Tamara Falcó: "Això és una vall de llàgrimes per a tots. És igual si vesteixes de Bershka o Dolce&Gabbana"

No té entrada de Viquipèdia. Segurament perquè ningú ha sigut capaç de posar bé el seu arbre genealògic. “¿M’ho dius o m’ho expliques?”, contesta rient Tamara Falcó. “Tu no saps el que va ser la classe d’Antropologia [fa una gran rialla], quan em van dir que havia de fer el meu arbre genealògic. Li vaig preguntar al meu pare i em va dir: ‘Ah, sí, jo crec que el tenim fet’. I em va donar un totxo des de l’any 1200. ¿Però estàs de broma? No tenia prou palets i rodonetes. Un desastre –mou el cap de banda a banda–, un desastre”.

Tamara Falcó va necessitar dos DIN A3 enganxats només per reunir la seva família directa. I això que és filla única. L’única filla de la reina de cors, Isabel Preysler, i el marquès de Griñón, Carlos Falcó. La “mami” i el “papi”, que diu ella, acumulen tres matrimonis cada un. Té quatre germans per part de mare, quatre més per part de pare, i un parell d’“oncles” postissos. Perquè ella parla de “tío Julio” (Iglesias, el primer ex de la seva mare), de “tío Miguel” (el desaparegut exministre Boyer, tercer marit d’Isabel Preysler) i segurament d’aquí uns mesos començarà a parlar de “tío Mario” (Vargas Llosa), el nobel reconvertit ara en nòvio-de.

Té 33 anys, diu “fenomenal” per sobre de la mitjana i viu en una casa amb 13 cambres de bany. “No n’hi ha 13, n’hi ha 14”, corregeix ella rient. És filla-de, germana-de, reina dels photocalls (el seu caixet s’ha disparat gràcies al nou idil·li de la seva mare) i, des del maig, bloguera de moda. Acumula 44.000 seguidors a Twitter, 19.000 a Instagram, 12.000 m’agrades a Facebook, diversos clubs de fans. Quan es mori, en lloc de veure el resum de la seva vida com una pel·lícula, ella veurà un extra de l’¡Hola! “¡Total!”, deixa anar una riallada. “¡És que ho he arribat a pensar! –assegura rient–. Hi ha una pàgina de Facebook dedicada a la Preysler family en què hi ha fotos que jo no havia vist mai”.

Normalment em diuen: 'Ets la filla de Julio, no?'

Sí, la primera impressió que dóna Tamara Falcó és que se’n riuria fins i tot de la seva ombra de marca. Tothom que la coneix en persona la resumeix amb el mateix adjectiu: “Simpàtica”. Ho és. Somriu molt, mai afluixa el somriure, sobretot si la incomoden les preguntes. Fa la impressió que somriuria encara que l’estiguessin escorxant.

S’ha passat tota la vida en el món de les coloraines i encara se sorprèn quan un periodista no la fica en el pack dels Iglesias. “Normalment em diuen: ‘Ets filla de Julio, ¿oi?”. Parla abans d’exercir d’ambaixadora en una de les festes amb alfombra vermella del Carpe Diem Lounge Club, durant la seva última visita a Barcelona. L’entrevista s’allarga més del que s’havia acordat. 25 minuts. “La més extensa que m’han fet en moltíssim temps”, sospira al donar-la per acabada.

25 minuts d’entrevista i no diu ni un “osea”.

Es nota que està acostumada a respondre a desconeguts. És experta a respondre sense respondre. Pot escopir vuit paraules per segon i recorre a falques amb armilla antibales: “Prefereixo-no-fer-comentaris-sobre-el-tema”.

Què posa la Tamara a la casella de 'professió'?

Primera pregunta obligada: ¿què posa Tamara Falcó a la casella de professió? “Màrqueting i publicitat”, respon ella d’una tirada. Al ser Falcó Preysler, el seu currículum òbviament inclou almenys un títol amb depurat accent americà: és llicenciada en Comunicació al Lake Forest College d’Illinois. A part de parlar amb la premsa rosa, es guanya la vida gestionant el lloguer d’una finca amb palau. Té fusta de reina del photocall i vocació d’it girl. Al maig va pujar a l’escalafó de fashion bloguer. Va llançar un blog a ¡Hola!: 33 & Other Stories, on tant planta frases de Coco Chanel com recomana versicles de la Bíblia.

