Miguel Ángel Tobías: «O escoltem ja el planeta o serem una espècie fracassada»

Miguel Ángel Tobías és un pioner de la televisió social. Ha creat programes com «Españoles en el mundo» i fa més d’una dècada que produeix i dirigeix projectes audiovisuals que són un altaveu contra la injustícia i en favor dels DDHH. ‘Sueños de Haití’, ‘Gurba’, ‘La condena’, ‘Efecto ciudadano’, ‘Rising Nepal’, ‘Gritos de silencio’, ‘El guión de tu vida’, ‘Me llamo Gennet’… són alguns dels seus projectes socials.

L’any passat va dirigir ‘El secreto de Ibosim’, la primera pel·lícula sostenible del món i amb una empremta de carboni 0, que aviat arribarà a les nostres pantalles. Una fita per a la història del cine i fa poc també ha acabat el seu últim projecte social, la sèrie documental «El camino interior». El seu coneixement del medi ambient i la seva compromesa vocació social l’han convertit en un referent per a la societat civil, en la lluita constructiva per la sostenibilitat del planeta centrada en les persones. També participa habitualment en congressos nacionals i internacionals relacionats amb la sostenibilitat i el canvi climàtic. Ara es troba immers en la producció de ‘Generación Sliving’, un projecte audiovisual per generar consciència social sobre la sostenibilitat. 

-Fa unes setmanes es va celebrar la Cimera del Clima de Glasgow, l’anomenada COP26 ¿Què pensa d’aquests esdeveniments?

-Són com la febre. Serveixen per alertar que alguna cosa va malament i alhora faciliten i preparen rl cos per a la seva recuperació, però no curen.

-¿I ja? 

-Crec que ho ha entès tothom, però si vol explico la metàfora. Si se celebren és perquè és obvi que estem patint les conseqüències negatives del canvi climàtic i sabem que anirà a pitjor. Els dirigents polítics s’examinen públicament davant els seus homòlegs i el món, i prometen que faran moltes coses, que seria com la preparació, però aquestes promeses no solucionaran res si no es compleixen. No sé si així m’he explicat millor. 

-Molt clar. ¿La pandèmia ens ha fet més sensibles a la responsabilitat que tenim amb el planeta?

-La pandèmia està sent una crisi molt potent per a tothom, especialment per a qui l’ha patit més de prop, i, sí, també ha sigut una botzina per a la consciència social, perquè hem redescobert la importància de la salut, i que la cura del planeta té molt a veure amb el futur immediat de la humanitat. El canvi climàtic, la transició ecològica i el repte demogràfic són qüestions que hem d’afrontar entre tots, perquè són emergències que ja sacsegen les nostres vides amb més contundència que el coronavirus. El problema és que els éssers humans actuem com a mones espantades, responem a l’immediat, fins i tot amb molt poca perspectiva de què ens estem jugant en un futur ja molt pròxim.

-¿Quines són aquestes emergències que ens haurien d’interpel·lar i, de vegades, no veiem?

-Segons l’Organització Mundial de la Salut, la contaminació atmosfèrica mata cada any 4,2 milions de persones. És una dada eloqüent que reflecteix fins a quin punt apostar per la sostenibilitat del planeta incideix sobre el futur de cadascun de nosaltres i com no fer-ho estimula una pandèmia silenciosa i crònica. Però a més sabem que bona part de les migracions per gana que està havent-hi al món, estan relacionades amb les conseqüències que el canvi climàtic està provocant en l’agricultura. La consciència ecològica no pot ser una qüestió ideològica perquè no ho és. És un símptoma de coneixement, consciència i maduresa com a individus de l’espècie dominant. És més, segurament és un dels ponts més interessants per ajuntar-nos tots sota la mateixa causa: el nostre futur. Hem de preguntar-nos quin tipus d’humanitat volem ser: una humanitat col·laborativa que es preocupa de veritat pels més vulnerables i per la casa comuna que és el planeta, o una humanitat hedonista, competitiva, individualista que continuï aplicant la llei del més fort. I jo trobo que, tot i que cada vegada som més els que estem en la primera opció, hem de lluitar molt per superar les resistències dels poderosos que demostren, no amb les paraules però sí amb els fets, que els importa ben poc.

