Els millors i pitjors Reis de Carlos Zanón

Carlos Zanón va néixer a Barcelona el 1966. Escriptor (o poliescriptor). Novel·lista, poeta, assagista, lletrista de rock and roll. És un dels renovadors de la novel·la negra amb obres com 'Yo fui Johnny Thunders', en què l'aspecte social és més important que el policial. La seva última novel·la és 'Marley estaba muerto'.

ELS ULLS D'UN INNOCENT

Vaig passar de creure que Ben-Hur era un passatge de la Bíblia a no creure en res. Però mai ha minvat el meu entusiasme per les festes nadalenques i el dia de Reis.

Tenen gairebé tot el que m’agrada: no treballar, menjar, beure, veure’t amb família i amics, jurar que mai més et veuràs amb família i amics i els regals; beneïts siguin, els regals. M’encanta donar-ne i rebre’n.

A vegades tinc la sensació que els regals que m’agradaria rebre o obsequiar estan per sobre del nivell de família i amics que tinc, però pot ser que sigui només fàtua presumpció. Encara que, ¿qui no ha vist un regal híper 'cool' i arriba a la conclusió que no té cabuda en cap casa dels teus familiars o amics i que ningú s’adona que t’encantaria rebre’l tu? Per fortuna no crec en el més enllà, ni en càstigs divins o fets paranormals.

A la meva família no hi va haver cap educació religiosa –de fet jo no vaig fer la comunió perquè la catequesi coincidia amb els partits europeus del Barça–, però sí adoració pels pèplums i les pel·lis religioses 'Made in Hollywood'. Resar he resat poc. De fet, no passo de les dues primeres frases i he de buscar la resta a Google.

Una de les meves últimes oracions va ser a finals dels 80 i no, no va ser per evitar que no se separessin els Smiths. Encara que no crec en bruixes ni mals d’ull, tinc provat que quan em passa una desgràcia la segueixen tres o quatre en les següents 12 hores. És com si les acumulés i me les endossessin cada cert nombre de dies que jo desconec. Com si el meu cos fos un parallamps. Com si Moisès, ja al desert, recordés que m’havia salvat de les set plagues i me les enviés totes de cop, a preu fet.

Així, en el que va ser el meu Pitjor Dia de Reis, la mateixa tarda em va deixar la meva nòvia, em van comunicar que no em renovaven el contracte de treball en una llibreria de llibres de Dret de la qual no vull dir el nom però sí que començava per B i acabava en sch i al mig hi havia una vocal que no era ni la a ni la e ni la i ni la u. A més, al sortir, el meu cotxe, que estava ben aparcat en un xamfrà, s’havia convertit –per culpa d’un desgraciat que s’havia saltat el semàfor– en un d’aquells arxivadors acordió per a factures i rebuts.

O sigui, cinc de gener: sense noia, sense feina, sense cotxe. En estat de mig xoc vaig decidir anar a la festa que uns amics feien a casa seva cada nit de Reis. Allà hi regnava l’alegria. Tenien arbre de Nadal, alcohol, un pessebre, menjar, més alcohol, estrelles brillants, cigarrets, els Pogues, desferres humanes, camells i més alcohol. En aquesta batedora vaig aconseguir euforitzar-me prou per plantar cara al món.

Vaig anar a la festa amb la meva vespa. Hi ha una foto amb el casc posat, a l’interior del qual hi ha els meus ullets d’esquirol ebri dopat.

Estic a punt de marxar per arribar al meu pis on ningú m’esperava, on no tindria regals de la meva nòvia, on hauria de pensar què faria sense feina i com li diria al meu pare el que havia passat amb el cotxe. Però ho havia d’afrontar. Així que, desoint precs i laments de sirenes, orcs i camells, vaig sortir d’aquell pis, posseïdor d’un egomaníac autocontrol i dient-me que, en fi, com que els déus ja s’havien saciat amb la meva sang, em deixarien en pau uns mesos.

Que ja aquell 6 de gener, seria el principi del meu ressorgir. Però en una cosa m’havia equivocat. Mireu una altra vegada la foto. Fixeu-vos en aquests ulls dins del casc. Són els ulls d’un innocent.

