Comunitats ciutadanes d’energia: la idea de Joan Herrera perquè els ciutadans competeixin amb les elèctriques

Quan a Espanya ser ecologista era una fricada, parlem de l’abril del 2004, un paio alt, espigat, amb aspecte de saber-se fins a la més recòndita directiva mediambiental de la UE, va arribar al Congrés. El seu nom: Joan Herrera Torres.

Barceloní, representant d’un partit anomenat Iniciativa per Catalunya Verds, llavors a l’alça, es va integrar a un grup parlamentari junt amb una formació a la baixa: Izquierda Unida.

IU-ICV van ser unes sigles molt actives que, per buscar un símil amb el panorama polític de 2022, podrien ser el transsumpte del Més País actual. Una unió de diputats a l’esquerra del PSOE amb una ferma vocació verda i progressista. Van ser temps durs, tanamteix, perquè José Luis Rodríguez Zapatero va governar el país durant aquella legislatura amb el motor socialista a tota màquina, i d’allà les lleis de memòria històrica, de dependència, de matrimonis de persones del mateix sexe, de violència de gènere i de l’avortament. IU-ICV, malgrat tot, va voler jugar amb els seus cinc diputats.

Les idiosincràsies, tan diferents, es van detectar de seguida. Mentre Herrera es va apropiar de seguida d’una retòrica moderna i ecologista, més dinàmica, la de Gaspar Llamazares, coordinador d’Izquierda Unida, semblava moure’s més a poc a poc.

En els següents comicis, el 2008, el PSOE va fer valer la seva intensitat legislativa, Estatut de Catalunya inclòs, i va arrossegar una enorme part de l’electorat d’esquerres. A ICV i a IU no els va anar gaire bé, així que es van haver d’associar amb ERC al Congrés per constituir grup parlamentari propi. Herrera no va acabar la legislatura perquè es va implicar en la cursa electoral per la Generalitat catalana. La resta de la història és més o menys sabuda.

Avui és director d’Energia i Medi Ambient a l’Ajuntament del Prat de Llobregat, «un lloc de segona línia política», diu per a aquest diari. Però d’aquí a estar-se quiet, sense treure el cap o aixecar la veu en segons quins assumptes, hi ha un bon tros. S’ha embarcat en una batalla. Té un punt de revolucionària. Per començar, planta cara a les elèctriques.

Aquesta és la història.

El conclave de València

El mes de gener passat es van reunir a la capital valenciana Joan Herrera i Pedro Fresco, director general de Transició Ecològica de la Comunitat Valenciana, amb representants dels governs autonòmics de Castella-la Manxa, Navarra, Catalunya i les Balears, així com dels ajuntaments de Sevilla i de la mateixa València, entre d’altres. La idea va ser impulsar un mecanisme auspiciat ja per la Unió Europea i per una directiva amb aquest títol: 944/2019. S’hauria d’haver traslladat ja a l’ordenament legislatiu espanyol, fa dos anys concretament, però no ha passat encara. Tot i això, no es preveuen sancions, així que regna la calma. Però no per a Herrera.

Quan els càrrecs d’aquests governs autonòmics i locals es congreguen a la vora del Túria, l’exdiputat per Barcelona ha redactat amb Pedro Fresco un esborrany de decret llei per posar les coses fàcils. Com que s’hauran preguntat per a què tanta reunió i tanta norma i directiva, tot seguit la resposta: la idea és crear comunitats d’energies renovables i comunitats ciutadanes d’energia. Sona a cooperatives de veïns per generar la seva pròpia oferta elèctrica. És més o menys així.

El 3 de gener, Herrera i Fresco publiquen una tribuna al diari ‘El País’ en què ho expliquen amb meridiana claredat. Es tracta de situar «el consumidor al centre» i «materialitzar la transició energètica» mitjançant el «protagonisme» dels ciutadans. ¿Com? Amb un sistema en què «l’energia i la confiança vagin de bracet» i que permeti «un mix elèctric amb cada vegada més renovables no gestionables». Objectiu: que «el consum es vagi adaptant a la generació».

«Perquè tot sigui possible i ho sigui en un temps curt, fins i tot havent superat els límits de transposició de la directiva, diferents administracions hem fet una proposta de transposició ambiciosa i rigorosa», destaquen més endavant. Seguint l’exemple de països com França, Àustria i Portugal, Herrera demana a les autoritats competents patrocinar un sistema en el qual «l’autoconsum compartit sigui possible entre aquells que comparteixen xarxa de baixa i de mitja tensió en un radi de cinc quilòmetres amb potències instal·lades de fins a cinc megawatts pic (MWp)».

