Agnès Ledig: "Escriure m'ha ajudat a explicar com és perdre un fill"
Redactava un butlletí setmanal per informar als amics de l'estat del seu fill, malalt de leucèmia. Avui és supervendes a França amb el llibre 'Just abans de la felicitat'
Agnès Ledig, durant una visita a Barcelona. /
Justo antes de la felicidad explica la història de Julie, una joveníssima mare soltera que ha d’afrontar la llarga hospitalització del seu fill, Lulu, el seu únic tresor, que es debat entre la vida i la mort. “És una història dura, però volia que el llibre contingués una bona dosi d’esperança. Jo he passat pel que passa Julie i crec que la meva experiència pot ser d’ajuda: als que estan en la seva mateixa situació, perquè poden posar paraules al que senten, i també als que tenen por d’estar-ho perquè els sembla que seria la fi del món. Hem de ser conscients que no ens podem protegir de tot, que la vida és el que és i a vegades passen coses dramàtiques. Però l’important és tornar a enfilar la pujada”, conclou.
¿I es pot arribar al cim, tornar a ser feliç, després d’haver perdut un fill, sense sentir-se culpable per això? “És un camí de reconstrucció llarg i difícil. Jo necessitava tornar a riure, i davant meu tothom plorava, i la gent no entenia... Jo també plorava moltíssim, és clar, però precisament per això necessitava riure. Un mateix no es dóna permís per disfrutar dels plaers de la vida com feia abans, ni la societat tampoc l’hi permet. És com si tingués una capa de plom a sobre o portés un cartell: Tu has perdut un fill i, per tant, has d’estar trista tota la teva vida. I jo el que volia dir en el llibre és gairebé el contrari: raó de més per intentar recuperar l’alegria. Jo li vaig prometre al meu fill que ho faria. Li explicaré una cosa molt personal: la primera vegada que el meu marit i jo vam tornar a fer l’amor va ser molt especial, un moment feliç però a la vegada molt difícil”.
Després de la confessió, Ledig mira Emma Soler, la intèrpret que l’ha acompanyat a les entrevistes, i esbossa un somriure entre múrria i avergonyida, com preguntant-li amb la mirada si creu que ha parlat massa. Ella li torna el gest. Hi deu haver hagut una bona connexió entre totes dues. De fet, mentre el fotògraf s’emporta Ledig per retratar-la, Soler expressa la seva admiració per la naturalitat i la calma amb què l’autora francesa parla de moments tan durs, i confessa que ella ha hagut de llegir el llibre en petites dosis. Qui escriu això, en canvi, el va devorar en un dia i una nit, després de la qual amb prou feines podia obrir els ulls, embotornats de poc dormir i molt plorar. De pena i d’alegria.
És evident que Ledig no té por de xipollejar en els sentiments i que la seva literatura està a anys llum de l’intel·lectualisme, paraula que rima, i per alguna cosa deu ser, amb cinisme. Ella té clar, com diu Julie, el seu personatge, que “les llàgrimes proven” i que ser sensible, tot i la mala premsa que té, “és una sort, perquè és la sensibilitat el que permet crear connexions entre els éssers humans”. Tampoc sembla que a Ledig li interessi gaire si el que fa té bona o mala premsa, ni que ambicioni entrar a formar part de cap cercle selecte d’escriptors. De fet, malgrat el seu èxit de vendes i el reconeixement que suposa el Prix Maison de la Presse, no té previst marxar del petit poble d’Alsàcia on viu amb el seu marit i els seus dos fills per anar-se’n a París (“lluny dels ambients literaris, segueixo tocant de peus a terra”) i no ha abandonat la seva professió anterior per dedicar-se a l’escriptura a temps complet fins, precisament, aquest mes.
Potser perquè és una activitat que li ha permès estar especialment connectada amb la vida i que Ledig estima fins al punt d’incloure-la en totes les seves novel·les. “Sí, intento que aparegui sempre la feina d’una llevadora. Encara que sigui per donar-la a conèixer i reivindicar-la. En els últims anys he combinat aquesta professió amb la literatura: quan ja havíem sopat i la casa estava en calma, m’asseia a escriure. Però ja em resulta impossible conciliar les dues coses. A més, tinc un projecte d’escriptura relacionat amb la meva feina de llevadora i amb la ginecologia, així que no abandono del tot aquest món”, explica. Seguirà ajudant a portar noves vides al món, però ara d’una altra manera. “Em sembla una comparació interessant –somriu–. Els meus llibres són una mica com nadons: els preparo dins meu durant mesos, i quan els deixo en el paper i els dono a llegir és com el part. L’avantatge de la literatura és que un controla tota la vida que crea, cosa que no passa en la realitat”.
I no tenint por DE parlar obertament de sentiments, estant tan vinculada amb el món de la maternitat i havent sigut comparada amb Anna Gavalda, ¿ja li han penjat l’etiqueta d’“escriptora per a dones”? [Riu]. “Sí. Una mica, sí. Però he de dir que el 80% dels lectors són dones, així que quan un escriu, sigui home o dona, ho fa majoritàriament per a elles. Jo no em plantejo qui em llegirà: escric bàsicament pensant en mi, en el que vull explicar. En el meu primer llibre, Marie d’en haut, vaig escriure els personatges masculins en primera persona. I va ser un exercici molt interessant, perquè això és el que intenta l’escriptor: posar-se en el lloc de l’altre. A més, em sento molt feliç quan un home se m’acosta i em diu que li ha agradat el meu llibre. I més encara si em diu que ha plorat llegint-lo”.