Són els ulls d'algú que encara no sap que li han robat la moto. 

DIA DE GLÒRIA A CAVALL

Vaig tenir una infancia feliç. Tota la meva vida ho ha sigut encara que un sempre troba motius per estar malament, sentir-se trist, melancòlic o insaciable. A més, vaig ser un nen bo, repel·lentment bo, i potser per això, encara que vaig continuar sent un adolescent tèbiament bo, em vaig esforçar a ser un jove extravertit, compulsiu i tenaç en l’aspecte de buscar-me problemes, que va donar com a resultat un adult inestable i insatisfet i així vaig, dirigint els meus passos cap a l’avi més rondinaire i torracollons de la residència El Decés. Com que era bo, i els meus pares encara més, sempre vaig tenir uns Reis esplendorosos, amb un munt de joguines esperant-me al menjador.

La nit de Reis em costava dormir. La meva germana i jo posàvem alfombres al passadís per, així que ens despertéssim, anar trepitjant alguna cosa que no fos el casquet polar fins al lloc on els Reis havien deixat els nostres regals. N’hi va haver un que no em van portar mai i, pensant-ho bé, mira que era fàcil d’aconseguir. Era un tapanaps de pell de lleopard com el que portava Tarzan a les pel·lícules de sobretaula.

Llargmetratges en què sempre matava un cocodril al riu després d’un xotis, on a un parell de portadors negres sempre els aixafava una estampida de nyus i un dolent covard s’ofegava en arenes movedisses perquè la branca que l’havia de salvar es trencava.

Em tornaven boig aquestes pel·lis i ara penso que a Darwin li hauria encantat –per la seva semblança amb Cheetah– conèixer la meva iaia i així estalviar-li un munt de problemes amb els creacionistes de la seva època. Però tornant al tema: ni Melcior ni Gaspar ni Baltasar em van deixar mai el tapanaps. Posats a triar, recordo un dia de Reis que bé podria haver sigut el Millor. Devia tenir tres o quatre anys i Ses Majestats em van regalar un cavall blanc amb crinera i tot. Era enorme. Fins i tot hi podia pujar sense que toqués el terra amb els peus.

Les peülles estaven col·locades sobre unes barres me­tàl·liques i unes rodes, per això  segurament vaig anar amunt i avall per la terrassa, encara que no ho recordo. També devia ser un cavall fornit perquè jo era un nen fort, formós, sa, o sigui, gras de manual d’endocrí.

En aquella època encara no era conscient de ser gras. Per això necessites nens i nenes que t’ho diguin i recordin per si se t’oblida un sol minut. Tinc fotos d’aquell dia. De fet, fins i tot prefiguro un escorç equí velazquià. Entre les galtes es plega un somriure. A la foto es veuen, als peus del rossí, més regals. Al pis de sota hi vivien els meus avis i els Reis em deixaven allà els més voluminosos.

Notícies relacionades

Nadal negre

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Un dia en vaig preguntar la raó i la meva àvia em va dir que era perquè els camells estaven cansats de pujar pisos. Amb el temps, vaig saber que els camells pugen a qualsevol casa, o tu vas a la seva, i no es cansen mai. En fi, la veritat era que la meva àvia Scrooge pujava a mitjanit a casa meva i robava els paquets més grossos. Oh, la família, quina bella comunió de llagues, amor i secrets. Aquell mateix any, els Reis d’Orient em van portar un pàrquing de tres pisos que en cinc minuts, després de seure-hi al damunt, va ser un dels primers aparcaments subterranis de Barcelona.

El cavall va tenir aquell dia i molts més de glòria. Després, ja sense rodes per no donar la llauna, només va ser un seient privilegiat que va seguir sostenint-me malgrat els quilos suplementaris. Va acabar al garatge darrere del taxi del meu pare. Un dia l’hi devien donar a algú. No ho recordo. El que no oblido és que aquell cavall blanc no es va deixar muntar mai per ningú que no fos jo.