-Però aquests poderosos també són persones, i tenen fills i nets... 

-Sí, però pensen que ells i els seus descendents sempre tindran recursos per «fugir» de les conseqüències negatives que ells mateixos ajuden a crear amb les seves decisions polítiques i econòmiques però no hi ha «un planeta B», i al final també els acabarà afectant malgrat la seva ceguesa i supèrbia. I nosaltres, els ciutadans corrents, hem de confrontar-los amb les nostres accions i demostrar-los que la direcció que volem prendre és la de construir un món sostenible en tots els sentits.

-¿Llavors vostè creu que la sostenibilitat ha deixat de ser una tendència per ser ja una responsabilitat assumida?

-La sostenibilitat ja és un camí sense retorn. O seguim aquest camí obligatori, o ho pagarem. Estem presenciant impassibles la desaparició del gel als pols, la pujada del nivell del mar i de la temperatura global, la desertització de cada cop més territori, la desaparició d’espècies, la pèrdua de biodiversitat i les noves pandèmies que vindran a causa d’això, les migracions forçoses, l’augment de la gana i la pobresa per culpa de l’escalfament global, i de les desigualtats als països rics... Moltes vegades em pregunto: Però, ¿què cony estem fent? I perdó per l’expressió, però és que quan un estudia una mica i escolta els experts, se n’adona que literalment som un ‘Titanic’ en direcció a l’iceberg. I continuem rient com si no fos cosa nostra. Avui, més que mai, hem d’adoptar una actitud que impliqui consciència social, generositat, coherència, responsabilitat i acció. Tot, cada cosa que fem des que ens aixequem, cada decisió que prenem deixa empremta al planeta. Mantenir una relació més sana amb el medi natural és fàcil i ens farà millors, però ho hem de fer ¡ja! Hem de ser conscients, per exemple, que pel que fa als efectes del canvi climàtic, el que comencem a fer bé avui no tindrà un resultat visible fins d’aquí 30 anys per la mateixa inèrcia del sistema. Imagini’s si és urgent actuar per frenar i revertir les conseqüències negatives que ja estem experimentant. Així que vull pensar que sí, que ja és una responsabilitat assumida.

-¿I què podem o hem de fer?

-Primer, ser sensibles amb la importància de cuidar el medi ambient sabent que això té conseqüències immediates i futures sobre les nostres vides. Potser aquesta consciència canviï algunes pràctiques millorables. Més enllà de la responsabilitat dels governs i les corporacions, tots podem posar el nostre gra de sorra. Ens hem d’interessar pels temes mediambientals i la sostenibilitat en general, igual que ho fem per la nostra higiene personal, llegint, estudiant sobre això, veient documentals que aborden el problema, debatent amb els nostres amics i la nostra família. I comprometent-nos a actuar. Jo ja sé que tots individualment ens veiem molt petits com perquè les nostres accions marquin la diferència, però no és veritat, no estem sols. Cada dia s’afegeix més gent a lluitar contra el canvi climàtic, a preservar la biodiversitat, a cuidar-se dels més vulnerables... però hem de ser molts més i hem de córrer de veritat. Estem en un punt de no retorn. O escoltem ja el planeta o serem una espècie fracassada.

-Però els ciutadans ja tenen per davant molts reptes, alguns de centrats en aquests moments fins i tot en la pròpia supervivència...

