Catalunya, una economia a l’uci

L’economia catalana és a la unitat de cures intensives (uci). Res gaire diferent del que passa a la resta d’Espanya i dels països desenvolupats, però amb el fet diferencial que des del 2018 ha cedit el primer lloc del conjunt de l’economia espanyola a la Comunitat de Madrid. Entre el 2010 i el 2019, va acumular un creixement mitjà de l’1,1%, com la mitjana espanyola, mentre que l’economia madrilenya ho va fer l’1,8%, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). D’aquí el ‘sorpasso’, que ja es va produir també el 2012 i el 2013, i que ara sembla consolidar-se.

La crisi desencadenada pel coronavirus, que va suposar una caiguda inaudita en 80 anys de l’11,4% pel pes més gran d’activitats més castigades com el turisme, especialment l’estranger, va superar la del conjunt del país (11%). L’any passat van arribar a Catalunya 3,9 milions de visitants estrangers, 15,5 milions menys que el 2019. I amb les seves conseqüències econòmiques: uns ingressos de 3.640 milions d’euros, gairebé 18.000 milions menys que a l’exercici precedent, una xifra que equival al voltant de la meitat del pressupost consolidat de la Generalitat, el que engloba tot el sector públic.

L’impacte va ser una mica desigual, amb caigudes més acusades a dues de les tres províncies de la costa (i més turístiques) de Barcelona (11,7%) i Girona (14,2%), Tarragona, com la mitjana catalana (11,4%), mentre que a Lleida va ser del 8%. A més, mentre que en el conjunt espanyol es va aconseguir mantenir el creixement, amb un augment del 0,4% a l’últim trimestre del 2020 respecte al tercer, a Catalunya es va produir un descens del 0,5% per un impacte més gran de les restriccions per la propagació de la Covid-19.

«Amb magnituds d’aquest tipus quatre dècimes de diferència respecte a la mitjana espanyola és poc», destaca Joan Ramon Rovira, responsable d’estudis de la Cambra de Comerç de Barcelona; el problema és un altre: la falta d’una política a mitjà i llarg termini, assegura. En resum, la inexistència d’una aposta veritable per la transformació del model productiu.

Full de ruta

La qüestió és la falta d’un rumb clar o full de ruta amb «la màxima majoria parlamentària per orientar la política econòmica de manera consensuada i evitar al màxim debats estèrils inoportuns en una situació dramàtica», afirmava el president de la patronal Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, en un article a EL PERIÓDICO. I és que un dels instruments perquè el poder públic incideixi en l’economia són els pressupostos, una cosa que tant Foment com l’altra gran patronal catalana, Pimec, com els sindicats UGT i CCOO, reclamen. Unes altres de les exigències en què hi ha coincidències és en la necessitat d’apel·lar més al diàleg social abans de prendre mesures que afecten al teixit productiu i la necessitat d’establir ajuts directes als sectors més afectats per la crisi per evitar mals majors com els tancaments i més atur, segons el president en funcions de Pimec, Josep González.

En l’última dècada, tots els pressupostos de la Generalitat s’han aprovat fora de termini o prorrogat, inclosos els del 2021, exercici que ha tornat a començar amb els comptes de l’exercici anterior, elaborats en un context en què dominava una certa desacceleració econòmica, però que ni tan sols es podia intuir una crisi com l’actual. Això no ajuda a establir un marc de joc bàsic per desenvolupar les polítiques. Segons Rovira, per portar a terme la transformació necessària per a un creixement sa i sostenible és precís potenciar els tres vèrtexs d’un triangle: formació, innovació i productivitat.

Visió a mitjà i llarg termini

«És evident que a curt termini és necessari focalitzar-se a sortir de la crisi per la pandèmia, però alhora cal tenir visió a més llarg termini» i en això «es pot o s’hauria de poder arribar a un consens transversal entre els partits», afirma. Segons un estudi de la mateixa Cambra d’un període de 17 anys, a Catalunya hi ha més un problema de qualitat que de quantitat de creixement. «La dissociació entre les quantitats (PIB, població, ocupació) i la qualitat (PIB i renda familiar bruta disponible per càpita) del creixement reflecteix un model econòmic més extensiu –que crea, destrueix i torna a crear llocs de treball a taxes comparativament molt altes– que intensiu –impulsat principalment per a la millora de l’eficiència productiva mitjançant la inversió sostinguda en capital humà i tecnològic», segons l’estudi.

Notícies relacionades

La punxada de Banco de Bilbao amb Banesto

Espases enlaire en l’opa

Al seu torn, la Generalitat carrega amb un deute que a 30 de setembre passat pujava a 78.097 milions d’euros, que significa que cada català ‘deu’, de mitjana, 10.205,99 euros. Del total, gairebé el 80% tenien l’Estat com a creditor pels diferents instruments per facilitar la liquiditat a les autonomies, com el FLA, del qual aquest any espera rebre uns 13.000 milions. Entre aquest exercici i el 2023, l’Administració catalana ha d’amortitzar uns 32.000 milions de deute, amb l’Estat com a principal creditor i amb dependència financera d’aquest almenys fins al 2035. Aquest és un dels elements a què haurà de fer front un nou Govern.

Tot i que hi ha moltes esperances posades en les vacunes per a la recuperació, el 2021 ha començat pitjor del previst. La Cambra de Comerç calcula que aquest any l’economia catalana creixerà el 6,1%, sis dècimes menys que el que preveia fa tres mesos. El BBVA preveu el 5,9%, condicionat en la tornada del turisme i els fons europeus, per als quals l’Executiu català ja ha recopilat almenys 27 projectes. El repte, sense precedents, requereix un Govern amb estratègia i un consens parlamentari mínim.