Iemen, paisatge esvaït

¿Llocs que no existeixen? El Iemen no és que no existeixi. 23,6 milions d’habitants no s’esfumen en un tancar i obrir d’ulls. Avui a Sanà estan a uns 26 graus centígrads, més o menys com aquí, i amb prou feines hi ha un parell d’hores de diferència, depenent dels horaris d’estiu o hivern. No sabem quantes persones deuen haver mort en els enfrontaments recents o fruit dels “danys col·laterals” dels bombardejos de l’Aràbia Saudita sobre el terreny, però el cert és que els viatgers trigaran anys, dècades o vés a saber quant, a poder-hi tornar.

No s’ha de tenir gaire imaginació per entreveure la precarietat de la situació humanitària que s’està vivint al Iemen. El país sempre ha sigut un dels més pobres del planeta, i, al cap d’uns anys de relativa calma després de la unificació (1990) –exceptuant tensions sempre latents i algun enfrontament–, amb l’arribada de les rebel·lions de la primavera àrab el maig del 2011, es va apuntar tímidament a les protestes per demanar canvis amb manifestacions que van ser reprimides pel Govern d’Ali Abdul·là Salih. Posteriorment, aquest va ser enderrocat, i la situació actual és de guerra civil oberta entre hutis (musulmans xiïtes, procedents del nord) i les forces lleials a Sanà. L’Aràbia Saudita ha intervingut en el conflicte, a demanda de l’Exèrcit, bombardejant les zones ocupades pels hutiís, i Al-Qaida utilitza el Iemen com a centre d’operacions a la península Aràbiga.

Segrestos de turistes

Des de fa anys, els grups de turisme organitzat han d’anar acompanyats obligatòriament d’una escorta militar armada. Encara que al Iemen les armes són omnipresents, des de les típiques djambies, un ganivet corb ornamentat que porten a la cintura tant els nens com els homes, fins a armes de foc que es poden comprar en mercats especialitzats.

Als anys 90 i principis del nou segle, grups tribals van utilitzar el segrest d’estrangers com una manera de cridar l’atenció de les autoritats davant les seves demandes, però la majoria de les vegades els ostatges eren alliberats al cap d’uns dies. Amb la irrupció d’Al-Qaida a la península Aràbiga, aquests incidents es van anar agreujant i hi va haver morts en segrestos i en atemptats amb cotxe bomba a la zona de Marib.

El turisme va anar disminuint fins a desaparèixer del tot.

¿Què se'n deu haver fet de...?

Ánter, diminut guia de viatges d’uns 30 i pocs anys. En la seva joventut va ser enviat a Cuba a estudiar. En aquella època, el Iemen estava alineat al bàndol soviètic i no era estrany que els països amb menys possibilitats enviessin els seus joves a formar-se a l’URSS i a Cuba, bàsicament. En el cas del Iemen, és de suposar que les dones no formaven part d’aquest flux migratori. ¡Que estrany que li devia resultar a un iemenita aterrar a l’aeroport internacional José Martí, que fa olor de sucre de canya i mojito, i capbussar-se en els acolorits carrers de l’Havana (el Iemen és bàsicament marró), amb les seves dones embotides en malles ajustades i aquest cel i aquest mar blau intens! ¿Qui podria resistir-se al “dame plassssser” aquell que va fer famós Pepe Rubianes en els seus celebrats monòlegs? Tan és així que Ánter va tenir una filla amb una cubana a qui no va veure durant anys una vegada va tornar al Iemen. Qui sap si deu haver tornat a veure-la. L’estada li va permetre aprendre espanyol i guanyar-se la vida fent de guia turístic per a viatgers llatins.

La noia de la tele

Els avenços legislatius que afavorien la igualtat entre sexes a la República Popular del Iemen del Sud els anys 70 no van ser recollits en les lleis del nou Estat unificat del 1990, així que la dona està tutelada pel pare, el marit o el germà durant tota la seva vida. Les diferències d’alfabetització són importants entre dones i homes: el 62,1% d’analfabetisme femení davant el 29,8% masculí, en dades del 2004. I les xifres són encara més altes en zones rurals. Segons l’Índex de Desigualtat de Gènere de les Nacions Unides del 2014 (que, entre altres variables, té en compte el nombre d’escons ocupats al Parlament, els nombre de fills nascuts de mares adolescents i el percentatge d’estudis secundaris en homes i dones), el Iemen ocuparia el lloc 154 (Espanya està en el 27) d’un total de 187 països.

Per això em va sorprendre coincidir amb una actriu de la televisió iemenita en un fonduq (hotelet senzill). Després del sopar, els hostes solien relaxar-se a terra o estirats en bancs de guix esculpits a les parets. Els coixins, els tapissos i les alfombres donaven calidesa a l’estança on els homes podien mastegar qat (les fulles d’una planta estimulant que s’utilitzen de manera semblant a la coca) durant hores. La noia estava en companyia del grup de rodatge i portava la cara descoberta, amb mocador al cap però, a diferència de la majoria de dones que es veien pels carrers de les ciutats, sense aquella mena de màscara que es posen a sobre del nicab i que els tapa el nas, deixant només els ulls a la vista.

A les zones rurals, la vestimenta no era tan restrictiva, però la presència de les dones als carrers era pràcticament inexistent, com si al país només hi hagués homes. Als restaurants les dones ocupaven zones especialment reservades per a elles, resguardades de la visió dels homes, en una mena d’apartheid institucionalitzat. Veure menjar aquelles dones acostant-se a la boca la mà enfundada en guants negres –no s’utilitzen coberts– per sota del vel provocava la màxima incomoditat.

Imatge omnipresent

El pont suspès de Shahara apareixia en tots els cartells de totes les oficines turístiques i en totes les guies del Iemen com una de les imatges més potents i pintoresques del país. Construït al segle XVII, uneix dues muntanyes sobre un precipici de vertigen a la zona nord de les terres altes. Arribar fins allà es converteix en un pesat pelegrinatge per camins que escalen la muntanya, a bord de pick-ups travessant pobles que semblen ancorats a l’edat mitjana. Molts tòpics junts però certs.

Els allotjaments són més bàsics que en qualsevol altra zona: fonduqs amb habitacions per compartir i menjar senzill. Hi ha nens per tot arreu. Entre ells es reparteixen els turistes i, sense adonar-te’n, sents que t’han adjudicat un acompanyant mentre duri la teva estada al poble. El meu portava unes xancletes uns quants números més grans i estaven a punt de trencar-se del tot. No em vaig poder resistir i n’hi vaig comprar unes de noves a la petita i atapeïda botiga del poble. De fet, li hauria comprat la botiga sencera, però no deu ser gaire correcte anar repartint diners com si fossis el ric poderós dòlar amb potes salvador dels pobres.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿Què se’n deu haver fet d’aquell nen? ¿Deu haver hagut de decidir, ara ja en edat de lluitar, per qui empunya l’arma? ¿Deuen ser vius?

La ciutat emmurallada de Shibam, amb els seus alts edificis de fang, la veïna Seyun, a la zona del Hadramout, la zona vella de Sanà, esquitxada d’horts urbans, declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, el màgic desert de Ramlat as-Sabat’ayn, els pobles remots del nord… Tot continua al seu lloc. Diuen que el temps ho arregla tot. Caldrà deixar que passi i confiar molt en la saviesa popular.