-En soc conscient. I aquest és un gravíssim problema en dos sentits. Un, el propi i evident que implica menjar a molts llocs del món, o arribar a fi de mes i poder pagar les factures al nostre país. I el segon és que, efectivament, la copa dels arbres d’aquesta necessitat bàsica no ens deixa veure el bosc de què ens cau a sobre si no actuem. I també hem d’entendre la sostenibilitat com una lluita per la supervivència en què tots estem inclosos. La pandèmia i la crisi sobrevinguda ens ha posat davant la dimensió d’un problema que exigeix un canvi de model social, productiu i de progrés. Hem d’evolucionar cap a una nova manera de pensar, d’actuar, de consumir, d’interactuar amb les persones i el planeta. La consciència ecològica no pot ser una excusa més per al postureig dels que tenen la vida resolta. Tots estem cridats a l’acció en positiu. El Pacte Verd Europeu, per exemple, va plantejar que la neutralitat en l’empremta de carboni fos una realitat el 2050 i ja hi ha països que parlen obertament de no complir-ho. Per això crec que els canvis necessaris no seran possibles si els ciutadans no ens comprometem ja en el nostre dia a dia amb les nostres accions, i exigint a les empreses i els governs que facin el mateix. 

-¿La sostenibilitat ens complica la vida?

-Sí, rotundament sí, però aquesta no és la pregunta. No podem entendre la sostenibilitat com un problema. La sostenibilitat és la solució. Si vostè s’està ennuegant i s’ofega, ¿consideraria un problema que jo l’abraci per darrere per fer-li la maniobra de Heimlich, i al fer-ho li trenqui una costella, però li salvi la vida? ¿Oi que no? Doncs això és el mateix. La sostenibilitat ha vingut a salvar-nos, tot i que en el procés s’hagin de fer «sacrificis». No podem ser tan infantils com per creure que els canvis no impliquen un esforç i un compromís. Per a tothom és un conyàs separar les escombraries en diferents recipients, i llençar cada cosa al seu contenidor, però s’ha de fer, ¿oi? Doncs així amb tot. No podem continuar comprant i llençant roba gairebé nova només perquè ens n’avorrim, sabent que la indústria tèxtil és la segona més contaminant del planeta. I així amb centenars de conceptes. Som com xais estúpids entrant a l’escorxador amb el ganivet a la mà i cantant una cançó festiva. La cura del planeta ja és, sens dubte, la inversió més rendible en tots els àmbits: social, econòmic, mediambiental... es miri per on es miri. I el gran repte, sens dubte, és posar les persones al centre de totes les decisions, una cosa que no hem fet tradicionalment perquè si no, evidentment, correm el risc de generar un mal social inassumible i el canvi necessari no es donarà. Però és clar que s’han de fer sacrificis. L’important de veritat, la clau, és no deixar ningú enrere. Aquest ha de ser el principal objectiu mentre caminem cap al «gran objectiu».

-¿Creu que la consciència mediambiental ha quallat a Espanya?

-Segons la Universitat de Yale, Espanya es troba entre les economies que millor preserven el medi ambient, tot i que s’hagi de millorar. Ara mateix ens acostem al notable. Som líders en reserves de la biosfera, el país europeu amb més geoparcs de la Unesco, i som de les societats més conscienciades amb el canvi climàtic. Espanya es troba entre les potències del món amb més capacitat de producció d’energia renovable i, com Estat, estem fortament compromesos amb els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible marcats per les Nacions Unides en la seva Agenda 2030. La resta és aconseguir que aquests objectius siguin 17 compromisos personals de cada ciutadà en el dia a dia, perquè són bons per a nosaltres com a individus, com a societat, i com a planeta. 

-I ¿què pensa dels polítics? ¿Creu que ho estan fent bé?

