Mor Marcelino Camacho, fundador de CCOO

El fundador de Comissions Obreres Marcelino Camacho ha mort avui als 92 anys després d'una llarga malaltia, segons fonts del sindicat. Camacho estava ingressat en un hospital madrileny des del 26 d'octubre, quan hi va entrar greument malalt. La mort ha tingut lloc a la 1.30 de la matinada.

La capella ardent quedarà instal·lada al carrer Lope de Vega, número 40, de Madrid, seu de la Unió Sindical de CCOO de Madrid, entre les 10.00 hores d'avui, divendres, i les 11.30 hores de dissabte. Dissabte al migdia el fèretre serà traslladat a la Puerta de Alcalá, on se celebrarà un acte de comiat cap a les 12.30 hores. Les restes mortals del sindicalista seran enterrades a les 14.00 hores al Cementiri Civil.

CCOO lamenta la mort del seu primer líder

La Comissió Executiva de CCOO ha lamentat, en un comunicat, la mort del seu primer secretari general, de qui assegura que "va contribuir decisivament que CCOO sigui avui el sindicat més fort del país". "Ha mort Marcelino Camacho. El dirigent obrer i comunista, el representant més qualificat dels drets dels treballadors. Tota una vida dedicada a la causa dels més febles, a la conquista d'una societat més justa i solidària", ha anunciat el sindicat.

CCOO ha recordat com, tant en la guerra com en l'exili, en la dictadura i en la llibertat Camacho "sempre va lluitar al costat dels treballadors" i per això va ser detingut diverses vegades i empresonat durant diversos anys.

La central sindical ha destacat que Camacho va contribuir "decisivament a transformar el primer sindicat del país". "Un sindicat que va modernitzar i transformar, a partir d'una aposta decidida i valenta per l'autonomia sindical, autonomia que ja és l'expressió d'identitat més sòlida de CCOO". La nota assenyala que "el seu compromís amb la llibertat i el socialisme" el va dur a ingressar en el PCE, i "a protagonitzar la lluita política i sindical amb la mateixa generositat". CCOO destaca que Marcelino Camacho era un home "obert, ferm, coherent i defensor d'un sindicalisme de pressió-negociació, que des de fa molts anys simbolitza l'estratègia del moviment sindical".

"Marcelino Camacho estarà sempre present en el projecte sindical de CCOO, en la reivindicació i en la proposta, en la negociació i en la mobilització. Ens ha deixat Marcelino Camacho, un home irrepetible", acaba el comunicat.

Un símbol de la lluita obrera

"Ni ens doblegaran, ni ens domesticaran". Marcelino Camacho va pronunciar aquestes paraules, que representen el lema de la seva vida, quan va sortir el 1976 de la madrilenya presó de Carabanchel, on havia passat nou anys empresonat per la seva activitat sindical durant la dictadura franquista, després de ser condemnat en el que es va conèixer com a Procés 1001 (procés que va començar el 20 de desembre del 1973), que va jutjar la plana major dels sindicalistes que van fundar Comissions Obreres.

Va emfatitzar aquestes mateixes paraules el 2007 durant l'homenatge que va rebre del món polític i sindical, al qual va assistir el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i que va ser l'última de les seves aparicions públiques quan l'Alzheimer encara no havia deteriorat la seva salut.

Camacho, un símbol de la lluita dels treballadors, va néixer el 21 de gener de 1918 a Osma-La Rasa (Soria), on el seu pare era el guardaagulles de l'estació del ferrocarril. Es va criar a la localitat aragonesa d'Ariza i es va preparar per ser factor de la línia Madrid-Saragossa-Alacant.

Persecució després de la guerra

Des de jove es va vincular amb les organitzacions polítiques -es va afiliar al PCE el 1935- i sindicals -el seu primer carnet va ser de la UGT- durant la Segona República, fet que el va portar a combatre durant la guerra civil al front de Madrid. La victòria franquista el va conduir a l'exili a Orà (Algèria) encara que abans patiria tota classe de persecucions.

Va ser jutjat per defensar el règim constitucional republicà, condemnat a treballs forçats en diferents camps de reclusió com el de Tànger, del qual va fugir el 1944, encara que va ser detingut per la policia marroquina i va demanar asil a la ciutat algeriana, llavors sota dominació francesa. Allà va conèixer una altra lluitadora antifranquista, Josefina Samper, amb qui es va casar el 1948. Han tingut dos fills, Yenia i Marcel.

Fins al 1957 no va ser indultat i va poder tornar a Espanya, on va començar a treballar com a metal·lúrgic a la factoria Perkins, de Madrid, ciutat on desenvoluparia la seva activitat política. Va ser elegit representant dels treballadors de l'esmentada empresa en uns anys en què el sindicat vertical franquista no permetia l'activitat de les centrals democràtiques.

Fundador de CCOO i diputat després de les primeres eleccions

Camacho va ser l'impulsor de l'estratègia d'infiltració en el sindicat únic de la dictadura per defensar les condicions laborals dels treballadors alhora que va posar en marxa, en la clandestinitat, les primeres comissions obreres, embrió del sindicat del qual va ser el seu primer secretari general el 1976, després de la mort de Franco, i el seu únic president fins ara, un càrrec honorífic, entre el 1987 i el 1995.

La seva militància comunista va marcar la seva lluita política. Durant els primers anys de la transició va combinar una estratègia de duresa en les reivindicacions amb la flexibilitat tàctica en les negociacions, en consonància amb la línia eurocomunista adoptada pel PCE en aquells anys.

Va ser diputat per aquesta formació en les primeres eleccions democràtiques del 1977, però amb el nou règim de llibertats van començar les seves discrepàncies, primer amb el seu partit -va criticar el suport parlamentari a l'Estatut dels Treballadors el 1980- i després amb les noves generacions que van arribar a la direcció del sindicat.

La discreta retirada de la primera línia

El 1987 va ser substituït com a secretari general de CCOO per Antonio Gutiérrez, més procliu a desvincular el sindicat de la política desplegada pel PCE i IU. Camacho va perdre el pols en diverses ocasions i va acabar deixant la presidència de la central sindical, encara que no va perdre la vinculació amb CCOO -conservava el carnet número 1- al considerar que els principis amb què ell les havia fundat, seguien vigents.

Notícies relacionades

L'esquerra plora la "irreparable pèrdua" de Camacho

Repsol creu que l’impost a les energètiques decaurà a final d’any

Des d'aleshores, va portar una vida discreta i austera amb la seva dona. Es va dedicar a escriure -va publicar les seves memòries el 1990 amb el títolConfieso que he luchado-, a donar conferències i a ser un referent dels militants comunistes.

En un vídeo emès en l'homenatge del 2007, Camacho explicava així la raó de ser de la seva militància marxista: "La força dels treballadors ve donada perquè són la majoria i perquè tot el que hi ha de bell i útil en la societat és creat pel treball manual, tècnic, professional i intel·lectual".