La banca ultima una via judicial més ràpida contra l’‘impost’ al sector

Compte enrere perquè la banca iniciï la seva molt anunciada i anticipada batalla judicial contra l’‘impost’ al sector impulsat pel Govern per ingressar uns 3.000 milions d’euros entre el 2023 i el 2024. Els seus departaments jurídics ultimen en aquests dies l’activació de l’estratègia legal amb què esperen tombar el gravamen o almenys suavitzar-ne l’impacte, ara que les entitats tenen fins dilluns vinent 20 de febrer per fer el primer pagament anticipat. A més d’impugnar aquest abonament, els bancs i les seves patronals tenen també sobre la taula impugnar davant l’Audiència Nacional l’ordre del Ministeri d’Hisenda de dijous passat que va desenvolupar l’‘impost’, ja que amb això guanyaran uns 18 mesos de termini, segons diverses fonts financeres consultades per aquest diari.

L’argument de fons del sector és que el gravamen és inconstitucional en diversos aspectes, a més de vulnerar el dret comunitari europeu. No obstant, al tractar-se d’una llei, un recurs d’inconstitucionalitat només el poden interposar directament el president del Govern, el Defensor del Poble, 50 diputats, 50 Senadors, o els executius o parlaments autonòmics. En un primer moment, l’estiu passat, els bancs van alimentar alguna mínima esperança que el PP o Vox poguessin fer-ho, però ràpidament es van desenganyar. Eren conscients, en qualsevol cas, que una iniciativa així seria impopular, particularment en un any electoral com l’actual i amb l’espiral inflacionista menjant-se el poder adquisitiu de les llars.

Així doncs, la via que es considerava més probable llavors era esperar a l’actual primera liquidació avança de l’‘impost’, impugnar-la i demanar als jutges que elevin l’assumpte al Tribunal Constitucional. Això sí, si ho accepta el jutge i ho admet a tràmit el Constitucional, l’esmentat tribunal «trigarà entre sis i vuit anys a resoldre», apuntaven fonts financeres. A més, abans de poder acudir a la justícia per aquesta via, els bancs hauran de recórrer la liquidació pel curs administratiu: primer davant l’Agència Tributària i, en cas que aquesta no els doni la raó (el més probable), davant el Tribunal Econòmic i Administratiu Central.

Compatible i complementari

Aquella fase administrativa prèvia es demorarà uns 18 mesos de mitjana, segons estimacions del sector, per això l’opció d’impugnar l’ordre ministerial davant la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional els estalvia aquell any i mig. Es tracta, a més, de dues vies compatibles i complementàries: una no exclou l’altra. Hi ha entitats, així, que estan ultimant activar les dues impugnacions. Per la seva banda, les patronals AEB (bancs tradicionals) i CECA (bancs sorgits de caixes) estan a punt de prendre una decisió sobre la impugnació de l’ordre ministerial, ja que com a associacions representatives no estan obligades a pagar el gravamen i, per tant, no poden recórrer l’esmentat pagament. El sector també està atent a la denúncia que un advocat espanyol ha presentat davant la Comissió Europea contra l’impost, que Brussel·les acaba d’admetre a tràmit, segons ha publicat ‘Economist & Jurist’.

La banca, així, planeja al·legar que l’ordre ministerial desplega una llei que consideren inconstitucional i contrària al dret comunitari. L’Audiència Nacional, per la seva banda, pot prendre tres decisions: remetre una qüestió d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional; elevar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (en aquest cas, les entitats esgrimirien l’informe del Banc Central Europeu que va qüestionar aspectes del gravamen, entre altres arguments); o emetre una sentència, que els bancs podrien recórrer en cas de no estar d’acord davant el Tribunal Suprem, amb l’esperança que sigui aquest el que remeti l’assumpte al Constitucional o el TJUE.

Arguments legals

Els serveis jurídics del sector veuen, per tant, arguments legals per tombar el gravamen per anticonstitucional. Estimen que s’està produint una doble imposició, és a dir, que s’està obligant els bancs a tributar dues vegades per la «mateixa manifestació de riquesa», al gravar-se el 4,8% del marge d’interessos més els ingressos per comissions. Són, així, les dues primeres partides dels seus comptes de resultats que, després de molts altres elements, donen lloc al benefici, pel qual tributen en l’impost de societats. Per evitar aquest escull, el Govern ha dissenyat el gravamen com una ‘prestació patrimonial de caràcter públic de naturales no tributària’, però el sector considera que és un tribut emmascarat, una mena d’«impost de societats bis».

Notícies relacionades

El Sabadell guanya el 50% més i preveu un rècord de benefici el 2024

Esteve compra a Perrigo la divisió de malalties minoritàries per 275 milions

Diverses sentències i interlocutòries del Constitucional (com el relatiu a l’impost de la generació elèctrica del 2018) han destacat que l’única doble imposició que està prohibida en qualsevol cas és la que es produeix per tributs autonòmics en relació amb els locals o estatals. En la resta de casos, dependrà de si el nou gravamen s’adequa a la «capacitat econòmica» de qui l’ha de pagar i no té «abast confiscatori» (principis que apareixen a l’article 31.1 de la Constitució). Els bancs al·leguen que no es compleixen aquests principis perquè el pagament del nou impost més el de societats suposarà una quantia «molt elevada» sobre els seus beneficis.

Les entitats també afirmen que no es compleix el principi constitucional d’igualtat, perquè les més petites han sigut excloses del pagament del gravamen. Així mateix, veuen contra la carta magna que s’hagi utilitzat la xifra d’ingressos del 2019 per determinar quines entitats l’han de pagar, així com que s’hagi fixat un llindar de 800 milions per estar obligat a abonar-lo. A més, veuen arguments en què s’hagi decidit que l’abonament del gravamen no sigui deduïble en l’impost de societat, així com en què s’hagi prohibit repercutir el seu cost als clients quan la normativa bancària europea l’obliga precisament a repercutir-lo, com va remarcar el BCE. També estimen que no es respecten els principis europeus de llibertat d’establiment, llibertat de prestació de serveis i llibertat de moviment de capitals.