Comerços davant l'inici de la fase 0: «Jo ho veig negre»

Molts són els petits comerços i els treballadors afectats per la crisi provocada pel coronavirus. Sota aquestes línies els testimonis dels amos de dos petits restaurants, una perruqueria, una botiga de roba, una agència immobiliària, una recepcionista d’hotel i un venedor ambulant. 

UN PETIT BAR RESTAURANT AMB TRES TREBALLADORS, per Manuel Arenas

A les 00:00 h del 14 de març, just quan van entrar en vigor les mesures de l’estat d’alarma pel coronavirus, la policia local de Santa Coloma de Gramenet va arribar a La Taula Vella, el bar restaurant de José María Santos (Badalona, 1969) i la seva parella, Esther Sepúlveda, per notificar-los que havien de tancar. «Allà vam veure que això anava de debò», admet Santos.

La facturació dels propietaris d’aquest petit negoci de restauració, els dos autònoms, ha caigut del 100% des d’aleshores, fet que els va empènyer a aplicar un erto a la seva plantilla de tres treballadors i a demanar la prestació de cessament de l’activitat per als autònoms, uns 650 euros per a la cotització de la base mínima. «Els ingressos han passat a ser zero, però les despeses dels subministraments del local els continuem pagant», remarca Santos, que assumeix no poder fer una reforma que tenia prevista ja que aquests diners els fan servir per tirar endavant aquests dies sense ingressos.

Una gran incertesa

¿Quina és la situació actual? D’una gran incertesa, com en la major part del sector. Segons les mesures de desescalada aprovades, la data prevista perquè tornin a obrir els locals de restauració sense terrassa, com és el cas del de Santos i Sepúlveda, és el 25 de maig, amb una limitació de l’aforament d’un terç de la capacitat. 

«Encara no sabem res segur i caldrà veure en quines condicions de viabilitat podem obrir: no em puc arriscar a obrir amb la tornada de tota la plantilla si no tinc la certesa que hi haurà normalitat. El nostre local no és gaire gran, i el que és segur és que la limitació d’un terç de l’aforament no et permet facturar per cobrir despeses», puntualitza Santos, que és reticent a invertir en reformes del local per adaptar-lo al desconfinament «sense saber si serviran d’alguna cosa o no».

Aquests dies d’aturada i incerteses, Santos i la seva parella els aprofiten per pensar en fórmules que puguin aplicar quan reobrin, una de les quals, molt ponderada en el sector de la restauració, és la del menjar per emportar, una opció que fins ara no havien posat en marxa per sistema però que sí que permetien puntualment. «Estem pensant quina carta podríem fer per emportar i quin cost tindria, però tot és una incògnita», diu Santos, que remarca la seva desesperació davant la complexa conjuntura de la desescalada. 

UNA PERRUQUERIA AMB CINC TREBALLADORES, per Beatriz Pérez

«Ha sigut bastant dur. Aquest confinament l’hem viscut amb molta incertesa i amb por de saber què passarà amb el nostre negoci». Ho diu Andrea Medina, de 31 anys, mare de dues filles i propietària de la perruqueria Andrea de Pablo, a Badalona. El seu negoci obrirà aquesta setmana, però començarà a treballar només ella i únicament podrà atendre, de manera individual, clients que hi vagin amb cita prèvia. Les seves altres cinc treballadores seguiran, de moment, amb l’erto que es va veure obligada a fer davant la imminent baixada de persiana per la Covid-19 i el tancament total de l’activitat. 

Les cases comercials, explica Medina, ja estan enviant recomanacions per reprendre l’activitat. «Aconsellen que les nostres treballadores es vesteixin al vestuari, que l’uniforme no surti al carrer, rentar la roba cada dia a 60 graus i utilitzar mascaretes, igual que els clients», explica. A més, aquesta perruquera preveu instal·lar una màquina d’ozó a la perruqueria, que serveix per a la desinfecció i neteja dels ambients, i ja està preparant uns kits professionals d’un sol ús, amb guants, tovalloles i mitjons d’un sol ús.

Durant aquest temps, en què Medina va témer pel futur del seu negoci, únicament es va poder acollir a l’ajuda de 661 euros per als autònoms que excloïa, a més, el pagament de la quota. «Vaig voler acollir-me a l’ajornament dels impostos, però no vaig poder perquè era obligatori un mínim de sis mesos: els tres primers sense càrrec, però els altres amb càrrec», diu. Tampoc es va poder beneficiar d’una altra ajuda de 2.000 euros perquè el seu negoci superava la renda mínima anual. 

