La desbocada inflació devora la tènue pujada salarial pactada en els convenis durant 2021

La desbocada inflació va devorar la tènue pujada de sous pactada entre patronals i sindicats en els nous convenis firmats durant el 2021. Els acords col·lectius firmats deixen un balanç d’increment mitjà dels salaris de l’1,47%, davant un IPC que va tancar l’any en el 6,7% (el seu onzè consecutiu mes a l’alça), segons les últimes dades del Ministeri de Treball actualitzades aquest dilluns. Els sous perden poder adquisitiu el 2021 i encaren el 2022 amb la negociació col·lectiva parcialment bloquejada per aquesta espiral inflacionista i per la falta d’entesa al més alt nivell entre la CEOE, CCOO i UGT, que tenen pendent des de fa un any abordar un nou ‘conveni de convenis’ per guiar la negociació col·lectiva.

El 2021 va ser un any negatiu per a la majoria de les butxaques dels treballadors coberts per un conveni col·lectiu, ja que, de mitjana, els sous pactats van pujar menys del que pujava la cistella de la compra. Uns treballadors van perdre més i d’altres menys. No es va tancar igual el nou acord estatal de la indústria càrnia, que va pactar un increment del 3% per al 2021, que el conveni de l’hostaleria català, que va acordar una congelació de taules. Dels convenis renovats, un 15,7% dels treballadors van patir directament una congelació salarial, és a dir, l’increment per al 2021 va ser del 0%. Aproximadament la meitat de les pujades es van moure entre el 0,01 i l’1,5% i únicament el 6,4% van veure incrementar-se els seus salaris per sobre del 3%.

La gestió dels salaris i les renovacions de convenis ha exigit un precari equilibri durant aquest passat exercici entre patronals i sindicats que no sempre ha sigut possible. L’espiral inflacionista ha pressionat les centrals a exigir increments salarials a l’alça, mentre les empreses s’han escudat en les variades incògnites que pesen sobre l’economia –covid, irregular desplegament dels fons europeus, falta de matèries primeres a determinats sectors, encariment dels subministraments, etc.– per empènyer les renovacions a la baixa. Això ha provocat que la cobertura de la negociació col·lectiva hagi disminuït durant el 2021. Segons les últimes dades del Ministeri de Treball, actualment hi ha 7,7 milions de treballadors coberts per un conveni en vigor, sobre una població assalariada de 15,3 milions de persones.

Sense full de ruta compartit

Notícies relacionades

La UE obre un nou front contra la Xina per les traves a material sanitari europeu

Iberdrola accelera cap a un altre any rècord al duplicar el benefici

La falta d’un Acord Estatal de Negociació Col·lectiva (AENC) no contribueix a donar eines als negociadors sectorials i provincials per pactar, gremi a gremi o territori a territori, noves condicions salarials. Aquesta espècie de ‘conveni de convenis’ és un acord bipartit entre patronal i sindicats que dona recomanacions sobre forquilles salarials i altres derivades de la negociació col·lectiva. L’últim AENC (2018-2020) fa un any que ha vençut i incorporava qüestions com una forquilla salarial d’entre el 2 i el 3%, així com el compromís de les empreses de no tancar cap conveni amb categories professionals amb sous per sota dels 1.000 euros mensuals (o 14.000 euros bruts a l’any).

Els agents socials, després d’aconseguir consensuar la nova reforma laboral, encara la negociació del nou AENC com una de les seves principals assignatures. Per ara, segons fonts consultades tant de patronal com de sindicats, no hi ha contactes en curs i les centrals pressionen la patronal per reobrir les taules. Ja el 16 de desembre passat, CCOO i UGT van convocar una concentració davant la seu de CEOE a Madrid per reobrir al màxim nivell el meló de com han d’evolucionar els sous al mercat laboral postcovid. «Si la CEOE no entra a negociar els auguro un hivern complicat des del punt de vista social», alerta un dirigent sindical consultat. Com a música de fons tenen tant els bancs centrals com el Govern, que insisteixen a remarcar-los el caràcter transitori de les actuals dades d’inflació i els insten a no traslladar-los directament a la negociació col·lectiva, per evitar així alimentar una segona onada inflacionista.