FINAL D'UN GRUP EMBLEMÀTIC

Rumasa, segon final

L'Estat liquida a favor seu els béns que encara posseïa després de la polèmica expropiació el febrer del 1983 La decisió es pren dos mesos després de la mort de José María Ruiz-Mateos

Pànic 8 Cua al Banco Atlántico el febrer del 1983.

Pànic 8 Cua al Banco Atlántico el febrer del 1983. / EFE

2
Es llegeix en minuts
J.-M.U. / BARCELONA

José María Ruiz-Mateos va morir el 7 de setembre. L'empresa que va fundar amb l'acròstic dels seus dos cognoms, Rumasa, va ser extingida definitivament ahir per acord del Consell de Ministres. L'empresari de Jerez, tan aficionat a la broma aguda, segur que hauria protagonitzat algun dels seus gags que sempre han comptat amb el suport de les emissores populistes. La realitat, per a la seva família, és una altra: els seus fills mascles processats per estafa després de la resurrecció de l'empresa familiar com a Nueva Rumasa.

La notícia breu d'ahir va ser que una filial de la SEPE (societat estatal de participacions empresarials) havia culminat tots els tràmits burocràtics -o sigui, contra les mateixes normes que decideix el seu patró- per donar per liquidat el grup Rumasa, nacionalitzat el 23 de febrer de 1983 pel primerenc Govern socialista de Felipe González, a proposta de l'altiu -i sòlid economista- ministre d'Hisenda Miguel Boyer.

Que aquella decisió va ser tan necessària com precipitada n'han donat mostra els esdeveniments paral·lels que es van desencadenar des d'aquell dia. Per una banda la constatació dels abusos sense límit que Ruiz-Mateos decidia, un autoritari compulsiu, en les seves empreses. Va començar de tractant de vins en el seu Jerez natal i va traslladar aquesta pràctica a la comptabilitat de totes les seves empreses.

Només un règim autoritari i de favors avantatgistes va poder generar el monstre que era Rumasa fins a finals dels anys 70. Ruiz-Mateos era només un comprador d'empreses en saldo. Fins que va comprar bancs, amb el guió de Valls Taberner i Termes, els seus germans de llavors a l'Opus Dei. Apropiar-se de bancs petits per fer caixa comuna amb les pròpies empreses era una bomba de rellotgeria. La compra d'un de més gran, Banco Atlántico, va aixecar la llebre. Ho va desactivar Boyer, però no sabia que era una invitació enverinada de la mateixa banca, el que avui anomenem elits extractives, el poder de sempre.

Notícies relacionades

Ruiz-Mateos, el tractant de vins que no deixa de vendre una bota encara que sigui vinagre, va endevinar de seguida la feble protecció jurídica de l'expropiació -a la qual cosa van ajudar les ments preclares de l'oposició contundent del PP de llavors (Herrero de Miñón) a un PSOE massa poderós- i els millors bufets d'advocats es van posar al servei de Ruiz-Mateos, que comptava amb una immensa fortuna fora d'Espanya per pledejar en més de 1.500 casos.

Al final sempre guanya l'Estat, que recupera (teòrics) 160 milions. Molt menys del que Ruiz-Mateos va gastar en defensa, suborns i campanyes.  Ningú tornarà a expropiar.