Els comptes del 2014

Per tercer any consecutiu, els catedràtics Antón Costas (UB) i Josep Oliver (UAB) han acceptat la invitació de ‘Més Diumenge' per analitzar els principals trets de l'exercici econòmic del 2013 i avançar els paràmetres en què es mourà el del 2014. Les seves opinions tornen a girar entorn del paper de la UE i d'Alemanya en la recuperació de la zona euro i dels reptes que afrontaran els governs espanyol i català.

 

Fa just un any, Antón Costas i Josep Oliver, amb les seves discrepàncies (que es mantenen), van glossar el paper més actiu del Banc Central Europeu, encara que amb una visió diferent del paper d'Alemanya en aquest procés. Ara els invitem a fer balanç del 2013.

Antón Costas: Des del punt de vista de l'activitat econòmica hi ha una dada encoratjadora, que és l'abandonment de la segona recessió, en gran mesura provocada per una mala política macroeconòmica de la Unió Europea. Probablement, aquesta sortida de la recessió no anirà acompanyada d'una recuperació, ni intensa, ni segons la meva opinió gaire sòlida, perquè encara es mantenen moltes debilitats institucionals i mals enfocaments de política a la zona de l'euro. Segon, la convicció a Europa és definitiva pel que fa al fet que l'euro no caurà, i es farà tot el que sigui necessari, com es va fer, per salvar-lo. Però no tinc la mateixa convicció que es faci el mateix per salvar l'economia europea. Dir salvar l'economia europea és enfrontar-se a circumstàncies socials que em preocupen, com l'elevat nivell de desocupació en general i, en particular, l'elevat nivell de desocupació juvenil, que és el doble que el general. Pot ser un senyal anticipat de –com ho diria sense ser dramàtic– disturbis polítics a Europa. El creixement de l'extrema dreta a Europa és important.

Josep Oliver: L'anàlisi que faig de la segona recessió, que comença aproximadament l'estiu del 2011, és menys europea i més domèstica. Zapatero va prendre les mesures necessàries, sota pressió internacional, el 2010. El 2011 va ser un any electoral, sense reformes. I quan arriba el president Mariano Rajoy, aquest malinterpreta el rescat que li fa el Banc Central Europeu a finals del 2011 –«la prima de risc es diu Zapatero», va dir– amb aquell bilió d'euros que inunden els mercats, dels quals 400.000 milions es queden a Espanya. Per tant, la prima de risc baixa, encara que després es va disparar fins a arribar al rescat bancari. La segona recessió és estrictament política perquè donem molts mals senyals als mercats internacionals que un país molt endeutat com Espanya no ha entès la dificultat en què està. Entre juliol del 2011 i agost del 2012, hi ha una sortida de 400.000 milions d'Espanya, fins que demana el rescat bancari. A continuació, Draghi diu «whatever it takes» («el que faci falta» per salvar l'euro).

En termes del que ve, tinc dubtes, però estic esperançat perquè crec que el 2013 –i en això coincideixo amb l'Antón– hi ha hagut una consolidació de la recuperació de la confiança dels mercats internacionals, el retorn parcial d'aquests capitals, la caiguda de la prima de risc, la reducció de la dependència del nostre sector financer del Banc Central Europeu i tot això, finalment, s'està filtrant cap a l'economia real. El rebrot del consum, de l'ocupació i de la mateixa inversió o de les importacions són un munt de senyals que apunten cap a una certa recuperació. 

Mirant l'àmbit europeu, crec que és un camí ple d'accidents potencials. Tenim l'inici del canvi de la política monetària nord-americana. Això afectarà el Banc Central Europeu i a nosaltres, i no és evident que l'efecte sigui positiu. Tot està molt tendre encara. 

Coincideixo en alguns aspectes amb el que ha dit l'Antón, però no en les conseqüències. És veritat que fins ara hem salvat l'euro, però només amb política monetària l'euro no es mantindrà.

EL PERIÓDICO: Una de les assignatures que tindrem el 2014 és el ritme amb què s'accepti o no la unió bancària, a més del pacte de govern entre Angela Merkel i Sigmar Gabriel.

