La tragèdia dels desnonaments i els suïcidis

Sembla que han estat necessaris uns quants suïcidis de ciutadans, a punt de ser desnonats, per prendre consciència de la tragèdia que s'amaga darrere de cada família que és expulsada de casa seva. A més a més, no són pocs els casos en els quals, després del des­nonament, el deute segueix acorralant el deutor per sempre.

Però és que la dimensió del drama a Espanya és espectacular: ens aproximem als 400.000 desnonaments durant els últims anys! És a dir, més d'un milió de persones han estat legalment expulsades de casa seva després d'un procés judicial en el qual, malgrat la millor de les actituds de l'administració de justícia, l'afectat sent que la seva dignitat desapareix. I la gran majoria dels afectats no van adquirir la seva vivenda per especular, simplement per viure-hi. ¿Qui és el responsable d'aquesta hecatombe?

El recurs a la culpa és massa fàcil i, segurament, injust. ¿A qui l'hi atorguem? ¿Al legislador, a l'entitat bancària, al jutge, a l'agent judicial, a la força pública...? ¿O al deutor que es va deixar portar per unes expectatives frustrades? Potser el més convenient seria recórrer a la intel·ligència per mirar de conduir el conflicte.

Cosa que no va fer l'anterior president del Govern al respondre a la pregunta de si consideraria la dació en pagament. La seva resposta va ser extraordinària: «No, perquè perjudicaria el sistema financer». ¿Què hi ha al darrere d'aquest missatge tan contundent? Ni més ni menys que la renúncia absoluta de la política davant la principal expressió del drama dels nostres dies. Una incapacitat que només podia satisfer uns quants financers, i no precisament els més sensats. Aquí tenen els resultats: més d'un milió de persones desnonades, deutes incobrables i immobles sense realitzar en els actius de bancs i caixes, i un enorme cost de l'administració de justícia que hem suportat entre tots els ciutadans.

És el moment de la política, no de reclamar actituds benintencionades a la banca o d'esperar que la justícia actuï a l'estil Robin Hood. I sembla que no és tan complex instrumentar alternatives raonables per gestionar el conflicte. Llegeixin l'informe elaborat per encàrrec del Consell General del Poder Judicial. Una bona notícia, però de regust agredolç: a qui correspon afrontar un drama social i econòmic d'aquesta magnitud és a la política.

Notícies relacionades

Gonzalo Bernardos parla del futur d'Espanya: "Els llatinoamericans són grans emprenedors"

Nova jubilació anticipada: quins treballadors podran retirar-se abans i quan entren en vigor els canvis

Avui, la prioritat és encarrilar la recuperació econòmica però, en paral·lel, hauríem d'avançar cap a una millor democràcia, la que demanen els ciutadans.

Hi ha moltes reformes que, sense costar diners, respondrien a aquesta inquietud. Renunciant, des de la política, a conduir el drama del desnonament hem perdut una gran oportunitat. I, per cert, tampoc s'han sentit veus des de la societat civil.