El que no diuen les elèctriques

Llegeixo, sento i veig anuncis publicitaris d'una gran companyia elèctrica en què explica que, de mitjana, únicament el 38% de l'import final d'una factura de la llum és imputable als costos de producció. El 30% es deuria a diversos impostos, un 20% més a la repercussió de les subvencions mediambientals i el 12% restant a altres temes. I es queden tan tranquils.

Com si els impostos no formessin part del sistema, com si el problema de la gestió de l'energia nuclear no anés amb ells, o com si el fet que es paguin primes a la producció de les energies renovables perquè s'ha d'aspirar que algun dia Espanya sigui autosuficient energèticament fos una cosa absurda.

Tots els països civilitzats paguen primes a les renovables perquè és l'aposta pel futur. Un futur en què el petroli serà car i escàs. I el mateix amb el gas i el carbó. Quan veig aquesta demagògia tan gran em torna a rondar pel cap la idea de la nacionalització de les companyies elèctriques. L'electricitat se-

ria més barata i deixaríem de sentir i llegir bestieses. Tot un progrés.

Va ser el gran José María Aznar qui va decidir liberalitzar el mercat elèctric perquè la llum fos més barata. Però el resultat d'aquest esquema, que els

governs de José Luis Rodríguez Zapatero no van solucionar

-¿quants exministres i altres alts càrrecs socialistes figuren en els consells d'administració de companyies energètiques o formen part del seu cos d'assessors?-,

és que avui l'electricitat a Espanya és la més cara d'Europa i els beneficis de les elèctriques, els més extraordinaris. Una estafa política a la ciutadania en tota regla.

Notícies relacionades

La Generalitat i la Fundació La Caixa renoven el seu acord de col·laboració

Telefónica calcula que els seus eros afectaran uns 5.500 empleats

El que no diuen les elèctriques és que abans del 1997 cada sistema de producció elèctrica tenia la seva pròpia retribució. Mentre que a les centrals hidroelèctriques se'ls pagava poc el quilowatt/hora perquè les seves instal·lacions estaven generalment amortitzades, per velles, a les noves centrals de fuel, gas o carbó se'ls retribuïa millor perquè moltes eren noves. Aznar va decidir que tots els productors d'electricitat anirien a una única subhasta. De manera que el preu de l'últim que entrés a la subhasta, el que completava la previsió de demanda, seria el preu de referència per a tots. Si les hidroelèctriques produïen a un cèntim d'euro el kWh, i la subhasta es tancava, per exemple, a sis cèntims el kWh, el guany per cada kWh hidroelèctric era la diferència, cinc cèntims per kWh produït, un marge del 500%. Algú també hauria de recordar que va ser durant el mandat d'Aznar quan la tarifa de la llum es va congelar durant dos anys perquè hi havia eleccions. Aquestes mesures populistes van ser les que van iniciar aquesta insuportable bombolla financera elèctrica. Dues decisions que ni el Govern ni les empreses elèctriques expliquen.

La solució passa per prendre dues solucions. Primera, que les elèctriques tornin tot el que han guanyat en aquest sorteig de loteria amb números que sempre tocaven. Se'ls ha de parlar clar: «O tornes el que deus o et nacionalitzo. I mira que amb els enormes beneficis hi ha marge per tornar el que vas aconseguir amb el sistema que va idear Aznar». Segona, s'ha de tornar a l'antic mètode de retribució segons el cost de cada sistema elèctric.