Celsa i l’economia productiva

Celsa és una empresa excepcional des de múltiples punts de vista: és la primera indústria privada de Catalunya i líder del sector siderúrgic a Espanya i a Europa, és una empresa familiar amb vocació d’internacionalització, d’innovació (és nuclear en el cicle de l’economia circular lligada a la siderúrgia que no va tancar ni un dia durant la pandèmia) i amb una més que provada tradició de concertació amb els treballadors. Quan les successives crisis (primer de la pandèmia, després de logística i de subministraments, i ara per la guerra d’Ucraïna) ens recorden la necessitat d’acostar els centres de producció i de cuidar el teixit industrial que va sobreviure a les deslocalitzacions de dècades anteriors, la notícia d’un gegant industrial que, malgrat comptar amb el suport de l’Estat i dels principals bancs locals a banda dels sindicats, pot fer fallida per la falta d’acord amb alguns fons merament financers mereix un interès especial. Estem davant d’un conflicte concret sobre la renegociació d’un deute, sí, però també, de manera simbòlica, davant del xoc entre economia industrial i economia financera. Que milers de llocs d’ocupació, 4.500 a Espanya i 9.000 a la UE, estiguin en perill per la lògica inversora d’una determinada tipologia de fons podrà ser legal, però no és legítim. Les conseqüències de la falta d’acord entre els propietaris i alguns creditors, necessari per rebre la injecció de 550 milions de l’Estat, serien tan greus que s’ha d’imposar la lògica i la disposició de fer importants cessions per assegurar la continuïtat de la companyia.

El pla de viabilitat requereix que tots els creditors acceptin renunciar a gairebé mil milions del deute i alguns com Deutsche Bank, Goldman Sachs i els fons SVP i Cross Ocean no volen reconèixer la seva quota d’error. Les principals discrepàncies es donen entre el repartiment posterior del valor de la companyia. Els tenidors del deute afirmen que el que demana la família Rubiralta, propietària, és «incoherent» des del punt de vista financer i que el deute ha permès a l’empresa continuar funcionant. Però s’ha de recordar que van comprar aquest deute al mercat secundari amb importants quitacions (de fins el 80%) el 2010. Les dues parts s’han mogut des de les seves posicions inicials, tot i que de manera insuficient. I tenen menys de dues setmanes per tancar un pacte, perquè el 30 de juny és la data límit després de la qual la Comissió Europea deixarà de concedir les ajudes empresarials per la covid. Al juliol l’escenari canviaria, ja que la companyia estaria abocada al concurs de creditors.

Les pressions per no arribar a aquesta situació límit venen de tots els fronts. Des del món econòmic, tant la patronal catalana Foment com els sindicats UGT i CCOO han reclamat la necessitat de l’acord; també des del món polític, amb crides per part de la Generalitat de Catalunya i els governs de Cantàbria, Euskadi i Galícia (on tenen fàbriques). Significatives han sigut també la trucada del president del Govern, Pedro Sánchez, al president de Deustche Bank, i la reunió entre la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, i el conseller d’Economia, Jaume Giró. Si hem de fer cas a les declaracions de creditors i propietaris, tots volen que la injecció de la SEPI tiri endavant. Per tant, l’acord és obligat. Seria un disbarat abocar a la fallida una companyia que pot ser viable. I un missatge nefast per al futur del nostre model industrial.