Per sort, diu Medina, l’amo del local on està instal·lada la seva perruqueria li va rebaixar el lloguer un 40%. I Movistar li permet tenir la línia gratis fins al setembre. Dos gestos solidaris que li han vingut com caiguts del cel. «El meu és un petit comerç obert fa cinc anys. Hem anat ampliant la plantilla a poc a poc. I de sobte ens van tancar sense saber quins ajuts rebríem. Ho vaig passar molt malament i no podia dormir», assegura.

UNA BOTIGA DE ROBA ABOCADA A LA JUBILACIÓ, per Nacho Herrero

«És un final tristíssim però és el que hi ha». La crisi del coronavirus ha despullat moltes coses, entre altres, els maniquins de la botiga de Berta Lema, i ja no es tornaran a vestir. Després de més de 30 anys pujant i baixant cada dia la persiana de ‘Tu talla’, una ‘boutique’ de talles grans per a dona al barri valencià de Russafa, ja només s’obrirà una última vegada, espera que aquest maig, per liquidar les existències. La propietària es jubila.

No té ganes d’iniciar l’enorme batalla que serà recuperar aquest tipus de petit comerç després d’aquest cop dur. «Per edat ja podia estar jubilada però estava molt a gust a la meva botiga. Però jo ja vaig passar per la crisi del 2008 i no vull tornar a passar-hi», explica.

S’auguren molts mesos de pèrdues i després d’altres en què només n’hi haurà per pagar el lloguer del local i les altres despeses. A saber quan arribarà la recuperació i com serà de veritat. «L’altra vegada, fa deu anys, va ser horrible perquè vam començar el 2008 i cada any era pitjor que l’anterior. De fet les botigues de roba no ens hem arribat a recuperar perquè la gent s’apanya amb el que té», L’exemple és descoratjador.

Tancament definitiu

La seva particular desescalada està molt més clara que la que s’ha plantejat aquesta setmana. «Quan pugui, obriré, liquidaré i tancaré definitivament», resumeix. Almenys no tenia altres treballadors i només ha de mirar per ella. «La botiga ha sigut tota la meva vida, porto aquí 32 anys, obrint-la cada dia a les nou del matí i tancant-la a les nou de la nit», explica.

L’amarg punt i final tindrà conseqüències a la butxaca. «La botiga va ser molt rendible, quan vaig obrir era l’única de talles grans que hi havia a València. Després ja n’hi havia una altra però funcionava gràcies a una clientela meravellosa, a qui estic agraïdíssima», remarca una vegada i una altra. «Ara em quedaré amb la meva petita pensió d’autònoma», es resigna. I quan la situació ho permeti canviarà les talles grans per les petites. «Tinc nets i em dedicaré a estar amb ells, a ajudar-los una mica perquè ara farà falta», augura.

UN AGENT IMMOBILIARI AMB DUES CRISIS AL DARRERE, per Eduardo López Alonso

Professional de la venda immobiliària amb experiència acreditada, Fran Cruz afronta la reobertura comercial de l’11 de maig amb una relativa tranquil·litat. Durant un mes i mig de confinament, l’única activitat professional que ha fet han sigut lloguers i ha hagut d’aplicar un erto a la seva única treballadora. Prop d’un 10% dels arrendats han demanat una rebaixa de la mensualitat i en el seu paper de mediador ha avaluat en quins casos la petició era possible o empitjorava en excés la situació del propietari. Cruz va aconseguir per a la seva pròpia immobiliària CVM Pisos una rebaixa de la renda durant dos mesos.

En el retorn a l’activitat agraeix el paper del dinamitzador de l’eix comercial de Fabra i Puig, Jesús Mir. «Ha funcionat bé i ha facilitat molta informació per a la reobertura del negoci», explica Cruz. Des de la privilegiada situació de la seva oficina a peu de carrer, davant el popular bar La Esquinica, ja prepara la compra d’unes pantalles de metacrilat per a la taula per separar-se dels clients. «Costen uns 70 euros», explica sobre aquest símbol de la distància social que s’acosta. També utilitzarà guants i mascareta.