“És una inquietud que sempre he tingut: la moda”, assegura. Va estudiar a l’Institut Marangoni de Milà i té un màster de l’ISEM [Fashion Business School]. Va arribar a crear la seva pròpia marca de roba: The 2nd Skin. ¿Potser no és tan descerebrada com diuen? “No ho sé –riu–. Fins i tot més –torna a riure–. Depèn”. ¿De què? “Depèn de la persona amb qui parlis”.

"En Miguel [Boyer] li deia 'escaparating'"

“És una pena que una nena amb la teva intel·ligència es dediqui als draps”, li deia el seu “oncle” exministre Miguel Boyer. Tamara fa una riallada al recordar-ho. “Sí, sí, sí, tota l’estona se’n reia de mi, perquè jo vaig fer el màster de l’ISEM i Miguel l’anomenava escaparating [riu]. Escaparating. Perquè per a ell la moda no era una preocupació vital”. ¿És una preocupació vital per a Tamara Falcó? “No, no, no, jo em diverteixo amb la moda”, apunta. “La moda te la pots prendre seriosament fins a un cert punt”.

En 33 anys, acumula vuit mudances. L’última, per tornar a casa de la seva mare. “Segueix amb les seves coses de sempre –deia la seva germana petita, Ana Boyer, després del seu retorn–, com tirar-nos aigua beneita”.

Tamara Falcó té el do de generar titulars xoc, sobretot des de la seva airejada conversió al catolicisme (fins i tot ha fet conferències sobre el tema). A internet hi ha un bon nombre de recopilacions de les seves millors “perles” (“jo em pensava que la crisi només era a l’Àfrica”. “El Papa és la pera”. “Si em quedo per vestir sants, els vestiré de Lacroix”). Fa un parell d’anys, no descartava fer-se monja. L’any passat, va revelar que sempre portava un vaporitzador d’aigua beneita a la bossa. Fa unes setmanes, va donar un cotxe a les Germanes de la Caritat d’Avilés.

"Jo no sóc teòloga"

“Ja no puc dir res”, diu de sobte quan surt el tema del famós vaporitzador. El seu director espiritual li ha dit que no contesti a cap pregunta més sobre religió. Sí, té un director espiritual. “És que, si no, em perdo constantment”, s’ha justificat alguna vegada. “Jo no sóc teòloga –respon– i és veritat que jo no sabia contestar a moltes de les preguntes que em feien, ¿saps? I llavors [el meu director espiritual] em va dir: ‘Mira, tu ja t’has posicionat com a catòlica, ja ho sap tothom, però no…’. Perquè és que em feien unes preguntes que…”. 

Té 33 anys, edat de ser crucificada.

Així que la seva tornada religiosa ara és “prefereixo-no-tocar-el-tema”. Abans de l’autocensura, confessava obertament que resa el rosari, que va a missa cada dia i que és fidel a les ensenyances de sant Agustí: “Qui balla, resa tres vegades”. Ha arribat a confessar: “He viscut com una mundana, no hi ha res que desconegui”. Al sentir la seva frase, ella es torna a encongir d’espatlles i mou el cap. “Això segueix sent de religió”.

Tamara Falcó obre la bossa. Ja no porta vaporitzador d’aigua beneita. ¿I què porta ara? “Sempre hi ha clínexs –respon–. M’horroritza tenir brillantors”, diu amb convicció de professional de la fotografia. Clínexs, perfum, el mòbil. ¿Algun número de telèfon a la seva agenda que impressioni? Tamara s’arronsa d’espatlles. “¿A què es refereix?”, es fa la tonta. “Per exemple: ‘Tinc el telèfon de Hugh Jackman”. “Bé, val –respon rient–, el d’Esperanza Aguirre. Això és el més semblant a Hugh Jackman”.

"Tinc la sort de formar part del món del cor"

Diuen que és una perfeccionista i que superarà la seva mare amb el temps. “¿Qui ha dit això? –respon amb els ulls com plats, com si mirés una blasfema–. Superar la meva mare és molt difícil [deixa anar una riallada]. Ni m’ho plantejo”. ¿I com es porta que la teva mare aparenti menys edat que tu? “Escolta [fa com que s’indigna]. Però aviam… Però aviam…. Menys edat tampoc. Ens prenen per germanes”.