A. C.: Crec que el govern de coalició alemany no introduirà viratges gaire intensos en la filosofia de la política econòmica alemanya, encara que, de cara a l'interior d'Alemanya, hi ha un element nou que és la introducció del salari mínim, molt connectat amb el problema dels joves i amb la desigualtat. Però, en termes de filosofia econòmica, no he esperat mai que les eleccions alemanyes, fos quin en fos el resultat, variés substancialment. En segon lloc, la unió bancària és un mecanisme per a la resolució ràpida de crisis de fallides bancàries. Perquè no passi que, en un moment posterior, els bancs que queden ara, que tenen encara els seus balanços contaminats, no comporti una quantitat de temps enorme, amb la incertesa que això significa, liquidar-los o sanejar-los. Jo crec que serà molt lent. ¿Per què? Perquè la Unió Europea i l'Eurozona no són una unió política en el sentit ple, però tampoc són una unió monetària. Exagerant-ho una mica, per provocar el Josep, l'Eurozona, i en menys mesura la Unió Europea, és un club que reuneix avui creditors i deutors. I els creditors volen cobrar tot el que han prestat, i no volen responsabilitzar-se de la part que els correspon per haver donat crèdit i no haver vigilat en què l'invertien altres països. I els deutors consideren que la responsabilitat no només és d'ells.

E. P.: El professor Oliver sempre defensa Merkel.

J. O.: Tens raó pel que fa al timing, i serà així perquè Alemanya no està disposada a assumir mancomunadament part dels deutes d'algun sector bancari del sud d'Europa que pugui tenir problemes i que, pel que sembla, en tindrà. I per tant, des d'aquest punt de vista, el diagnòstic em sembla encertat. També coincideixo que definiria la unió monetària més aviat com un sistema de tipus de canvi fixos.

Dit això, la unió bancària és crítica per al futur d'Europa. Sense unió bancària, no hi ha política monetària, perquè tens una fragmentació financera brutal. El que ha passat en aquesta segona crisi és que els bancs de cada país han tornat a casa seva d'una manera espectacular. Els del sud només es podien finançar amb el banc central i han estat comprant deute públic de cada país de manera massiva i, per tant, s'ha renacionalitzat un procés que en principi es creia que havia de ser transnacional. ¿Això té solució? En la versió alemanya, i en això discrepo de l'Antón, és cert que hi ha un conflicte entre deutors i creditors, però la versió alemanya és més profunda. La interpretació que jo faig de la posició de Wolfgang Schäuble i de Merkel que diuen: «Escolti, aquesta discrepància entre deutors i creditors té com a origen una pèrdua de competitivitat extrema dels països del sud». En el nostre cas és evident. 

A. C.: Tu tens una desconfiança excessiva en els ciutadans espanyols i massa confiança en els alemanys. Abans has dit que no estàs segur que els ciutadans espanyols hagin comprès encara la dificultat, i jo crec que això ha quedat rebatut pels fets. És a dir, els ciutadans d'un país que té una taxa d'atur espectacular, que ha resultat baquetejat per la dreta i per l'esquerra i que, no obstant, manté durant dos o tres anys una estabilitat social espectacular, que no manifesta derives polítiques preocupants, que té un discurs molt comprensiu de les dificultats... ¡Aquest és un país excepcional!

J. O.: ¡D'acord!Quan el 1978, en la Transició, es va dir: «Escolti, aquesta és la situació» i es va acceptar. Però el país també són les elits polítiques. 

A. C .: 

Sens dubte, saps que les he criticat per escrit.

J. O.: Són les que em preocupen. Espanya té un deute net exterior d'aproximadament el 95% .

A. C.:

 Això de les reformes em sona igual que l'emprenedoria. És com una pedra filosofal. 

J. O.: El que dic és el següent: mirant-ho amb la visió alemanya –em sap greu ser tan germànic, perquè no és la meva voluntat– hem tingut històricament un problema de competitivitat que hem solucionat sempre devaluant. Des dels anys 50 del segle passat.

