La vaca gallega no riu

Una frase concisa resumeix les penúries dels ramaders gallecs per viure de la llet que donen les seves vaques. «Un litre d’aigua es ven més car que un de llet». La frase la repeteix l’alcalde de poble al rural de Pontevedra, rebota al Parlament gallec i d’allà salta al Ministeri d’Agricultura. «No pot ser», reconeix fins i tot el president de la comissió europea, Jean Claude Juncker. No pot ser però és, i a Galícia fins a un punt desesperant per als ramaders, que a mitjans del mes de setembre van dir prou, van bloquejar la indústria i van paralitzar Santiago de Compostel·la durant cinc dies. Al sisè van firmar la treva, que es manté amb penes i treballs.

¿Què ha passat a Galícia per arribar a aquest extrem? Una «tempesta perfecta» descriu Roberto García, secretari general d’Unions Agràries (UUAA), un dels sindicats del camp més representatius a la comunitat, en què intervenen factors entre els quals fins i tot s’ha invocat el terrorisme, literalment i metafòricament. L’al·lusió literal remet a la guerra d’Ucraïna i la denominació amb què Kíev es refereix als separatistes de l’Est. Com que la UE en recolza uns i Rússia els altres, els blocs s’han imposat sancions mútues i als supermercats de Moscou ja no es venen formatges manufacturats més enllà del Dniéper, amb ominosos efectes al Miño.

D’un altre costat, en un pla més pedestre, hi ha el «terrorisme econòmic» amb el qual l’alcalde de Lalín, una vila de 20.000 persones al centre geogràfic de Galícia, es refereix a les indústries que en els mesos d’estiu es van negar a recollir el producte als ramaders, quan aquests van rebutjar vendre’l a menys del cost de producció. «Aquest nivell de pressió és inadmissible en una societat democràtica. un capitalisme exacerbat que les administracions públiques hem de denunciar», segueix protestant avui l’alcalde, Rafa Cuíña.

Les al·lusions al capitalisme entronquen amb un altre dels llocs comuns associats a la política agrària europea, que se suposa un sector regulat. La realitat és que ho és cada vegada menys, com indica Francisco Sineiro, professor d’Economia de la Universitat de Santiago especialitzat en política agrària i conseller d’Agricultura de la Xunta a finals de la dècada dels anys 80. «Les reformes desreguladores a la UE van començar el 2003 de forma gradual i han culminat amb l’eliminació de les quotes làcties l’abril d’aquest any», explica. És a dir, on abans la producció estava limitada, ara és lliure i està sotmesa als vaivens del mercat, com per exemple, que la Xina redueixi les importacions dràsticament d’un mes per al següent.

Això sense comptar la peculiar estructura del sector, en la qual els productors culpen els distribuïdors d’empènyer els preus a la baixa i les indústries de bolcar tot l’ajust en aquells, en un marc de competència lliure davant del qual es veuen desbordats. «A Espanya tenim molta normativa però el compliment va molt per darrere», diu Sineiro. «Quan va començar la desregulació a la UE, i tenint en compte els desequilibris que es podien produir, es va establir una normativa de contractes a llarg termini, que a Espanya haurien de ser de com a mínim un any, i de formar organitzacions de productors, per reequilibrar la negociació. Està regulat des del 2012 però a la pràctica no es compleix».

Trobar-se al supermercat un brick de llet a 50 cèntims implica amb tota probabilitat que el productor ha cobrat perillosament menys dels 30 cèntims en els quals els sindicats calculen el mínim ja no de la rendibilitat, sinó de la viabilitat. Per sota d’això la tendència és anar pensant a vendre la granja i dedicar-se a una altra cosa.

Dades alarmants

Les dades històriques són alarmants, en aquest sentit. De les gairebé 100.000 explotacions que hi va arribar a haver a la comunitat, en l’actualitat amb prou feines n’hi ha 9.000 «i segons es calcula aquest any en poden desaparèixer 4.000 més», adverteix Cuíña. Amb l’entrada a la UE, la típica explotació familiar de postal rural gallega, d’una família amb les seves quatre vaques brunes ha evolucionat cap a explotacions cada vegada més intensives, amb inversions que requereixen endeutaments elevats que no resisteixen a la volatilitat del mercat lliure.

«A nivell internacional els preus són bastant variables i amb l’alliberament del mercat comunitari el sector s’ha d’acostumar que existeixin períodes de preus més alts i més baixos», raona Sineiro. «Ara són baixos, però és que a Espanya i sobretot en el cas de Galícia s’està encara més per sota del preu de referència europeu. Tot influenciat, també, pel final de les quotes i amb la disculpa d’uns excedents, que en part poden existir, amb els quals s’està pressionat massa a la baixa sobre una part important de la producció».