Reconeix que amb el coronavirus la venda de vivenda s’ha bloquejat i que en el 100% dels pisos habitats no es permeten les visites. Fins després de l’estiu la font d’ingressos principal serà el lloguer i alguna venda ja pactada i pendent d’escriptura. «El nombre de clients baixarà, els preus dels lloguers ja els he retallat aquesta setmana el 15% i els de les vivendes en venda també baixaran. Serà possible comprar bons pisos per poc més de 200.000 euros», assegura. «El propietari que pugui vendre, vendrà tot i que sigui per sota del preu que esperava», afegeix. El 90% de les vendes, CVM Pisos les aconsegueix en l’actualitat a través d’internet i té cinc estrelles a Google.

El barri ha sigut un dels més afectats per la pandèmia i s’ha acarnissat amb la mort dels més grans. Cruz preveu que, després de l’estiu, es posin a la venda més pisos, també de lloguer, per part dels familiars. Amb la caiguda de preus i l’oferta més gran, els compradors tornaran a aparèixer a final d’any, opina. Reconeix que la crisi econòmica és molt forta, però serà menor que les que ja va viure en el passat, al 92 i el 2008, la que va afectar directament el finançament. «Si vaig ser capaç de superar la crisi del 2008, també podré amb aquesta», explica. 

INCERTESA EN LA VENDA AMBULANT, per M. Arenas 

Salva Donato (Barcelona, 1980) no treballa des que el Govern va activar l’estat d’alarma pel coronavirus. No obstant, continua pagant les despeses fixes del seu estand de bosses i complements de moda a la Fira Nova Artesania de la Rambla de Barcelona: lloguer del local on guarden l’estructura de la parada, assegurança, llum i aigua.

Els comerciants de venda ambulant com Donato que es congreguen els festius i caps de setmana depenen en bona mesura del turisme que visita la gran ciutat. Aquest factor, sumat a la incertesa que es desprèn de l’aplicació de les mesures de desconfinament pel coronavirus, suposa que els comerciants estiguin en una incertesa permanent.

«Si amb la venda habitualment ja anàvem molt justos, ara no sé com ho farem: separar les parades unes de les altres és inviable perquè som unes 50. ¿Hem d’invertir en mampares anant tan justos com anem? No som una empresa i no podem demanar préstecs ICO, i si a sobre no hi ha gent al carrer i no s’ha reactivat el turisme... Aquesta incertesa em crea molta ansietat i hi ha nits que no dormo bé», reconeix Donato.

Aquest venedor ambulant no sap quan tornarà a treballar ni com l’afectaran les limitacions de l’aforament i la seguretat previstes per a la desescalada. «La nostra associació ja està enviant cartes a l’ajuntament perquè ens diguin quins seran els següents passos».

«Jo ho veig negre»

Donato, que sí que ha rebut la prestació per cessament d’activitat per als treballadors autònoms, té tres filles i ajuda econòmicament els seus pares, ja que amb la pensió del seu pare no n’hi ha prou, i comparteix la parada de la Fira amb la seva mare. «Jo ho veig negre. Si continuo fent aquest sacrifici és per la meva mare, que juntament amb el meu pare sempre han sigut firaires. No sé què passarà quan tornem, però possiblement haurem de treballar per pagar deutes».

Sobre l’afectació de la falta de turisme i mobilitat general donades les limitacions del coronavirus, el comerciant emfatitza que ni tan sols depèn en exclusiva del Govern espanyol. «Entre els nostres clients n’hi ha molts d’italians i francesos, i, si als seus països no els deixen sortir, tot es complicarà més», conjectura Donato, que destaca «la falta de plans previstos per potenciar els firaires». «Ens veuen com els ‘hippies’, els romàntics: sempre hem notat l’abandonament per part de les administracions», afirma.

RECEPCIONISTA D’HOTEL AMB UN CONTRACTE EN L’AIRE, per M. Arenas

La recepcionista d’hotel Mercè Roig (Calella, 1970) tenia previst començar a treballar el 23 de març passat en un hotel familiar de Santa Susanna, que l’acabava de fitxar per aquesta temporada. Arribava al negoci després de passar-se tota la temporada passada en una gran cadena hotelera, on va acabar cremada pels vaivens laborals a què se supeditava els treballadors per tal de no fer-los fixos. Estava a l’atur des de mitjans de novembre.

