Boyer, l'incomprès

Miguel Boyer, el ministre d'Economia del primer Govern socialista de Felipe González que va forçar l'obertura de l'economia espanyola a mitjans dels anys 80, va morir ahir a Madrid als 75 anys per una insuficiència pulmonar. Fa dos anys, el 2012, havia patit un altre accident vascular. En aquell moment, se'n va donar àmplia referència a la premsa rosa, perquè Boyer s'havia casat el 1988 amb Isabel Preysler, amb qui va tenir una filla, Ana, nascuda el 1990. Des d'aleshores, Boyer era sols un apèndix de les presències públiques de la seva dona.

La faceta de l'exministre i economista desaparegut com a protagonista accidental de la premsa rosa no pot ni ha d'ocultar el seu protagonisme principal en la història de les decisions econòmiques dels governs en què va participar, en els successius, i, només en petita part, en els debats sobre la idoneïtat de l'euro com a moneda comuna europea.

La faceta canviant i discutida de Boyer el va portar a ser, successivament, un decidit suport de les polítiques econòmiques de Felipe González, però també del segon període de les que va practicar José María Aznar. I més tard també, amb més sorpresa del món econòmic, del Govern de Rodríguez Zapatero.

Boyer, l'economista, l'exministre de González, ¿d'on sortia? ¿Per què va ser tan influent en el seu moment? Anem a pams.

Exili

Boyer va néixer a Sant Joan Lohitzune (País Basc francès), fill d'un exiliat partidari de Manuel Azaña. De tornada a Madrid als anys 50 del segle passat, va estudiar Física a la Complutense i es va adscriure a un moviment polític d'esquerres però allunyat del marxisme. Va destacar prou perquè l'acceptessin com a investigador en el servei d'estudis del Banc d'Espanya i més tard en les empreses públiques de l'INI (Institut Nacional d'Indústria), el conglomerat de companyies del franquisme.

En aquell moment, Boyer ja era un element estrany per als dos bàndols que se situarien en el postfranquisme. Els del règim el van considerar un traïdor. Els que anaven a modernitzar d'una vegada Espanya, el primer Govern de Felipe González, el tenien com un element tan imprescindible en els seus objectius com sospitós pels seus antecedents.

Estudiós

González, després del seu esplendorós triomf del 1982, el va posar de màxim responsable de la seva política econòmica. Va suposar el màxim protagonisme de Boyer, fins al 1985. Que a l'estiu d'aquell any renunciés a la cartera ministerial i que el motiu fos la seva relació amb Isabel Preysler -l'inici del tot s'hi val en la premsa rosa- ha ocultat, injustament, les seves contribucions posteriors als debats sobre la construcció europea. Va ser, per exemple, un dels primers crítics de l'euro abans que s'implantés i va formar part de les comissions que van estudiar els seus efectes.

Notícies relacionades

Les donacions de pares a fills sostenen la compra dels joves

Els joves del sí que puc

Després de deixar el Govern de Felipe González, Boyer, de caràcter ciclotímic, arrogant, tímid i esquiu, va acceptar diversos càrrecs públics en el sector financer que tampoc van contribuir al seu desig de recuperar l'anonimat: president del Banc Exterior d'Espanya (després integrat a Argentaria), president de Cartera Central (un invent de l'Espanya especulativa per crear un gran banc, amb el protagonisme, una vegada més, de personatges de la premsa rosa com els Albertos, les Koplowitz i Javier de la Rosa), i al final, quan ningú s'esperava la seva reaparició publica, Aznar va obsequiar Boyer amb la presidència de CLH, la companyia pública de distribució d'hidrocarburs (l'antiga Campsa).

Després de tota aquesta presència en la nòmina pública, des de funcionari anònim al Banc d'Espanya i a l'INI, fins a ministre poderós d'economia espanyola, només per tres anys, que Boyer tingui associat el seu cognom al primer decret realment liberalitzador de l'economia espanyola, del qual fa ja gairebé 30 anys, indica la seva gran influència en la política espanyola, que segueix sent superior a la seva involuntària presència a la premsa rosa. Va ser el que pitjor va calcular el brillant Boyer.