut de Metges sense Fronteres a Jenín. Ella mateixa és una refugiada del camp de Jenín. «Abans d’aquesta operació, els residents ens deien que tenien por que els passés el mateix que a Gaza, i els va passar com a Gaza, però no imaginaven l’impacte com el que pateixen ara ni en només uns quants mesos», explica a EL PERIÓDICO. Des del 7 d’octubre del 2023, els equips mèdics també han patit el foc israelià, a més dels bloquejos a l’exercici de la seva feina.

Notícies relacionades

El ministre de Defensa d’Israel aprova el pla militar per conquerir la Ciutat de Gaza

Rússia exigeix que es respectin els "interessos de seguretat"

Tot aquest context dificulta l’accés a l’atenció mèdica per a milers de persones. «La violència dels colons afecta la capacitat de la gent per moure’s d’un lloc a un altre a la recerca d’atenció mèdica», constata Abu Ghali per telèfon. «A més, hi ha punts de control que restringeixen els seus moviments», afegeix. A part dels desplaçaments forçats massius dels últims mesos, les batudes israelianes a tota la Cisjordània ocupada i els atacs dels colons han matat almenys 964 palestins des del 7 d’octubre del 2023. A més, Israel també va dur a terme al voltant de 2.907 demolicions d’habitatges durant el mateix període.

Però això mai ha detingut el poble palestí. «Tenim la intenció de tornar-hi, per descomptat, tan aviat com es realitzi la retirada», defensa Hussein, convençut, en notes de veu a aquest diari. «Les nostres llars estan destruïdes, han patit grans danys i algunes han desaparegut per complet, però això no és un problema», afegeix. «Tornarem i reconstruirem el camp, perquè és l’únic testimoni que som refugiats», explica aquest net de refugiats. «Tot i que visqui al campament de Nur Shams, soc de Haifa [actualment al nord d’Israel], el meu avi i la meva àvia van venir d’allí el 1948, així que l’únic testimoni i l’única evidència que vam ser desplaçats el 1948 és l’existència del campament», assenyala, fantasiejant amb el retorn.