-A veure, sens dubte tenen una responsabilitat gegant perquè puguem enfrontar-nos a aquest repte vital. El canvi climàtic, igual com ha passat amb la pandèmia, és un problema global. No es resoldrà sense la col·laboració de tots els països, però això no pot ser una excusa per dir: «Bé, quan els altres ho facin nosaltres també». Crec molt en el poder i l’autoritat moral que dona ser el primer, en l’efecte imitació. És evident, i així ens ho demostren, que països com la Xina, l’Índia, Rússia... no estan contribuint a canviar les coses i menys a fer-ho amb la intensitat i a la velocitat que el planeta necessita però per això és tan important fer-ho bé nosaltres, perquè vegin el nostre compromís i servir-los de model. Però també és important no criminalitzar i entendre les diferents realitats dels diferents països. Seria injust, per exemple, demanar als països en vies de desenvolupament que fessin el mateix esforç que nosaltres, que hem aconseguit desenvolupar-nos precisament per judicant el planeta sense, com a mínim, ajudar-los a pagar la factura d’unes pràctiques més sostenibles. Europa sens dubte està marcant la pauta a la resta del món i Espanya està en les millors condicions per liderar aquest camí. Si ho fem bé, som a temps no només de no perdre aquest tren, que tradicionalment per les nostres circumstàncies polítiques n’hem perdut molts, sinó de ser la màquina del tren. Crec sincerament que aquest Govern és el més conscient i més compromès de la història amb la sostenibilitat. Només espero que els interessos creats i les pressions els deixin fer. 

-Però els ciutadans corrents necessitem saber què podem fer i com. 

-És veritat. Jo mateix, abans de rodar la pel·lícula ‘El secreto de Ibosim, no tenia gaire consciència ni coneixement de com cuidar el planeta, més enllà del tema del plàstic i el reciclatge casolà. Però el tema és molt més complex, més ampli. Primer necessitem conèixer i entendre el problema, per així prendre consciència de la necessitat urgent d’actuar en tots els àmbits i tots els hàbits d’actuació i consum. Però fixi’s, estic 100% convençut que no hi ha ni una sola persona al món a qui si li diguéssim què, perquè, per què i com fer una cosa que millori la vida de les persones i el planeta, no ho fes. N’estic convençut. Per això necessitem visibilitzar el que s’està fent bé i com això redunda en benefici de tothom.

-Però els ciutadans creiem que els governs i les grans corporacions són qui realment tenen el poder de canviar el món. 

-Això és veritat, però és només una veritat limitada. Miri, parlem moltes vegades com si les institucions i les empreses fossin ens vius independents i no és veritat. Els governs estan formats per persones que són elegides pels ciutadans. Així que aquí tenim un poder extraordinari per, amb el nostre vot, dir als nostres governants quin és el camí que volem que segueixin en aquesta matèria. I pel que fa a les empreses, els ciutadans tenim també un poder enorme. Tots som consumidors i amb els nostres hàbits de consum i eleccions també podem premiar qui ho fa bé i castigar qui ho fan malament. Amb això vull dir que en la mesura que els ciutadans som votants i consumidors, podem dirigir en gran manera la direcció d’un barco on tots naveguem. És a les nostres mans continuar deixant que el barco vagi a la deriva, una cosa que serà dolenta per a tothom, o que reorienti el seu rumb en la direcció de més justícia social, d’una igualtat d’oportunitats més gran, d’un creixement econòmic més equitatiu, i de més salut per als éssers humans i el planeta. I això passa indefectiblement per ser més sostenibles en tots els sentits. 

-¿I quin paper creu que han de jugar els mitjans de comunicació?

-Miri, els mitjans de comunicació tenen un paper clau en aquest tema. Són creadors de consciència i alhora altaveus de què passa. Jo sempre he parlat del poder de l’audiovisual per canviar el món, a millor o pitjor, segons posem el focus i potenciem unes notícies i projectes o uns altres. Els mitjans expliquen una veritat a mitges quan diuen que només es fan ressò de què passa, i que mostren el que l’audiència vol veure. Aquesta és només la meitat de la veritat. L’altra meitat és que tenen el poder de generar modes, tendències, d’influir en què pensem, què mengem, com ems vestim... en definitiva, d’animar o desanimar la gent a fer millor les coses.. Jo crec que tenen l’obligació i la possibilitat de generar continguts i difondre el que fem els creadors independents, que amb el nostre treball a través del cine, els documentals, els programes, estem mirant de conscienciar el món d’aquesta necessitat de canvi a millor.

