Anar al contingut

Anàlisi

El Tea Party va llegir els pares fundadors malament

Pere Vilanova

En realitat, i encara que per a nosaltres els europeus no sigui fàcil d'entendre, es tracta d'una partida a diverses bandes que posa a prova les estructures del sistema democràtic nord-americà. Altres ho descriuen com una partida d'escacs entre diversos jugadors a la vegada, encara que al final pogués semblar que es tracta del Legislatiu contra el Legislatiu. Admetem que aquesta partida posa en primer pla una de les virtuts essencials del sistema democràtic dels Estats Units: la incertesa de l'equilibri-separació de poders, fins i tot en moments en els quals la situació es posa bastant dramàtica.

Incertesa perquè enfront de les nostres lògiques parlamentàries mecàniques, en les quals l'anomenada disciplina parlamentària (dels grups parlamentaris) redueix al mínim el suspens una vegada els líders de cada partit han tancat els seus acords, als Estats Units, el Congrés, l'1 d'agost, encara no sabia si salvaria el país de la bancarrota. El Congrés, als Estats Units, és el Parlament (és a dir, el poder legislatiu), entès com les dues cambres, la de Representants i el Senat, enfront de l'Executiu, que és el president. A les persones que afirmen que el règim nord-americà és «presidencialista pur», se'ls ha de recordar que Barack Obama no sap realment si té diners per demà passat fins que el Congrés no ho aprova. No compta per decret amb la disciplina de representants i senadors demòcrates, però la bona notícia és que no té en contra de manera aferrissada i inamovible la totalitat de representants i senadors republicans.

Però la situació és relativament insòlita: encara que les famoses agències de qualificació hagin trigat tres anys a advertir als Estats Units

-mentre que intimiden diàriament diversos països de la zona euro-, al final han pitjat totes les alarmes. El Govern federal no pot pagar les seves factures a partir del dia 2 d'agost. ¿Deu ser que no el fien?

De manera que el Partit Republicà, com si fos el doctor Frankestein, ha descobert que té la seva criatura, el Tea Party, que viu en un altre planeta. Els seus membres creuen realment que la culpa de tot és del Govern federal, quan la crisi econòmica -mundial- té els orígens en la desregulació i l'especulació financeres més salvatges. Creuen que l'expresident Ronald Reagan va reduir el dèficit, el pressupost federal i el personal al seu servei: fals multiplicat per tres. Creuen que

George W. Bush va fer el mateix, i és fals també: el 2001 es va trobar amb un superàvit de gairebé dos bilions de dòlars, i va deixar l'any 2009 un dèficit de gairebé nou bilions. Creuen que Barack Obama ha provocat la crisi al seu país (que va esclatar el 2008), i se la va trobar a la taula quan va prendre possessió ¡el mes de gener del 2009! I, sobretot, creuen que com més malament va millor, perquè així tornen a l'esperit dels pares fundadors de la Constitució del 1787. De fet, haurien de rellegir els seus clàssics, i entendrien com i per què Madison, Jefferson, Payne, Jay i els altres van arribar a la conclusió que el que feia falta era «una unió més perfecta», és a dir un Govern federal fort. A Washington DC, per ser exactes.

0 Comentaris
cargando