Testimoni

La Carmen, acomiadada i a l’espera de judici: «Sort que he treballat tota la vida i tinc l’atur»

L’embús dels jutjats socials, agreujat per l’emergència sanitària, provoca retards dilatats i complica les reclamacions dels treballadors que han perdut la feina

Carmen Pérez fa més de tres dècades que treballa com a professional de la neteja. Fins poc abans d’esclatar la pandèmia es recorria amb autobús la ciutat per netejar les escales de diverses comunitats de veïns. «A les quatre del matí ja estava dempeus», recorda. En els 10 anys que feia que era a l’empresa que després va acabar acomiadant-la, no sabia el que era agafar-se una baixa. Fins que, fruit de la providència i dècades de feina física, al febrer va haver de parar per uns dolors a l’espatlla. El caos dels primers dies d’estat d’alarma la va agafar fent la seva primera sessió de rehabilitació. «No vaig poder fer la segona, em van trucar perquè ja no hi anés perquè havia començat tot», rememora aquesta dona, de 55 anys.

La Carmen és asmàtica, cosa que la converteix en un col·lectiu de risc davant la malaltia popularment batejada com a coronavirus. L’empresa on treballava li va posar «totes les traves del món», segons explica, per adaptar-li el lloc de treball i va plantejar reduir-li la jornada laboral. «Era una retallada bèstia, perquè dels 900 euros que guanyava em volien baixar a uns 500», explica. Els desacords amb la direcció es van anar succeint. «Fins i tot per donar-me mascaretes em posaven problemes», afirma. Fins que la companyia, un mes després de finalitzar el primer estat d’alarma, li va notificar per burofax el seu acomiadament.

Fins i tot per donar-me mascaretes em van posar problemes a la feina

No va tardar a denunciar i reclamar la nul·litat del cessament, però el col·lapse que arrosseguen els jutjats socials va provocar que fins a l’octubre d’aquest any no li hagin fixat judici. Any i mig d’espera. «Sort que he treballat tota la vida i tinc [prestació d’] atur», es resigna la Carmen. «Si no, no sé què faria», afegeix.

L’embús dels jutjats socials no és una cosa derivada de la pandèmia. «Plou sobre mullat», afirma l’advocat del Col·lectiu Ronda que porta el cas a la Carmen, José Antonio Espada. Abans de la Covid, que a un lletrat li fixessin judici a un any vista no era inhabitual, i ara l’actual emergència no ha fet més que agreujar aquests retards. «Tinc altres clients que els han acomiadat l’agost del 2020 i no aniran a judici fins al maig del 2022», explica Espada. «I això que, per llei, els casos d’acomiadament han de tenir prioritat», afegeix.

Notícies relacionades

Tardar any i mig a personar-se davant el jutge complica el cas. «Molts ja han esgotat la seva prestació», explica el gerent del gabinet jurídic de la UGT de Catalunya, Alejandro del Llano. «La qualitat dels testimonis perd molt, ¿com recordaran detalls que han passat fa tant?», assenyala Espada, del Col·lectiu Ronda. «L’embús beneficia clarament l’empresa. Abans de la reforma laboral havien de pagar els salaris de tramitació en qualsevol acomiadament que perdien, cosa que incentivava els acords», recorda Del Llano, de la UGT.

¿Com es recordaran els testimonis de detalls van passar fa tant?

La Carmen espera amb certa tranquil·litat el seu torn per personar-se davant del jutge. «Intento que em preocupi el just», explica. Es mostra optimista amb el resultat, ja que l’empresa en cap moment li va justificar aquest acomiadament disciplinari que l’ha deixat tots aquests mesos a l’atur. «Un s’ho empassa fins que té molta, molta necessitat. Però arriba un moment en què tot i que tinguis molta, molta necessitat, s’ha de dir ‘per aquí no passo’», diu.

Temes:

Acomiadaments Ocupació

Inicia sessió 0 Comentaris

El coronavirus retarda fins al 2023 els judicis laborals a Barcelona

La Seguretat Social avisa: jubilar-se als 63 pot comportar penalitzacions