I llavors va arribar el coronavirus. L’hotel familiar, com li va passar a tot el sector després que el Govern en decretés el tancament, es va veure obligat a tancar. Tot i que Roig hi havia pactat totes les condicions verbalment, no havia tingut temps de formalitzar el contracte, si bé la recepcionista explica que el propietari de l’hotel li ha assegurat la seva plaça: «Vaig contactar amb el director i em va assegurar que em conservarien el lloc de treball».

La gran pregunta és: ¿quan tornarà a obrir l’hotel? Ni idea. «Al principi ells s’havien marcat tres dates, les primeres de les quals era el 23 de juny. Però ara no hi ha res segur». El director li va fer saber a Roig que les reserves del juny i el juliol s’havien anul·lat, si bé les del setembre i l’octubre sí que estan activades. «Fins fa una setmana veia molt lluny tornar, però ara ja no tant, perquè si el Govern veu que no hi ha ni un duro, ens hauran de deixar obrir per força: necessiten els milions que mou l’hostaleria, on hi ha gent molt poderosa».

Roig paga un lloguer de 510 euros al mes.  «De no ser per l’ajuda de la meva família, no menjaria  –admet–, ¿on són els diners que a Catalunya ens han cobrat durant tants anys per la taxa turística? ¿Per què no l’utilitzen ara per ajudar-nos?». La treballadora posa en relleu que, malgrat la dificultat d’excloure l’obertura de les zones comunes dels hotels, segons les regles de la desescalada, seria factible tirar endavant el negoci amb torns que suposarien limitacions de jornada a bona part de la plantilla però segurament no a ella, ja que «no som gaires recepcionistes i no sé si ens afectaria».

«Potser el coronavirus impliqui que tornin a aixecar el cap els hotels familiars», pensa Roig amb referència a la importància que guanyarà el turisme interior en el sector durant els pròxims mesos, fins que es flexibilitzi la mobilitat general, també internacionalment.

PETIT RESTAURANT FAMILIAR, per Gabriel Ubieto

Fernando Díaz fa 33 anys que va obrir el restaurant La Llimona, en el número sis del carrer Constança de Barcelona, i reconeix estar preocupat per si el negoci no sobreviu a la pandèmia del coronavirus. Aquests dies, després de l’anunci del pla de desescalada del Govern, ha estat fent números. Malgrat tenir una petita terrassa, Díaz no preveu obrir fins que no pugui donar servei a l’interior del local i a la meitat d’aforament (en el seu cas uns 16 comensals com a màxim). «Si fins i tot treballant al 100% hi ha mesos que costa...», afirma. El que significa que la persiana de La Llimona no es tornarà a apujar fins, com a mínim, mitjans de juny. «I ni així sé si em sortirà a compte. El pla del Govern està pensat per a les grans cadenes, no per als restaurants familiars», es queixa Díaz.

Notícies relacionades

L’impost sobre les emissions de CO2 dels vehicles: fiscalitat verda per lluitar contra el canvi climàtic

El sector de l’oli d’oliva valora abaixar preus al setembre

Al marge dels permisos de reobertura, l’afluència de clients és una cosa que també preocupa aquest petit empresari, perquè són els oficinistes que treballen als voltants els que entren a aquest restaurant. «La gran majoria continua teletreballant i els que no, no crec que tinguin temps per esperar que es quedin lliures les taules per asseure’s a menjar», explica Díaz. Per aquest restaurant que treballa el menú, reconvertir-se i afegir-se al mercat de menjar a domicili no és una opció. «Un conegut meu ho va intentar quan va començar tot això. El primer dia va fer 50 euros de caixa. No ha tornat a obrir», diu. 

El recent canvi de criteri del Ministeri de Treball en relació amb els ertos, que permetrà a les empreses aixecar progressivament les suspensions i reincorporar progressivament els seus empleats a la feina, ha sigut un baló d’oxigen per al negoci de Díaz. De les 11 persones que treballen a La Llimona, Díaz en reactivaria tres per començar a servir taules. Però no n’hi ha prou perquè aquest restaurador no vegi perillar el seu negoci. «El Govern ens ha passat la patata calenta, però si no ens dona més ajuts hi ha molta gent que no tirarà endavant», afirma el restaurador. «I després de 33 anys, com és el meu cas..., és molt fort», afegeix.