A.C.: No hi estic del tot d'acord.

J.O.: Però bàsicament, vam devaluar el 1959, 67, 73, 81, 83, 92, 93, 95. És la nostra història...

A. C.: Com els xinesos, o els sud-coreans.

J. O.: D'acord, Antón, però resulta que fem una cosa insensata, que és fixar-nos en el marc. Vam decidir posar-nos en un club de gent ultraseriosa i nosaltres érem uns pintes.

A. C.: Va ser un error inevitable... (Riu)

J. O.: Com que estàs al club dels seriosos i véns de ser un pinta, tens un problema de conducta. I ara estem en aquest procés d'ajust de conducta. I això són reformes que passen per moltes qüestions. La Unió Europea considera que per sobre del 35% del PIB, els riscos de fugues de capital, com va passar el 2012, són elevats. Per tant, tenim 600.000 milions de deute net exterior com a país, del sector financer, del privat, del públic i de les famílies. Hem de reduir aquests 600.000 milions de mica en mica. Això vol dir generar superàvits exteriors. I ja saps, Antón, que això ens ha costat sang, suor i llàgrimes.

A. C.: Ho estem fent, ¿eh?

J. O.: Sí, sí, en el passat vam arribar a un dèficit de balances de l'11%, aquest acabarà en un 0,3%.

A. C.: I serà sostingut en el temps. Jo t'entenc, Josep. No és que tinguis més preocupació que jo pel volum de deute que tenim, però ho manifestes més. La vida m'ha ensenyat que tant t'arruïnes amb un deute petit com amb un de gran, perquè la qüestió no és el volum de deute, sinó que puguis pagar-lo. I per poder pagar-lo has d'estar creixent, tenir ingressos. El model alemany ha sigut molt benèfic per a Alemanya quan només el practicava Alemanya i els altres consumíem. Però practicat per tota l'Eurozona, ens fica en una anorèxia, en una deflació. 

J. O.: El dèficit dels països del sud d'Europa era fonamentalment degut a l'alça de l'euro i al xoc del petroli. Això és el que va crear el gran forat. I en això Alemanya es defensa perquè exporta a països del petroli i a altres llocs. Per tant, no és exactament que el seu benefici hagi sigut la nostra pèrdua. Una altra qüestió és que, a través d'Alemanya, s'hagin canalitzat fons de l'exterior de l'euro que hagin acabat al sud per finançar el dèficit. Estic d'acord amb el teu diagnòstic, però, ¿on poses l'èmfasi, en el creixement o en les reformes? I no estic parlant d'ajuda al sector públic, sinó de reforma laboral, financera, energètica... Aquestes reformes a curt termini...

A. C.: Quan les elits d'un país, en lloc d'assumir la responsabilitat i la incomoditat de liderar això que s'anomena reformes diuen «no»... Anys 88-89, després de la vaga general, el ministre de torn va dir als espanyols: «No voleu caldo? Set tasses». Poso la pesseta en el sistema monetari, i en els dos anys següents desapareixen a Espanya una quantitat d'empreses industrials... Va acompanyar la liberalització absoluta de capitals. I t'entra una quantitat de capital que és com la pluja quan cau a a bots i barrals. No serveix per fructificar la llavor, l'arrossega. Avui ens sorprenem que la formació professional no funciona. Si hem destruït la indústria, que és la base de la formació professional seriosa, ¿per què has d'exigir ara a la gent que tingui prestigi social la FP quan tu l'has destruït?

J. O.: Però una vegada has entrat en el club de l'euro –una altra cosa era el sistema monetari europeu, que podies devaluar de tant en tant– amb paritats fixes irrevocables, entres en una dimensió desconeguda.

A. C.: Mirant al futur, Josep, s'ha de focalitzar el creixement, perquè si no creixes, encara que el deute sigui petitó, se t'emportarà. I per créixer hem de posar el focus una altra vegada en les activitats industrials. Perquè, Josep, fa poc, comentant un informe sobre formació professional, vas dir: «Ens podem trobar en poc temps davant una paradoxa, que per un costat les empreses demanen llocs de treball i per l'altre, el mercat de treball espanyol no sigui capaç d'oferir-los. Això només ho pots resoldre amb una política molt intensa i molt conscient en l'enfortiment de la indústria.

