¿Per què puja tant l’atur si es destrueix tan poca ocupació? Les claus de l’EPA

L’atur ha pujat en aquest primer trimestre de l’any en 103.800 persones, fins a un total de 3,1 milions d’aturats. Això és una dada objectiva que ens deixa l’EPA, mentre que el número d’ocupats ha baixat en 11.100 persones, fins a un total de 20,45 milions de treballadors en actiu. Però, ¿si l’atur ha pujat en 103.800 persones, els llocs de treball destruïts no haurien d’haver sigut aquests 103.800? No necessàriament. Aquest primer trimestre el gruix d’aquests nous aturats no tenien ocupació abans. 

I és que l’EPA divideix la població en dos segments. D’una banda, hi ha la població inactiva, que o bé no pot o bé no vol treballar. I aquests no computen per calcular la taxa d’atur, que a Espanya és del 13,3%. I, de l’altra, hi ha la població activa, que la formen aquelles persones més grans de 16 anys, que poden treballar –no tenen cap incapacitat– i que estan disposats a fer-ho. Hi ha gent que, per motius personals, no està buscant feina. L’exemple clàssic són els estudiants, que podrien tenir una feina però prefereixen centrar-se en els seus estudis i s’autodescarten del mercat laboral.

Aquest primer trimestre les dades reflecteixen un increment de més de 100.000 persones en la població activa. És a dir, hi ha 100.000 persones més en edat de treballar i disposades a fer-ho de les que hi havia tres mesos abans. I aquestes persones, quan s’‘activen’ laboralment, solen fer-ho passant abans per l’atur, amb l’expectativa futura de trobar una feina. Tradicionalment l’augment de la població activa s’associa a dos factors.

D’una banda, l’activació de ‘desanimats’, que són aquelles persones que porten tant a l’atur que ja no esperen trobar una feina i deixen d’intentar-ho. L’altra via és l’augment total de població, ja sigui per un ‘boom’ demogràfic o per l’arribada de migrants en edat de treballar.

No ho reflecteixen així les dades d’aquesta EPA. El número total d’ocupats va caure, sí, però al seu menor nivell en dècades. En l’arrencada de l’any solen anar malament les dades d’ocupació, per un tema estacional, i gairebé tots els exercicis comencen en ‘números vermells’. No obstant, aquest primer trimestre es van destruir 10 vegades menys ocupats que en els dos anys anteriors. 

Un altre indicador que convida a un cert optimisme és el del total d’hores treballades. Normalment quan l’economia va malament la feina baixa i els ocupats fan menys hores. No està sent així el cas, fins al punt que d’un trimestre a l’altre el nombre d’hores treballades ha crescut un 4,5%, fins als 660 milions d’hores setmanals. 

La temporalitat, una xacra històrica del mercat laboral espanyol, està actualment en números rècord. Tant en el bon com en el mal sentit. I és que mentre el sector privat ha baixat fins a nivells sense precedents i es va equiparant als estàndards europeus, al sector públic continua disparada i voreja els màxims històrics. Dos mons diferents, regits per normatives diferents i que passen fases reguladores diferents. 

En el sector privat la reforma laboral s’encamina al seu segon any de plena vigència. Des d’aleshores l’eventualitat ha caigut pràcticament a la meitat. Avui està en el 13,7% i abans de la covid estava en el 27%. La limitació en la concatenació de contractes i la supressió del contracte d’obra i servei expliquen gran part d’aquest descens.

Mentrestant, l’Administració, que va a ritmes més lents que el sector privat, es troba immersa en el seu propi procés d’estabilització, a través de concursos extraordinaris de mèrits i d’oposició. Amb l’objectiu de, mitjà termini, reduir l’eventualitat fins al 8%. El camí és llarg, especialment en serveis com la sanitat o l’educació, i és que la taxa de temporalitat actual supera el 30%.