Xavier Brossa: «Firmo ara perquè d'aquí un any no estiguem pitjor»

Xavier Brossa (Sant Quirze del Vallès, 1959) no només dirigeix PricewaterhouseCoopers, on treballa des de 1982, sinó que és membre del Cercle d’Economia i patró de Femcat, entitat que va impulsar la compra de Spanair. Admirador del finançament navarrès i basc –«no sé com seria Catalunya amb aquell model», diu amb enveja– pensa que, a vegades, preval l’eficàcia política sobre la racionalitat econòmica. Augura que falta més d’un any per sortir de la crisi.

–¿Tan catastròfic resultarà sortir uns mesos més tard de la crisi que Alemanya, quan vam ser els últims a patir-la?

–Per desgràcia crec que trigarem més de 12 mesos a enganxar-nos a la seva recuperació. Hi vam entrar més tard i, a més a més, es va produir un procés d’amagar la realitat perquè estàvem en període electoral. I la gran velocitat del creixement es va fer amb pilars fràgils.

–¿Podem dir que hem superat el pitjor de la crisi?

–Necessito pensar que aquest últim trimestre i, almenys, el primer semestre del 2010 són la pitjor part. I ho dic perquè em preocupa que més enllà del 30 de juny del 2010 es mantingui l’actual entorn, tant real com de percepcions, amb l’impacte que això té en el consum i en les decisions d’inversió de les empreses. L’aspecte intangible té molt de pes. La suma de milions de decisions absurdes, com quan dos funcionaris consumeixen menys malgrat que no hi ha raons objectives per pensar que perdran poder adquisitiu, té els seus efectes. A més a més, hi ha els factors estructurals que s’han d’afrontar, com la reforma laboral. I compte amb sectors privilegiats que tenen una viabilitat més que qüestionable en el llarg termini i als quals, mitjançant subvencions, estem allargant l’agonia en lloc d’invertir recursos per ser més competitius.

–Al seu parer, el desembre del 2010, ¿en quina situació estarem?

–Veient com estan les coses, aniria al notari ara mateix a firmar perquè ens quedéssim 0 a 0, és a dir, perquè no estiguéssim pitjor que ara. Sens dubte, 12 mesos de baixada com els actuals encotillarien molt les bases de creixement del 2011, el 2012 i el 2013. Em costa trobar raons objectives per pensar que no anirem una mica més enrere, especialment en el primer semestre.

–Però ¿per què?

–Tenim quatre milions d’aturats. Posem que dos són estructurals

–cosa que ja és una vergonya– i dos més, conjunturals. Per piràmide poblacional, s’incorporen cada any al mercat laboral mig milió de persones –ara potser una mica menys–. Amb dos milions per amortitzar posem que a cinc anys, són un total de 900.000 llocs de treball a l’any. ¿A quina taxa s’ha de créixer per aconseguir-los? Em costa no ser pessimista. Això és una xacra per al consum.

–¿Quina reforma laboral fa falta? ¿Més flexibilitat, un acomiadament més barat? Tothom creu que s’ha de fer alguna cosa, però ¿què?

–Ho diré amb dos exemples: tenim clients amb diners, recursos propis i bons projectes, però el tema de la no flexibilitat laboral els frena pel risc que comporta. També tenim clients que avui estan en un concurs de creditors i que, si la legislació laboral hagués estat més flexible, haurien pogut salvar molts llocs de treball abans d’acabar en concurs.

–¿I què s’ha que fer?

–S’ha de buscar aquest difícil equilibri entre el curt i el llarg termini. No crec que la solució sigui el model americà de l’acomiadament lliure, però és evident, al veure les xifres d’atur, que un model amb tanta rigidesa com el nostre és millorable.

–¿És necessari un pacte d’Estat?

–Per descomptat. Només així les grans reformes estructurals tindran èxit.

–¿Ho veu possible ara com ara?

--Sóc realment pessimista.

–Una de les nostres assignatures pendents és la productivitat, però aquesta requereix mesures que afecten l’educació, les infraestructures... i que només es noten a llarg termini.

--També és una qüestió de valors. Per exemple, tenim una taxa d’absentisme superior a la d’altres països, alguns de no comunitaris. Això significa que alguna cosa passa. No podem pensar que els empresaris pensen diferent de la resta. Quan anem a comprar, davant de dos productes iguals i una diferència de preu del 10%, comprem per preu, no pel lloc on s’ha fet el producte. No pensem que l’empresari, per patriotisme, actua diferent. Llavors, no ens enfadem si hi ha empresaris catalans que diuen que per no deslocalitzar a Martorell hauran d’invertir a Turquia. O ens acostem als models més competitius o ens anirem quedant fora.

Notícies relacionades

La vivenda s’endinsa en la fase d’eufòria

El Sabadell confia en els accionistes minoritaris per aconseguir frenar l’opa

–En qualsevol cas, ¿hi ha alguna cosa immediata que es pugui fer per adaptar-se a la nova situació?

–Convèncer-nos que som més pobres i que principis oblidats com l’esforç, el treball, la solidaritat, la perspectiva a llarg termini... han de cobrar èmfasi, en lloc de l’escaqueig i la visió a curt termini.