-Diuen els experts que el coronavirus ha tingut la seva incidència positiva sobre el medi ambient. ¿Serem capaços de mantenir aquesta tendència quan tot això passi?

-Aquesta pandèmia el que ha portat és una aturada generalitzada i global. No podem agafar-ho com a referència perquè no és una situació sostenible ni a mitjà ni a llarg termini. Si jo deixo de menjar un dia a la setmana, ¿estic contribuint a millorar la salut del planeta per tot el que implica el meu dejuni? Depèn Si després la resta dels dies em sobrealimento per compensar, doncs no haurà servit de res. Doncs això és el que ha passat amb la pandèmia. No només hem recuperat els nivells anteriors de perjudicar el Planeta quant al consum energètic, contaminació, sobreexplotació... sinó que estem per sobre. Aquesta aturada, el que sí que ha servit és per pensar. Els ciutadans ens hem posat davant el mirall, mirant-nos de cara, i ens hem fet preguntes i reflexions que normalment, per la velocitat amb què vivim, no ens fem: la mort s’ha presentat com una permanent companya de viatge, i llavors ¿qui soc?, ¿què faig aquí? ¿vull continuar vivint així?. ¿quin sentit té tot això? ¿quines són les meves prioritats?… i molts han trobat respostes... I com a societat la resposta és la sostenibilitat. Crec que estem entenent que cuidar el planeta és cuidar-nos nosaltres mateixos.

-Vostè està treballant en un nou projecte audiovisual relacionat amb la sostenibilitat, ¿Ens pot avançar res?

-Es diu ‘Generación Sliving’ i es tracta d’un moviment transgeneracional en què tots hi cabem, per això «generació». I «Sliving» és una paraula inventada que fa referència a la «S» de sostenibilitat, «‘live’» de vida en anglès i «‘ing’» el gerundi en anglès que implica acció. Tots podem formar part de la generació Sliving i l’únic requisit és estar preocupats i disposats a fer alguna cosa per millorar la vida de les persones i el planeta. És una sèrie documental que funcionarà com un contenidor d’històries en què tots tinguem cabuda: les institucions, les empreses, el món acadèmic, els experts, els mitjans de comunicació, personatges coneguts compromesos i els ciutadans corrents. I tots junts amb un mateix propòsit: construir un món més sostenible socialment, econòmicament i mediambientalment, i amb els 17 ODS com a marc de referència. Serà un format innovador, entretingut i estarà centrat a buscar exemples positius que ens il·lustrin els ciutadans i ens ajudin a crear consciència i convertir-la en una forma de viure. Recorrerem Espanya buscant aquestes històries que serveixin d’homenatge a qui ja està fent les coses bé i de mirall on mirar-nos. Tothom està convidat a formar part d’aquesta generació Sliving. 

-¿Serà una iniciativa transmèdia?

-Per descomptat, com gairebé tot el que es produeix en aquest temps, però anirem més enllà. L’objectiu en què estem treballant és generar un fort compromís per la sostenibilitat promovent un moviment social que definirà la nostra manera de ser ciutadans en aquest punt del segle. Segurament és la iniciativa més transformadora que s’hagi fet mai a Espanya en l’àmbit de la conscienciació sobre la sostenibilitat social, econòmica i mediambiental, que compta a més amb el suport i la col·laboració d’un gran grup de comunicació com és Prensa Ibérica. 

Notícies relacionades

Les dones només gestionen una de cada tres empreses franquiciades

Una bona planificació financera permet anticipar necessitats futures

-¿Com es finançarà ‘Generació Sliving’?

-A través de les empreses que participaran en la sèrie. ‘Generació Sliving’ és una gran oportunitat per a les empreses de demostrar el seu compromís amb les persones i el Planeta. En aquesta sèrie documental mostrarem històries positives sobre com les bones pràctiques i el compromís estan ajudant a construir un món més sostenible socialment, econòmicament i mediambientalment. Aquestes són el motor econòmic i de desenvolupament de la societat i tenen una gran oportunitat de mostrar i demostrar el que ja estan fent en favor de la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat.