El TC va anul·lar l’impost de plusvàlues per l’allunyament dels seus valors de referència del mercat immobiliari

El Tribunal Constitucional va anul·lar l’impost de plusvàlues perquè el mètode per valorar la base imposable amb què es fixava «s’allunya notablement dels valors reals dels immobles al mercat immobiliari», cosa que declara que determina la seva inconstitucionalitat, però no es podrà reclamar pel ja pagat, si no es va impugnar als tribunals o administrativament abans de conèixer-se la resolució, el 26 d’octubre. Una vegada notificada la sentència, la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, va anunciar que «en el moment» en què l’estudiïn, i ja ho estan fent, portarà al Consell de Ministres «un text legal per corregir aquells elements que s’hagin declarat inconstitucionals donant tranquil·litat i seguretat als contribuents i al finançament de les entitats locals», tal com va anunciar ella mateixa a El Periódico.

La sentència, com ja s’havia avançat, no permet reclamacions després de la seva notificació. Afirma que «no poden considerar-se situacions susceptibles de ser revisades amb fonament en la present sentència aquelles obligacions tributàries reportades per aquest impost que, a la data de dictar-se, hagin sigut decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma. A aquests exclusius efectes, tindran també la consideració de situacions consolidades les liquidacions provisionals o definitives que no hagin sigut impugnades a la data de dictar-se aquesta sentència i les autoliquidacions la rectificació de la qual no hagi sigut sol·licitada» segons la llei general tributària llavors.

Doctrina anterior

La sentència abandona el criteri que el mateix Constitucional va establir el 2008 en una interlocutòria que deia que la quota exigida podria produir un resultat confiscatori i que aquesta conseqüència es devia, precisament, a l’aplicació d’un mètode per valorar la base imposable allunyat de la realitat. Ara reprèn la doctrina anterior, en què prioritza el principi que s’ha de contribuir al sosteniment de les despeses públiques «d’acord» amb la capacitat econòmica que opera respecte de tots els impostos i es lesiona si els que tenen una menor capacitat econòmica suporten una càrrega tributària més elevada que els que tenen una capacitat superior.

A diferència dels casos resolts en les primeres sentències sobre plusvàlues del TC, del 2017 i 2019, ara el problema que es planteja no és l’adequació del tribut al principi de capacitat econòmica com a fonament de la imposició, ja que l’increment del valor del terreny ha existit, sinó la seva adequació al principi de capacitat econòmica com a mesura de la base imposable. Amb la primera ja es va advertir al legislador de la necessitat de revisar l’article, com ara preveu fer el Govern.

La sentència accepta que el mètode de valorar la base imposable d’acord amb mòduls o criteris objectius no ha de ser necessàriament inconstitucional si es compleixen una sèrie de condicions, però això no passa en els preceptes anul·lats de l’article 107 del text refós de la Llei reguladora de les hisendes locals, perquè la regulació que estableixen «condueix a un resultat que s’allunya notablement dels valors reals dels immobles al mercat immobiliari».

Els discrepants

El president del tribunal, Juan José González Rivas, declara en el seu vot concurrent que el greu problema de la configuració és que «el greu problema de la configuració de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana rau en el tractament del sòl urbà a Espanya com una categoria única, sense atendre les seves singularitats, el municipi i la zona on es troba». Segons la seva opinió, el mètode per quantificar la variació del valor parteix d’una premissa inacceptable: que tot el sòl urbà augmenta de valor i ho fa linealment a tot el territori en què s’aplica aquest impost, fet que fa que aquest tractament igualitari del sòl urbà no és raonable.

Notícies relacionades

Montero anuncia una reforma legal immediata de l’impost municipal de plusvàlua

¿Què és l’impost de plusvàlua? Tres claus

També passa amb la dissociació del valor del terra i del valor de l’edificació. En definitiva, és l’absoluta desatenció cap aquestes singularitats, cosa que fa que el mètode legal, únic i imperatiu de delimitació de la base imposable no sigui raonable i, per tant, no estigui justificada constitucionalment la falta de connexió entre el fet imposable i la base imposable, infringint-se el principi de capacitat econòmica.

El vot particular del magistrat Cándido Conde-Pumpido, al qual s’adhereix María Luisa Balaguer, proposa un sistema alternatiu al vigent d’estimació objectiva de la base imposable. Segons la seva opinió, la solució més adequada hauria d’haver sigut no declarar la nul·litat de la norma reguladora de la base, sinó donar un termini al legislador per regular el sistema alternatiu, d’aplicació retroactiva, que hagués permès demanar la devolució de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana en tots aquells casos en els quals la quantitat abonada no s’adeqüés a la plusvàlua del terreny efectivament obtinguda. D’altra banda, consideren que la nul·litat de la norma qüestionada provoca un buit normatiu innecessari i desequilibrat que beneficiarà els qui, fins i tot havent obtingut importants plusvàlues, no es veuran obligats a pagar l’impost. Tampoc es veuran afavorits els que van pagar l’impost sense presentar reclamació ni cap rectificació d’autoliquidació.