«El meu futur el veig negre, però el que m'angoixa és el dels meus fills»

El pis i les despeses més bàsiques aconsegueix pagar-los amb l’ajuda dels fills, que durant aquesta pandèmia han patit de ple les seves seqüeles econòmiques. Al Jon, el més gran, li van fer un erto al magatzem que treballava. Encara no ha cobrat la prestació a causa d’un error en el tràmit i no ha sigut fins fa pocs dies que el SEPE li va comunicar que al juliol tindria el primer ingrés. A l’Albert, el petit, el tancament de les escoles el va deixar sense la seva feina de monitor de menjador. També sense els ingressos que es treia com a entrenador de futbol sala extraescolar. La precarietat de la Pilar i la dels seus fills són dues cares d’una mateixa moneda. Les de les grans víctimes de la crisi de la Covid, tal com ha assenyalat aquest dimarts el Banc d’Espanya.

«Anem tirant dels estalvis del més gran, que és mileurista...», explica. La Pilar explica que hi ha hagut moments durant aquesta pandèmia que ha hagut d’anar a recollir aliments a l’associació T’Acompanyem. Una entitat creada durant l’anterior crisi com a grup de suport entre persones que havien perdut la feina. «M’ajuden molt, et donen molts ànims, et permeten veure que hi ha més gent com tu i que no ets una inútil», explica emocionada. «Pots parlar de les teves coses i no és com parlar amb qualsevol, que potser no t’entén», afegeix.

La Pilar està en tràmits perquè li reconeguin la incapacitat permanent a causa de la seva fibromiàlgia i l’artrosi que arrossega en un maluc. «Em veig bé per treballar en una oficina o des de casa, però jo així no em puc posar de cambrera de pis o a fregar terres», explica. «El meu futur el veig negre, però el que m’angoixa és el dels meus fills», explica la Pilar. Més preocupada perquè l’erto del seu fill gran no s’acabi convertint en un ero i perquè el petit no tardi a trobar feina una vegada reobrin els escoles.

«Tens la teva vida feta i d’un dia per l’altre et quedes sense res...»

L’Anna va abandonar el seu lloc com a informadora al recinte modernista de Sant Pau amb la declaració de l’estat d’alarma. Els turistes van marxar amb el confinament i ella va ser enviada a casa per l’empresa, a l’espera de la reobertura. No ha tornat a incorporar-se al seu lloc de treball, ja que fa uns dies va rebre una comunicació formal de l’empresa que liquidava el seu contracte d’obra i servei, a la qual ha tingut accés aquest mitjà. I com ella, set companys més; d’una plantilla de prop de 40 persones, segons explica. L’explicació que els ha traslladat l’empresa gestora del servei, Eurotomb, és un excés de plantilla a causa de la limitació d’aforaments per la normativa sanitària. «Ens va estranyar que no ens fessin un erto, però si després és per poder fer-te fora ho hauria preferit», explica. EL PERIÓDICO no ha pogut contactar amb la companyia per conèixer la seva versió.

Notícies relacionades

La doble crisi (laboral) dels 50 anys

Dones i menors de 35 anys, els col·lectius més castigats econòmicament per la Covid-19

Anna és un nom fictici per preservar el seu anonimat, ja que tem que la seva participació en aquest reportatge li pugui suposar un impediment de cara a buscar feina. «A aquestes altures de l’estiu i tal com estan les coses dubto trobar alguna cosa fins ja passat el setembre. Si hagués sabut que m’acomiadarien, m’hauria mogut abans», explica. Amb carrera i màster sota el braç, l’Anna es reconeix com a part d’una generació que ja des de l’anterior crisi venia marcada per la sobrequalificació i la temporalitat, quan no l’atur. 670 euros al mes per una feina a mitja jornada cobrava fins la setmana passada. «Jo no em vaig plantejar independitzar-me amb aquesta feina, però companys meus sí que han tingut problemes per llogar un pis», diu.

Aquesta jove ha treballat en congressos, fires, de guia turística en monuments icònics de Barcelona i fent classes particulars, però fins ara no sap el que és un contracte indefinit. «Tens la teva vida feta i d’un dia per l’altre et quedes sense res... Et deixa en una situació d’indefensió molt gran», afirma. «I no perquè siguis una incompetent, sinó perquè l’empresa pot fer-ho. És una cosa que esgota», afegeix