E.P.: En una trobada d'empresaris i acadèmics en el fòrum EuropeG, es va posar de manifest la por que la gent cregui que sortirem de la crisi si tornem a fer el mateix que fèiem: vendre pisos. Contradiu el discurs industrialista. 

A.C.: És que tenim les bases. Tenim un teixit productiu que ha mostrat una capacitat de competir internacionalment. Segon, la meva intuïció és que no només exportem, sinó que hem començat a tenir superàvit comercial. És clar, davant d'això molts diuen: «No, no, però és que les importacions han caigut perquè la demanda interna està tan fluixa que ara ja ningú compra a fora». Però estic observant una cosa: hi ha un procés de substitució d'importacions en l'economia espanyola. I tercer, la capacitat interna de generació de recursos de les empreses espanyoles no financeres, això que tu anomenes l'excedent, és extraordinari.

J.O.: En màxims històrics.

A.C.: Aquesta capacitat de generació interna de recursos de les empreses espanyoles podria estar permetent el desendeutament progressiu i, per un altre costat, el finançament amb recursos interns de les inversions. 

J.O.: El que està passant de recuperació d'excedents empresarials és que, de moment, s'estan dedicant al pagament de deute, però en algun moment s'encarrilaran cap a la inversió. I per exemple, les importacions de béns d'equip han crescut per primera vegada des del 2008, és la millor notícia que he vist últimament, però temo que aquests símptomes que són positius s'espatllin, perquè l'any que ve és un any preelectoral i vull destacar-ho, perquè el que va passar el 2011 era un any electoral i no va ser casual. Ho temo, perquè hi ha símptomes positius, i els podem perjudicar. Ara és possible poder consolidar, com diu Antón, un cert creixement, però sense trigar en les reformes. Tant The Wall

Street Journal com Financial Times diuen que aquests 15 mesos que ha comprat el BCE són la calma que precedeix la tempesta. I el BCE diu que no està convençut de la solidesa actual. ¿Hem millorat? Sí. ¿Estem en camí de sortir cap al creixement? Sí. ¿Els problemes de fons d'aquesta economia necessiten un munt d'anys? També. 

A.C.: Hi ha molta liquiditat en l'economia, ¿oi? Però aquests diners són com la sang. Si hi ha molta sang al cor i només es quedés a les artèries i a les venes, no arriba als vasos. La qüestió és com el BCE i, en part, els governs aconsegueixen que aquesta liquiditat vagi a la inversió. 

J.A.: Però Antón, ¿què està dient el BCE ara? Diu: «Vaig a valorar, en els tests d'estrès i en el balanç d'actius, de manera diferent, el deute que consta en l'actiu dels bancs». Compte, perquè la banca espanyola té 400.000 milions del BCE i compra deute públic espanyol i no el presta. I immediatament, ¿què li passa a la prima de risc espanyola? 20 punts bàsics amunt. 

A. C.: És un diferencial suportable...

J.O.: Totalment d'acord, però la banca espanyola encara té un 30% de tot el crèdit de l'eurosistema. Els pròxims dos anys la recuperació del crèdit serà molt tènue.

A.C.: Era inevitable. Si veiem l'evolució de la prima de risc espanyola des del 2007-2008, arriba a 650 punts de diferència amb l'alemanya el 25 de juliol del 2012. ¿Què va passar 10 dies abans? ¿Hi va haver algun problema a Espanya? No. Un senyor a Londres, Mario Draghi, va dir aquell dia una frase de sis paraules en defensa de l'euro: «Farem el que sigui per salvar-lo».

J.O.: Però explica tota la pel·lícula... Abans que Draghi digués això, el senyor De Guindos havia anat a Brussel·les, a demanar de genolls el rescat bancari. I el senyor Montoro, al març, en el pressupost, «on vaig dir blanc, ara dic negre» i, per tant, apujo l'IVA. Alemanya t'està dient: «Tu no vols fer les reformes, no vols demanar el rescat bancari, no vols ajustar el teu sector financer, no ho facis. Aquí tens la prima de risc. Ho fas, t'ajudo».

