Cris Juanico canta a Menorca

'Exquisida illa / que em cap en un puny, / tan plena de vida, / d’arrels i de llum. / Roqueta salada, / cosa de tots, / flor que suporta / tant i tant dolor'. Menorca. Així canta Cris Juanico en el seu nou disc, F(a)usta, a la seva illa, la que el va veure néixer fa 48 anys, que el va veure anar-se’n a la recerca d’oportunitats musicals 23 anys després i a la qual va tornar, a un pas dels 35, perquè, per més que atrapés trossets de la seva essència en cadascuna de les cançons que havia escrit, necessitava palpar-la diàriament, enfonsar els peus –i no només la memòria– a la seva sorra, recórrer els carrers de Ciutadella com un veí més. 

Així li canta, i així li plora. 'Camps segats ploren i callen / i un immens silenci ofega sa nit', continua 'Aquest puny d’illa', la desena de les 11 cançons amb què aquest músic tot terreny –ex Ja T’ho Diré i intermitent Menaix a Truà, fascinant 'crooner' i recuperador de la tradició musical de l’illa i, en les últimes setmanes, membre de La Banda Impossible que ha fet vibrar el Canet Rock amb la reivindicació del 'rock català' que va triomfar als 90– ha tornat als escenaris. En aquesta ocasió, ho fa acompanyat d’un quartet de corda, al qual suma un contrabaix, la seva guitarra i la seva veu per dotar d’una sonoritat nova i sorprenent cançons que funcionarien perfectament com a peces de pop.  

Menorca per bandera 

La crítica especialitzada l’ha celebrat com una revolució. Però, seguint la trajectòria de Juanico, potser només és un pas més en una carrera caracteritzada per l’eclecticisme, la recerca constant (“sóc un cul d’en Jaumet, tinc 'es cul en punxa', que diem aquí”, somriu) i la coherència –i la valentia– de qui segueix els seus instints i no es desdiu dels seus compromisos. El principal, per a ell, és Menorca.

“Jo sempre he anat de menorquí per la vida. Néixer i viureen un lloc com aquest et marca. L’illa és una constant en el meu treball. Quan me’n vaig anar de Menorca, amb Ja T’ho Diré, per intentar viure de la música, perquè aquí era impossible, ho vaig fer amb una colla de cançons escrites i inspirades en l’illa. A l’instal·lar-me a Girona, els meus referents van canviar, és clar, però Menorca se seguia colant en els temes. La meva gran causa és Menorca i els menorquins”, proclama. Per ella canta i per ella plora. Per ella alça la veu en cançons i es guanya enemics quan secunda i es fa ressò de les protestes dels col·lectius ecologistes que adverteixen que perilla la catalogació de reserva de la biosfera amb què la Unesco va distingir l’illa el 1993 si se segueix posant el paisatge de cap per avall amb obres per construir infraestructures que consideren innecessàries.

'La terra brama, / la terra, de dol. / Enderrosalls, / ses parets sense cor. / La vida s’apaga / i s’amaga de por. / Rotondes que / enterren el sol', segueix cantant Juanico. “Una illa és un territori limitat [702 quilòmetres quadrats, en aquest cas], i el que hi fas té un gran impacte. Per això s’ha de pensar molt seriosament en les conseqüències de les decisions que es prenen, no actuar de qualsevol manera. I aquí no s’ha fet. A la carretera entre Alaior i Maó, per exemple, s’estan construint quatre rotondes de doble nivell que tindran un cost paisatgístic enorme. I alguna no porta enlloc... Per no dir que els diners que costen, de fons de la UE, anirien molt bé per millorar, per exemple, la sanitat i l’educació”, denuncia.

El seu desafiament

L’auge desmesurat del turisme és, segons la seva opinió, la gran amenaça. “Menorca s’ha bolcat últimament en aquest sector. Hi ve moltíssima gent, i és important que així sigui i se’ls ha d’atendre bé perquè vulguin tornar, però sense oblidar que aquí hi vivim 70.000 persones tot l’any que, durant dos mesos i mig, no reconeixem la nostra illa”.

El cantant ja ho advertia fa 10 anys amb l’eina que fa anar més bé: la música. 'Si volem que en venguin més / ja em direu on els fotrem. / Es benefici, és de qui? / Quin preu haurem de pagar? / Molt menjar per as d’avui / molta fam per as de demà', reflexionava a Dic no!, del disc 'Jocs d’amagar'. Impossible deixar-ho més clar. L’actual model turístic és una solució avui i un problema demà. “És innegable que el més preat que tenim a Menorca és la naturalesa. ¿Quines són les fotos que utilitzem com a reclam? Macarelleta, cala en Turqueta... La gent ve a Menorca a veure això, perquè és el que li hem dit que tenim. ¡Doncs busquem la manera de preservar-ho! I potenciem l’altre gran valor que atresorem, encara per desenvolupar: la cultura. Aquí és on hauríem de fer grans inversions, i no en rotondes i dics com el de Ciutadella. Perquè, ¿de què ens serveix que arribi molta gent per aquestes infraestructures, si després no li podem oferir més que sol, gin i formatge?”, s’exclama.