Per a això, advoquen per càrrecs i peatges més baixos, reserves en les subhastes i en punts de connexió. Aquí l’objectiu es torna més ambiciós: «Competir en igualtat de condicions amb actors amb molta més musculatura i que gaudeixen d’inherents avantatges competitius per la seva mida i posició dominant». És a dir: competir amb les grans elèctriques.

Ajudes sí, marc jurídic no

L’esborrany del decret, al qual ha accedit aquest mitjà, es proposa, abans de res, donar un marc de seguretat jurídica. S’està produint una contradicció flagrant, segons l’opinió de Joan Herrera. Resulta que s’estan obrint línies d’ajudes per a aquestes comunitats d’energies renovables quan no se n’està promovent el blindatge jurídic. És com si un club de futbol s’estigués gastant diners en fitxatges malgrat no tenir la garantia de poder disputar ni una sola competició.

Així doncs, els autors de la redacció retrocedeixen a la famosa directiva 2019/944 del Parlament Europeu i del Consell, en què l’article 16 demana als estats de la UE que donin un «marc jurídic favorable» a les comunitats ciutadanes d’energia, i a un decret aprovat pel Govern espanyol el 2020, en el qual fins i tot es regulen alguns aspectes sobre les esmentades entitats, per definir «la participació dels ciutadans i autoritats locals en els projectes d’energies renovables», segons recalquen en l’exposició de motius.

La Comunitat d’Energies Renovables serà una entitat jurídica basada en «la participació oberta i voluntària» dels seus integrants i controlada pels que es trobin «en les proximitats dels projectes d’energies renovables». La formaran persones físiques, pimes, entitats locals i fins i tot empreses públiques d’energia.

La Comunitat Ciutadana d’Energia serà una entitat jurídica basada en «la participació voluntària i oberta» i controlada per «persones sòcies o membres que siguin persones físiques, ens locals o petites empreses». No busca tant la rendibilitat financera com la generació, distribució, subministrament, consum, agregació, emmagatzematge i prestació de serveis d’eficiència energètica o recarrega per a, per exemple, vehicles elèctrics.

Voluntat política

Un cas pràctic per entendre de què va la proposta d’Herrera. Suposem que estem en una superfície de 5 quilòmetres quadrats on hi ha un municipi de desenes de milers d’habitants i als afores, una urbanització, vivendes socials i un polígon industrial. ¿Hi hauria alguna manera que l’energia elèctrica que no es consumeix durant el cap de setmana en aquest polígon fos aprofitada pels veïns d’aquesta urbanització i pels residents a les vivendes socials? En això consisteix el projecte pel qual està lluitant Joan Herrera, prèvia directiva europea. La clau, com es pot deduir fàcilment, és la distància. Els promotors plantegen 5 quilòmetres, però en poden ser més.

L’exdiputat, que entre la tardor del 2018 i la tardor del 2019 va ser alt càrrec de l’Institut per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia, entitat dependent del Ministeri de Transició Ecològica que dirigeix Teresa Ribera, ha entregat l’esborrany als seus antics caps. La lentitud és la resposta. L’ambigüitat, també.

«Entenc que el Ministeri està ara desbordat, però això és un problema de voluntat política», afirma a aquest mitjà. Argüeix la «transversalitat» de partits que secunden la proposta, des del PSOE i Compromís fins al PP, ja que, puntualitza Herrera, l’ajuntament de Ronda, governat pels populars, ha mostrat interès, per remarcar que aquesta voluntat política és més que possible, fins i tot desitjable.

Mentre el Ministeri es pronuncia, si és que es pronuncia o pren alguna decisió sobre això, l’exdiputat va tornar fa poques setmanes a la seva antiga casa, al Congrés dels Diputats. S’ha entrevistat amb Unides Podem, ERC i Més País. El projecte agrada i, pel que explica, és compartida la convicció que hi ha ressorts legislatius, via UE, per posar-lo en marxa.

Notícies relacionades

¿Cal declarar els bizums a Hisenda en la renda 2021-2022?

La Seguretat Social avisa: jubilar-se als 63 pot comportar penalitzacions

Conscients que la determinació política accelerarà el tràmit, la formació d’Íñigo Errejón ha fet un primer pas: ha registrat una proposició no de llei. El blindatge jurídic, la distància de 5 quilòmetres per a l’aprofitament de l’energia (ampliable a 20), i sobretot, la participació ciutadana com a alternativa al model actual en són les claus.

El Parlament ho discutirà en aquesta legislatura, per tant. Se’n veurà l’abast i el suport polític. Pot ser que Herrera, l’exdiputat que va arribar al Congrés fa 18 anys amb un llenguatge mediambiental que llavors sonava estrany, aconsegueixi llavors una gran victòria.