L'excepcionalitat de la zona euro

Una obvietat per començar: un país no pot finançar de forma indefinida les seves despeses públiques endeutant-se, especialment si li cal fer-ho als mercats internacionals. A mitjà termini no es pot estirar més el braç que la màniga i per tant que els països que estan molt endeutats facin ajustos fiscals és del tot imprescindible. Digueu-ne austeritat, si voleu. Jo prefereixo anomenar-ho disciplina. I com s'ha vist darrerament de forma molt clara, per a la majoria dels països la disciplina no és una opció, sinó una imposició, sovint despietada, dels mercats de deute.

Un cop dit això, entrem a analitzar la situació macroeconòmica actual de la zona euro. Tres elements a destacar: creixement econòmic molt feble, inflació molt baixa i, no ho oblidem, endeutament públic elevat d'algunes economies tan importants com Itàlia, Espanya o França. Si la zona euro fos un país normal, una recepta de política econòmica que podria funcionar seria la que combinés els següents elements: 1) credibilitat fiscal a mitjà termini, que permeti que els mercats de deute no es posin nerviosos i les primes de risc es mantinguin a nivells sostenibles malgrat l'elevat nivell d'endeutament; 2) suficient flexibilitat de la política fiscal a curt termini per engegar plans d'estímul que permetin fer repuntar l'activitat econòmica. Aquests plans haurien d'estar molt ben dissenyats per tal d'aconseguir un objectiu molt concret: augmentar al màxim el nivell d'ocupació amb el mínim increment possible del dèficit públic; 3) política monetària expansiva, sobretot en la mesura que el perill de deflació no s'hagués allunyat de forma convincent de l'economia del país, i un banc central disposat a actuar de garant darrer del pagament del deute de l'Estat, per tal d'evitar crisis especulatives o altres accidents als mercats; i 4) reformes estructurals que permetin que l'economia guanyi competitivitat i potencial de creixement i els mercats s'adaptin a les condicions canviants de l'entorn. No és una recepta senzilla d'aplicar. Sobretot pot resultar complicat fer compatibles els dos primers punts. Però almenys és un programa coherent de política econòmica per, amb les dosis suficients de sort, encarar la recuperació econòmica. Posats a batejar-lo, en podríem dir «programa d'estímuls i disciplina fiscals».

Notícies relacionades

Repsol creu que l’impost a les energètiques decaurà a final d’any

Lola Casademunt vestirà l’equip dels EUA de la Copa Amèrica

Desafortunadament, la zona euro no és un país normal i per tant no és gens clar que aquest programa li sigui aplicable. Per començar, ni tan sols és un país, sinó una unió monetària d'un conjunt de països que comparteixen el banc central i la política monetària, però conserven amples competències en matèria fiscal i pressupostària, de política financera i de regulació dels mercats. ¿Es pot dur a terme un «programa d'estímuls i de disciplina fiscals» a la zona euro? No dic que no, però a l'hora de dur-lo a terme ens trobaríem amb dificultats afegides importants. Segons la meva opinió, el problema més rellevant consistiria en l'afebliment dels mecanismes de disciplina, que podria dur els governs dels diferents països a comportar-se de forma oportunista i poc coordinada. M'explicaré amb un exemple. Suposem que s'estableix que el Banc Central Europeu actuï com a garant darrer del deute públic de tots els països de la zona euro, protegint els creditors dels riscos d'impagament. Els inversors deixarien de percebre les diferències entre els bons d'uns i d'altres països i, per tant, les primes de risc tendirien a valors propers a zero. Un dels principals mecanismes de disciplina fiscal restaria anul·lat, de manera que els esforços per endreçar les finances quedarien sense recompensa i els dèficits públics excessius no patirien cap tipus de penalització. Com a conseqüència, el dèficit públic a la zona euro seria elevat i també els tipus d'interès del deute. Aquesta circumstància seria clarament incompatible amb el necessari objectiu de credibilitat fiscal a mig termini, especialment quan ja hem comprovat que els països mantenen una gran part de la seva sobirania fiscal i que no n'hi ha prou amb els compromisos polítics que assumeixen els governs, que són incomplerts quan els grans països creuen que van en contra dels seus interessos.

La política fiscal a l'eurozona es desenvolupa en un context excepcional que no és més que una conseqüència directa del seu pecat original: una unió monetària de països que va néixer amb molt pocs mecanismes efectius de coordinació macroeconòmica. En aquestes condicions, ja hem vist que la política fiscal contracíclica es pot convertir en un camp minat i les crisis de deute en fets habituals. Reforçar els mecanismes d'assegurança comuna com ara els eurobons o el paper del Banc Central Europeu com a garant del deute europeu és necessari, però no és una opció si, alhora, no es posen en marxa mecanismes que ens protegeixin contra comportaments oportunistes dels governs que acabarien afeblint la credibilitat de la política macroeconòmica europea. El repte dels dirigents és adoptar les reformes necessàries per permetre un «programa d'estímuls i disciplina fiscals» en un espai macroeconòmic excepcional.