Una possible solució seria potenciar un turisme cultural, no només de sol i platja, que anés a l’illa durant tot l’any. “Menorca, a l’hivern, és una meravella: una illa verda –diu–. A l’estiu, a més, hi ha tanta gent que la seva bellesa no s’aprecia igual”. Els carrers de Ciutadella a mitjans de juny, abans del desembarcament de la riuada que arribarà al cap d’una setmana per celebrar el bulliciós Sant Joan que, sense remei, omple cada any la ciutat, són la millor prova del que diu Juanico: el sol els fa refulgir, pulcres, espaiosos, quiets, senyorials en la seva senzillesa. Encara que la calor és intensa, els acaricia, no els abrasa.

Cris Juanico no NOMÉS té paraules per a aquesta aposta per potenciar la cultura a l’illa: també té cançons. Algunes les va gravar fa 10 anys, poc després de tornar a Menorca i fundar el seu segell discogràfic, Aumon, amb què va editar 'Memòria', un disc en què posava al dia el cançoner popular balear i que va ser un gran èxit a l’illa (encara es poden sentir temes com 'Ses al.lotetes i sa jove de Sant Lluís' als bars de Ciutadella, juntament amb altres cançons del seu veí més il·lustre, que no pot fer dos passos sense parar-se a saludar algú). Altres es van presentar al públic fa poc més d’un mes, quan es va estrenar el musical 'Leyendas', compost per Juanico per encàrrec de la direcció de la fortalesa de la Mola, un recinte militar ubicat a Maó que es va inaugurar el 1852 amb el nom d’Isabel II i que avui gestiona una empresa privada, Cordial Hoteles, que treballa des de fa una dècada per mantenir la fortificació oberta al públic i a la vida artística menorquina.

“La Mola s’ha convertit en un referent per al turisme cultural de l’illa –diu Joana Català, directora de la fortalesa–, no només perquè la visita és obligada pel seu valor històric i arquitectònic i perquè té unes vistes espectaculars, sinó també perquè acull esdeveniments culturals, sobretot concerts. Coincidint amb els 10 anys que fa que gestionem el recinte, vam voler oferir una cosa diferent, així que el maig de l’any passat vaig contactar amb Cris per proposar-li que escrivís un musical amb personatges vinculats a la Mola. Una peça de petit format, que encaixés en la infraestructura i els recursos de què disposem”. El resultat són tres quarts d’hora amb sis cançons originals (en castellà, italià i anglès) i tres personatges (l’almirall Nelson, el pirata Barba-rossa i l’Emma, una guia turística molt del segle XXI) que, de moment cada dijous fins al 15 de setembre, al vespre, amb llum natural i un dels patis del recinte com a marc, fon el passat i el present d’aquesta fortalesa, per la qual cada any passen entre 40.000 i 50.000 persones, sobretot a l’estiu.

Apostant pel turisme i la cultura 

La seva assignatura pendent, com la de tota l’illa, és aconseguir captar visites els mesos d’hivern. La Mola, on treballen 10 persones (entre personal de manteniment, vigilància i guies), tanca a penes un mes a l’any (des d’abans de Nadal fins a mitjans de gener), quan la suma de la meteorologia i la seva ubicació, en una península a mercè del vent, posa les coses realment difícils a qui la trepitja. Tot i així, el gruix de les visites no escolars es concentren entre el juny i el setembre. “El març, l’abril, el maig i l’octubre són mesos molt bons per venir a Menorca, i la gent que ho fa en disfruta molt, però és cert que, perquè se’n vagi més satisfeta i pensi a tornar, se li ha de garantir una oferta cultural de la qual ara no disposem. Vincular turisme i cultura és la nostra principal preocupació, perquè creiem que d’això depèn el futur de l’illa”, diu Català.

S’han fet alguns passos en aquest sentit, com la recuperació dels Camins de Cavalls que permeten recórrer l’illa per diferents senders damunt d’aquest animal que tanta importància té en la tradició menorquina, però ¿sabíeu que Maó acull el teatre de l’òpera més antic d’Espanya? Així mateix, per l’illa hi ha disseminats monuments talaiòtics, alguns de rellevants, pendents d’un pla de conservació i difusió.

Josep Carretero, director de l’hotel Tres Sants de Ciutadella, pertanyent a la cadena familar El Carme, coincideix amb les apreciacions de Català. “S’ha de potenciar la cultura: alguns dels visitants s’avorreixen”, assegura. I les opinions de Carretero s’han de tenir en compte, perquè no és un director dels que es tanquen al despatx: li agrada tractar amb els clients, i tant els acompanya a la platja, si detecta que a penes surten de l’hotel, com al metge si sorgeix una emergència. S’ho pot permetre per les dimensions de l’establiment que dirigeix, una casa senyorial de mitjans del segle XVIII amb només vuit habitacions, totes diferents i amb personalitat pròpia, i ho ha de fer per la filosofia del negoci: l’atenció personalitzada.