A aquestes altures, a Tamara ja no lA sorprendria saber per la premsa alguna cosa de la seva família. “Hi ha vegades que estan molt més ben informats que nosaltres”, assegura. De tot el que li ha penjat la premsa rosa, ¿quin percentatge és veritat? “Molt”, respon. “Una gran part. Perquè és la seva visió. Jo no puc controlar la visió que, per exemple, té el periodista Jesús Mariñas de mi, o qui sigui. És la seva visió. I pot ser oposada a la meva, però per a ells és veritat. Si no, no l’hi publicarien”. ¿No la incomoda? “No, no em preocupa gens”, mou el cap”. ¿Gens? “No, perquè normalment les boles cauen per si mateixes. Només és qüestió de tenir paciència. He après a tenir moltíssima, moltíssima paciència amb el tema. Perquè és que al final… Són molts anys, ¿no?” [riu]. Tota la vida. “Sí. Per això. Aprens a lidiar amb la situació. La meva mare sempre deia que es plora per les coses greus, com pot ser una mort. Però la resta s’ha de posar una mica en perspectiva. I no prendre-t’ho gaire seriosament, perquè al capdavall tinc la sort de formar part del món del cor”. 

¿Sort? 

“Sí [riu]. Jo ho considero sort –insisteix–, totalment. De fet, són simpatiquíssims. N’hi ha molts que els conec de tota la vida”.

"Jo crec que la vida sense amor no val la pena viure-la"

¿No ha retret mai als seus pares haver crescut entre paparazzis? “No –ho diu sense pensar-s’ho–, perquè no era culpa seva. No era culpa seva. Per a la meva mare, des que es va casar amb tío Julio, va ser part de la seva vida. I el papi, la veritat, per la mami. Al final, quan estimes algú i et relaciones amb aquella persona, ja ho assumeixes. Igual que tío Miguel. Tío Miguel no estava acostumat a lidiar amb tot i va ser un gran xoc. Xoca. Jo entenc perfectament que xoqui i tinc molts amics que… És que, és clar, per a mi és natural, però per a molta gent no ho és, ¿saps?”.   

Pregunta de Trivial: ¿què és la intimitat per a Tamara Falcó? “El que passa de portes endins”. ¿És que hi ha algun racó candau? “És clar, i a més la meva mare és supercurosa amb això. De fet, sempre s’ha esforçat perquè tinguéssim una vida normal, dins de la…”.

Una vida “normal”, segons els cànons dels Falcó-Preysler, inclou no ja el divorci dels pares, sinó tres divorcis més per separat. Tamara va confessar al seu dia que la va afectar ser filla de pares divorciats. “Això també prefereixo no tocar-ho –s’escaqueja ara–, perquè ho vaig comentar arran d’un tema espiritual”. (Amb Tamara Falcó, el “tema espiritual” té ramificacions insospitades). Mateixa pregunta amb diferent enunciat: deia que volia “un amor costi el que costi”. “Això de voler un amor t’ho puc contestar perfectament –es relaxa–. Evidentment. Jo crec que la vida sense amor no val la pena viure-la. És el millor que tenim. El que és ideal és trobar una parella que et completi”.

"Tots els dies he de fer un esforç"

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿Que com es viu amb 14 cambres de bany? “Es viu bé, perquè sempre tens una cambra de bany [riu i intenta desdibuixar la seva reputació de nena de casa bona]. Jo també he viscut en pisos compartits”. Afluixa el somriure per primera vegada al sentir que dóna imatge de noia de bona família sense problemes. “Això és una vall de llàgrimes per a tothom –respon–. És igual si vas vestida de Dolce&Gabbana o de Bershka. Segueix sent igual de complicat. És veritat que els problemes són uns altres”. ¿I quina ha sigut la seva vall de llàgrimes? “Cada dia he de fer un esforç”. ¿Per què? “Perquè sí. Perquè cada dia té les seves coses que em costen, persones amb qui em costa lidiar. Honestament, estar aquí asseguda fent una entrevista, la més extensa que m’han fet en moltíssim temps [riu], honestament, sí que suposa un esforç. Arreglar-me, per més que m’agradi la moda, potser és la part més divertida, però…”. 

¿La molesta que li diguin “pija”, que comentin que viu al país de les meravelles? “A veure [ara es posa seriosa de veritat]. Una cosa és certa: no sempre he estat en contacte amb la realitat d’altres persones. Fa poc vaig anar a una oenagé que es diu Cooperació Internacional, que té les oficines al darrere de les torres KIO, i em van dir que els nens es desmaiaven perquè no havien ni esmorzat ni sopat. I això és a Madrid. És una situació que jo no he hagut de viure”. ¿El més dur que li ha passat a ella? “Una separació familiar és duríssima. És duríssima. Possiblement, això”.