A.C.: Et mortifiques molt.

J.O.: Intento explicar el que va passar.

A.C.: Atribueixes els nostres mals, i aquesta prima, només a les nostres debilitats. En part és cert, però no només...

J. O.: Antón, deixa'm dir-te una cosa. El febrer del 2012 la prima de risc estava per sota de 300 punts. ¿Què passa entre el març i el juny? Que s'enfonsa Bankia, que ningú creu que el pressupost que ha presentat Montoro tingui cap episodi de versemblança i que les dues reformes financeres improvisades rapidíssimament al febrer i al maig no són suficients. Per tant, no em diguis que no és responsabilitat nostra.

A.C.: Abans has dit que la segona recessió és cosa nostra i jo pensava «si la segona recessió només hagués sigut una qüestió d'Espanya, jo estaria d'acord amb tu, però, si no m'equivoco, la segona recessió va ser de tota la UE». Per tant, alguna cosa hi ha d'haver... Mira, un banc central és com un pastor que té una manada d'ovelles. Dues o tres tenen la poteta trencada, l'ull malament... Unes quantes ovelles d'aquest ramat són una mica més febles. I tens allà el pastor, assegut en una roca, mirant al cel, i el llop al voltant, mirant al pastor i pensant: «Aquest no fa res, doncs me'n vaig a l'ovella més feble, és clar». Però, ¿què ha de fer un bon pastor? Estar vigilant, el bastó alçat i dient-li al llop: «Si t'acostes, et trenco les costelles»...

J.O.: ¡Però Antón, has de donar-me una part de raó! Seguint la teva metàfora, ¿el pastor què ha fet? El desembre del 2010, quan es reuneix el Consell Europeu i tots acceptem que estem en col·lapse fiscal, Trichet obre la comporta i 500.000 milions, i al febrer, 500.000 més. I 400.000 milions per a la banca espanyola que ha comprat deute públic, i tot això es rebaixa. ¿Què fa el Govern espanyol? Com que veu que la prima de risc ha baixat, que l'efecte Zapatero ha desaparegut, no es pot prendre allò que ja s'ha donat. No diguis que no és culpa nostra... ¿I què diu Montoro? Que el pressupost es farà després de les eleccions andaluses. ¡Home!, després que t'acaben de prestar 400.000 milions, ¿això és seriós? 

A.C.: Per això he posat l'adverbi també. També és cosa nostra.

E.P.: Durant el 2013 ha aflorat a Espanya amb més intensitat la corrupció política vinculada al sistema financer. L'últim és el cas d'un president de Govern trucant al president d'un banc, dient: «M'has de comprar les escultures d'un amic meu per 50 milions d'euros». ¿Fins a quin punt pesa tenir corrupció, vinculada a la banca i al finançament dels partits?

J.O.: Honestament, crec que en això no som diferents del que ha passat a la Gran Bretanya, Bèlgica, Alemanya, Itàlia o els Estats Units. El que ha passat durant els anys 2000 és una part de la teoria econòmica que diu que la millor regulació és la que no existeix, i si tu ets prou llest per guanyar 50 milions d'euros, doncs millor per als teus accionistes. En qualsevol cas, el corrent dominant en l'economia és la racionalitat dels mercats financers. A principis de segle es deia que el dèficit exterior genera el dèficit públic. Però si el genera el sector privat, fantàstic, perquè la gent ja sap que s'endeuta per millorar la seva capacitat de consum i productiva i ja pagarà. Aquest context afavoria l'avarícia i l'absorció d'excedent per part d'un col·lectiu molt petit de cada país. Aquí no hi veig diferències substancials entre Espanya i altres països occidentals, en què hem vist de tot, com la intervenció al Líbor britànic, que comporta pactes que són gairebé contra natura. Una sèrie de gent que ha intervingut un mercat que té 35 bilions de dòlars de negociació d'hipoteques li posen una multa i se'n surten com si res. Aquestes són decisions que prenen el sistema de garantia americà o l'europeu. Per tant, jo diria que és una llàstima des del punt de vista de la justícia social i de com la gent està patint la crisi.

