La crisi sanitària pressiona a l'alça el deute sobirà i l'euríbor

Molts inversors i empreses, que consumin recursos del mercat per al seu finançament, pensen que perquè els tipus d’interès pugin a Europa, el Banc Central Europeu (BCE) ha d’incrementar les seves referències (tipus) del preu dels diners. El cas és que el BCE no les ha tocat en molt temps –es mantenen en mínims històrics– i, no obstant, està pujant l’interès de tots els bons sobirans, així com de les emissions de deute empresarial. O sigui, si no és el BCE, ¿qui pressiona a l’alça la rendibilitat? El coronavirus Covid-19. Dit d’una altra forma: els riscos econòmics que ha posat sobre la taula l’emergència sanitària. El deute públic, els bons privats, i fins i tot també l’euríbor de les hipoteques, reflecteixen ja el gran esforç d’endeutament que han d’afrontar estats, empreses i famílies per fer front a l’emergència econòmica que, particularment, ha canviat les regles de joc en el mercat de renda fixa.

Les principals economies s’enfronten a una situació d’endeutament sense precedents. En el cas dels EUA, al ja elevat endeutament del país se sumen les recents mesures aprovades per la Reserva Federal per donar liquiditat a l’economia per import de 2,3 bilions de dòlars en crèdits per a famílies, empreses mitjanes i petites i governs i institucions locals. Europa es planteja un paquet d’ajuts a la reconstrucció d’1,6 bilions d’euros, sense comptar el desplegament realitzat pel Banc Central Europeu (BCE) per intervenir al mercat de deute de forma gairebé il·limitada, i els programes d’estímuls per sostenir l’economia. I al terreny més local, Espanya ha posat en marxa mesures per lluitar contra la malaltia, que permeten mobilitzar 200.000 milions d’euros de crèdits, amb unes garanties públiques de fins a 100.000 milions.

Aquest esforç financer que, en el cas espanyol apunta a un increment del deute públic sobre el producte interior brut (PIB) de fins al 122%, segons ha publicat recentment el Banc d’Espanya, no ha passat inadvertit en els mercat de renda fixa. Les primes de risc es mouen a l’alça. Més ràpidament la dels països amb dèficits més elevats. Entre ells, Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal i altres sospitosos habituals. No hi ha més que fer atenció a les últimes emissions del Tresor espanyol, tant les ordinàries com les extraordinàries han hagut d’oferir un interès més elevat que en subhasta anteriors. És el fat dels mercats europeus, que en tot cas ve a corregir una situació irracional. Dit en paraules d’un gestor de fons: «Era una anomalia que haguéssim de pagar per emissions de deute públic italià, el que correspon és que sigui l’Estat italià qui pagui pel seu deute».

«Els inversors que compraven deute fix dels estats o de les empreses no estaven tenint en compte el risc que hi havia darrere d’aquest actiu. Molts diners s’han mogut a la renda fixa perquè no tenien alternatives al mercat bancari, on els tipus són zero», comenta Jaume Puig, director general de la gestora de GCV Gaesco.

Fugida del mercat monetari

En resum, molta inversió canalitzada cap a la renda fixa ha anat a aquest mercat no perquè valorés adequadament el risc, sinó perquè era part d’una fugida del mercat monetari –fons de diners, dipòsits bancaris, etc– que ha estat donant zero interès o costant diners als inversors. «Ara el risc real que hi ha al darrere d’aquests bons s’està posant de relleu pel coronavirus», agrega Puig.

Notícies relacionades

¿Cal declarar els bizums a Hisenda en la renda 2021-2022?

La Seguretat Social avisa: jubilar-se als 63 pot comportar penalitzacions

La situació no deixa de ser curiosa: en el moment en què un endeutament assumible és més important, els instruments financers per aconseguir-ho es redueixen. Els bancs donen crèdits, en la major part dels casos avalats amb garanties públiques. L’empreses tenia la disjuntiva de finançar-se amb el banc al 2% a quatre any o emetre un bo al 2% a 20 anys. «Ara el cost del banc li haurà augmentat una mica –un 2,20%, en total–, però en el cas del bo ja li demanen el 6%. «L’empreses que no hagin aprofitat aquests anys en què la rendibilitat era molt baixa i el preu gaire alt ja no estan a temps de corregir la situació», raona Puig.

Però el mateix els passarà als estats, les emissions que posin al mercat tindran un cost major. I si a l’hora de la veritat no resulta particularment punitiu per a les arques públiques aquest cost és perquè el BCE ha disposat de tota la seva artilleria per frenar la rendibilitat del deute sobirà. Al comprar la bons espanyols o italians sense restriccions, el supervisor està admetent que els estats s’endeutin més, però alhora garanteix que el cost de l’endeutament sigui barat. Si el BCE no estigués exercint aquest paper, costa imaginar a quin preu s’estaria pagant el deute dels països del sud d’Europa.