Suso Méndez, ramader de Ribadeo (Lugo), té 60 anys, «més de cent» vaques i una empipada bastant considerable davant els canvis bruscos del sector. «Ens van ficar en un sistema molt intensiu per produir molts litres a un cost molt elevat. S’ha de desfer el camí, desintensificar, entre altres coses perquè el sistema actual no és ni sostenible ni ecològic, amb una terra gairebé en monocultiu de blat de moro, amb herbicides i adobs químics que ja no es poden aguantar», lamenta. «El sistema de quotes va ser un fracàs total. Si s’hagués portat bé, com a França, on no es podia comprar i vendre quota sense anar acompanyada de terra, s’hauria acabat l’especulació», recorda, i acaba amb un pronòstic pessimista. «Hi ha zones de Galícia en les quals la superfície agrària útil va baixar un 60%. Es va plantar tant d’eucaliptus com es va voler i més i l’Administració no va fer res. I malgrat això es va triplicar la producció de llet. ¿Amb quina base? Els camions de fora ¿Això és sostenible? El sistema productiu no té futur, s’ha de canviar, només funciona a preu elevat i ara encara que pugi ho farà poc».

Roberto García, de UUAA, hi està parcialment d’acord. «Sembla lògic, en un país que produeix menys del que consumeix, regular un creixement ordenat prioritzant la producció nacional, ordenant el creixement per evitar que es desbordi tot. Però a nivell europeu és molt difícil que una vegada presa una decisió es torni enrere en poc temps». Amb tot, confia que «la falta d’una xarxa de seguretat en els preus i de cap tipus de control de la producció tard o d’hora faci reflexionar per buscar alternatives, que no s’anomenaran quotes però que permetin buscar una sostenibilitat a les rendes dels ramaders».

Mentre l’epifania no arriba a Brussel·les, les administracions miren d’aplacar els ramaders. La vaga del mes de setembre a Galícia, en la qual es van abocar 30 milions de litres de llet, es va suspendre davant l’anunci d’una negociació amb la ministra d’Agricultura, Isabel García Tejerina, en el paper de mediadora. El pacte firmat aquesta setmana per representants de la indústria i la distribució –del qual es van apartar la major part dels portaveus dels ramaders– no estableix fórmules de control i sanció dels incompliments, i apel·la al concepte indeterminat del preu sostenible, que el Govern rebutja fixar perquè al·lega que contravé la normativa europea sobre competència. L’economista Sineiro hi oposa l’exemple de França. «El que estan assenyalant allà i el que es podria assenyalar a Espanya és que no es pot arribar a acords sense indicar uns preus no ja mínims, sinó que per sota dels quals s’entén que s’estan produint pràctiques deslleials i s’estan generant preus molt per sota dels costos mitjans de producció».

Fins i tot entre els firmants mateixos no tots acaben de veure clar que el pacte serveixi per fer alguna cosa, tenint en compte els precedents. «El 2009 vam firmar un altre acord després d’un altre període de crisi en què vam pactar prendre com a referència el preu mínim francès i tot just aixecar-nos de la taula una indústria el va denunciar davant Competència», recorda Higinio Mougán, director de l’Associació Gallega de Cooperatives Agroalimentàries, que malgrat tot insisteix en la necessitat d’insistir en la negociació. «A França tenen la cadena molt ben estructurada. Poques indústries i molt grans, igual que les cooperatives i els productors, que pràcticament s’engloben en tan sols dues organitzacions. I el que és possiblement el més important, tenen cultura d’arribar a acords. En el lacti espanyol caldria remuntar-nos molt per veure quan un acord es va portar a la pràctica. La mateixa indústria es baralla entre si i la distribució també, per copar mercat. Però o seguim en el mètode del campi qui pugui o evolucionem cap a un altre de més pactista».

Un armistici incògnita

Notícies relacionades

La bretxa entre pujada d’ingressos i inflació tensa les arques municipals

CaixaImpulse inverteix 24,8 milions en innovació en salut

Més optimista es mostra Ignacio García, director general de l’Associació Espanyola de Distribuïdors, Autoserveis i Supermercats (Asedas). «Estem tots molt sensibilitzats amb el problema i tenim una oportunitat per treballar, que les mesures de l’acord es posin en marxa i els ramaders percebin els efectes al més aviat possible, però no hi ha dreceres», assenyala, alhora que també recorda la nombrosa normativa aprovada durant aquesta legislatura, des de la llei de la cadena alimentària fins als tres reials decrets aprovats en l’anomenat paquet lacti. Demana, en aquest sentit, «que no es comenci de zero a cada pas que es fa» i «intentar que tot sigui coherent i eficaç».

De moment, els tractors han tornat a les granges, però la durada de l’armistici és una incògnita i s’estén la idea que els bàndols s’estan reagrupant. «L’acord té la part positiva que retratarà cadascú. El fet que a partir d’ara es coneguin els preus de cessió, com compra cada cadena de distribució i com paga cada indústria ens permetrà, en lloc d’anar a la guerra total, fer-ne una de selectiva, contra indústries concretes i contra cadenes de distribució concretes», vaticina Roberto García. L’alcalde de Lalín rubrica: «Auguro noves mobilitzacions, perquè la situació és insostenible».