A.C.: Poso dos exemples. Primer, Espanya, com a país, en els indicadors que fan institucions internacionals sobre corrupció, hi surt molt ben situada, com un país dels nòrdics. Espanya, dit d'una altra manera, no és un país corrupte i no hi ha indicador, en el sentit que per fer aquí una gestió quotidiana no has de pagar una coima, un petit suborn. És important per no fustigar-nos una altra vegada, creient que nosaltres som la carronya. Segon, la corrupció de la qual parlem és, a parer meu, i no vull banalitzar-la, una corrupció episòdica, vinculada a episodis que tenen molt a veure amb un determinat tipus d'activitats. Si un mira la professió a la qual estan vinculades totes les persones que a Espanya estan en els tribunals, veurà que tot està en relació amb una activitat. Aquesta activitat...

E.P.: Ciment i totxos.

A.C.: Recordem les diferències en el contraban de tabac. Quan els aranzels de tabac eren molt elevats i feien que el preu intern fos molt elevat, era un estímul tremend per al contraban. Doncs de la mateixa manera, si tu vius uns anys de crèdit per a obra pública que et ve d'Europa, que era a cabassos, perquè la Unió Europea et deia: «Et dono el 50% a fons perdut, si tu poses l'altre 50%». Però aquest 50% era molt atractiu, és clar. Això, ¿a què va portar? A fenòmens de corrupció episòdica. Però tu posa el sant més cast que hagi tingut la història de l'Església en un ambient dissolut i estimulant i ja veurem què fa.

E.P.: Hauríem de tancar, davant l'entrada del 2014, no només per raons simbòliques sinó també per la incertesa que introduirà el procés que ha iniciat Catalunya i que podria portar Espanya a no fer els seus deures. ¿Fins a quin punt pensen que està justificada aquesta incertesa?

J.O.: Jo no veig incertesa perquè tinc el convenciment que Europa, i quan dic Europa vull dir Alemanya, en aquesta tessitura que he descrit com a fràgil, no permetrà que aquest procés se surti de mare. I deixeu-me argumentar un moment això que dic. Crec que el més sensat que s'ha dit en aquesta discussió, que ja fa un parell d'anys llargs que estem efectuant, és la declaració de Gallardón... «Espanya sense Catalunya és insolvent». I jo la firmaria. Perquè estem parlant del 20% del PIB, del 22% de la recaptació, del 28% d'ingressos per exportació de mercaderies. Com que estic convençut que Espanya està en una situació complexa, fràgil i que durarà temps, si aquí hi ha una fractura traumàtica, i Catalunya col·lapsa, Espanya col·lapsa i l'euro col·lapsa, i aquesta és la seqüència que està sobre la taula. Per tant, em sembla que el debat sobre la independència en el context europeu és un àmbit en el qual no té possibilitats de tirar endavant. Estem parlant de les coses del menjar de 500 milions d'europeus, perquè si l'àrea de l'euro es trenca, la UE es trenca i tornes als anys 30. Per tant, en aquest context, no veig que la independència no sigui possible, però en aquests moments, en aquests anys, no.

Notícies relacionades

Revolut inclourà el català per defecte als seus caixers a Catalunya i prepara la traducció de la seva app i web

Calendari laboral de Terrassa del 2026 (amb tots els festius)

E.P.: Professor Costas, la seva opinió a títol personal...

A.C.: Tres coses. En primer lloc, som un país, Catalunya i Espanya, de gent sensata, i això és important. Segon, hi ha al nostre país un malestar ciutadà, jo crec que ampli, respecte a la situació que s'està vivint des de fa uns anys i a la falta d'expectatives de futur. Tercer, en una situació d'aquest tipus és necessari que aparegui un projecte de futur que tingui capacitat d'il·lusionar. Si això apareix, el debat a què ara estem assistint tindrà una solució diferent de la que tindria si no apareix aquest element.