La fórmula els funciona: obren tot l’any, reben gent de tot el món i sumen una bona col·lecció de dies sense poder abaixar la persiana perquè ho impedeix alguna reserva. “Ja fa tres anys i dos mesos que no hem tancat ni un dia”, diu amb satisfacció. Però el seu cas no és la norma. “A Menorca preval el model d’operador turístic i hotel de platja, que es passa tot l’hivern tancat”, explica. Aquest model comporta l’estacionalitat que els hotels familiars, i la majoria dels menorquins, volen combatre. “Aquesta illa té un problema de connectivitat a l’hivern: de l’1 de novembre al 30 de març hi ha pocs vols, i són caríssims. Això fa que perdem el client que vindria a passar un cap de setmana. Les grans cadenes, les que podrien pressionar perquè la situació millorés, tanquen els establiments en aquests mesos, així que no exerceixen cap pressió en aquest sentit, i els perjudicats som els petits”, lamenta.

La incertesa de les decisions

“Potser és arriscat dir-ho, però jo crec que el canvi polític que hi ha hagut a Menorca [a les municipals del 24 de maig, el PP va passar d’un domini gairebé absolut sobre l’illa a la seva pitjor patacada en democràcia, amb la pèrdua d’alcaldies importants, com la de Maó, i de l’hegemonia en les institucions insulars] pot tenir a veure amb això: molts anys prometent millores en la connectivitat que no han arribat”, diu.

La prudència de carretero contrasta amb la contundència de Cris Juanico. “En els últims anys s’han pres decisions nefastes per a l’illa. No dic que jo ho hauria sabut fer millor –tampoc és la meva feina–, però arriba un moment en què les coses les has de denunciar. Jo, almenys, no puc callar. Menorca necessita canvis”.

Ho diu algú que no els tem en absolut; algú que s’ha arriscat a marxar, a tornar, a provar gèneres molt diversos; algú que ha sigut capaç d’inventar-se les oportunitats. “Això és fonamental, en la música i en tots els terrenys. Per poder viure del que t’apassiona has de ser atrevit. I tenir constància, constància i constància. Sempre hi ha algú amb la flor al cul, però al comú dels mortals no ens passa això. Si vols que et toqui la loteria, has de jugar”, sentencia.

Ell va tenir l’exemple a casa. “El meu pare és clarinetista i saxofonista. A finals dels 50, va tocar en dues orquestrines locals, i amb una podrien haver sortit de Menorca a provar fortuna. Però no tots els membres del grup hi estaven d’acord, i no ho van fer. Quan jo em vaig plantejar fer el salt amb Ja T’ho Diré, vaig fer seure els meus pares i els vaig dir que intentaria buscar-me la vida com a músic. ‘Pensa-t’ho bé, tens una feina fixa...’, va respondre la meva mare. El meu pare només va dir una cosa: ‘Vola. Si no ho intentes, no ho sabràs mai’. I miri”.

Arriscar-se per guanyar

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Poc s’imaginava que portaria una quinzena de discos i un quart de segle de concerts a l’esquena quan, als 10 anys, va abandonar angoixat la catedral de Ciutadella després de la seva primera classe de música. “Volia estudiar-ne, i era l’únic lloc on feien classes de solfa, que deien. Em van fer cantar allà, davant de tothom. No hi vaig tornar”, explica. Va ser un autèntic trauma, assegura, la manera menys motivadora d’ensenyar música. L’experiència va tenir dues conseqüències: que es convertís en músic autodidacte (“tot el que sé ho he après a l’escenari, i a base d’oïda i ganes”, diu) i que, fa cinc anys, fundés la seva pròpia escola de música, Sa Fàbrica de Músics, juntament amb Esperança Rotger. “La música és el verdader llenguatge universal, i crec que el seu estudi, com el de totes les arts, hauria de ser obligatori. I no una hora a la setmana, com ara... ¡una hora al dia! Alguns governs sembla que les vulguin matar amb l’esperança que la gent no pensi. El nostre objectiu al crear l’escola, a més, és proporcionar a qui tingui talent les eines per poder-lo desenvolupar i fer el salt a la professionalització”, explica. Perquè no se n’hagin d’anar de l’illa com ho va fer ell.

'Camps segats ploren i callen / i un immens silenci ofega sa nit. / Es gemec d’un vell ullastre / capolat per s’asfalt, desastre consentit. / Plor per tu, / plor amb tu'. Amb aquests versos, emocionats i dolorosos, acaba 'Aquest puny d’illa'. Però que ningú cregui que 'F(a)usta' és un disc trist. El títol, amb la 'a' entre parèntesis, remet a la 'fusta' dels instruments que li donen la sonoritat especial que buscava Juanico, i a l’adjectiu 'fausta', afortunada, que reflecteix com se sent ell per poder seguir vivint, malgrat la dificultat del moment, de la seva gran passió. A les seves cançons hi ha melancolia i llàgrimes, però també ganes de seguir creient i estimant. I, com a 'Aquest puny d’illa', una ver­dadera declaració a Menor­ca. Encara que ¿d’amor o de decepció? “Per més que pugui estar decebut amb els que prenen decisions que perjudiquen l’illa, mai, mai, podré estar desencantat amb ella. És una declaració d’amor total”.