Set preguntes d'or per escriure millor

1 / ¿Perseguim l’estil o l’estil ens persegueix a nosaltres?

No ho negarem. A l’hora d’escriure o d’expressar-nos formalment −ja sigui en una novel·la, una carta, una ponència, una publicació a internet o una circular de veïns−, tots procurem fer-ho bé. Tenim, davant el paper o la pantalla en blanc, davant el públic silenciós que es disposa a escoltar-nos, una voluntat d’expressió ajustada, correcta, convincent, una voluntat d’estil, en suma. I és bo que la tinguem, sobretot perquè sense aquesta voluntat serà difícil que ens entenguin. Fins aquí tot bé. Ànim. L’aventura comença quan, buscant l’estil, ens trobem amb tants camins que a vegades no sabem quin triar. O, pitjor, que sovint seguim el que “hem sentit” o “ens sona” que hem de seguir, per haver vist tantes vegades com altres ho feien. Aquesta veu que ens dicta consignes, receptes i tradicions rara vegada ens deixa en pau. I sovint −s’ha d’admetre− no ens orienta gens. Així que, mentre busquem l’estil, coneixem la tortuosa experiència de veure que l’estil també ens busca a nosaltres, i no sempre per ajudar-nos. Primer avís, doncs: l’estil és tant el nostre amic com el nostre enemic.

2 / ¿D'on traiem les paraules?

Aquesta és una pregunta fonamental. Totes les paraules que sabem −des de taula fins a arraïmar-se− les hem après en algun lloc. És cert que el lloc on vam aprendre taula pot ser innocu a efectes estilístics; però no ho és el lloc on vam aprendre arraïmar-se. Recordar d’on hem tret les paraules (o els usos lingüístics en general) és un exercici saludable perquè pot contribuir a evitar connotacions no desitjades, influències inconscients que modelen i determinen la nostra expressió. ¿En quin moment vam deixar de dir “increïble però cert” per dir, per influència de l’anglès, “massa bonic (o bo) per ser veritat”? ¿Quan vam començar a provocar sospites en lloc de despertar-les, aixecar-les o suscitar-les? ¿A qui vam sentir que les estrelles titil·laven o els dits tamborinaven? ¿On vam descobrir aquestes maneres de dir, que tantes vegades impliquen una manera de pensar? ¿Estem parlant nosaltres mateixos o per veu d’altres? L’estil és una elecció, però se suposa que la nostra: val més que no sigui l’estil el que ens elegeixi a nosaltres.

3 / ¿És lleig repetir paraules?

Aquesta veu pesada de l’estil a què ja ens hem referit ens ha dit moltes vegades, per exemple, que és lleig repetir paraules. No direm que no: ningú vol un estil pobre, sense recursos, simple. És clar que no ens agradarà una frase com “A l’arribar al parc, ens vam asseure en un banc del parc”, quan podem dir plausiblement «A l’arribar al parc, ens vam asseure en un banc” i ja està. Però, com veiem, aquí no hem fet servir cap sinònim, que sol ser el que hem sentit que serveix per “no repetir”. Només hem detectat el que sobrava. Abans d’intentar canviar una paraula per una altra, no està malament parar-se un moment a pensar si realment necessitem canviar-la o simplement suprimir-la. A vegades veiem un problema on no n’hi ha cap. La supressió també és estil: és sobretot estil.

4 / ¿Existeixen realment els sinònims i, si és així, per a què serveixen?

El per a què ja l’hem sentit: per no repetir. Si existeixen o no és una altra qüestió, bastant debatuda pels lingüistes. De cara a l’estil, l’important és distingir si una paraula és intercanviable per una altra en un context donat. “Vaig aconseguir el premi” i “vaig obtenir el premi” no tenen, en principi, problemes d’equivalència. Però normalment els casos són més conflictius. Un exemple extrem però didàctic: orina i pipí signifiquen exactament el mateix, però ningú es fa unes anàlisis de pipí i només un nen molt petulant dirà que té ganes d’orinar. La identitat en el pla del significat no garanteix en absolut la intercanviabilitat en el pla de l’expressió.

5 / ¿L'estil ha de ser variat?

és clar que sí, però sempre dins del que sigui possible. Convé aprendre a diferenciar entre el que, en una llengua determinada, és una estructura fixa i el que és una estructura variable. Hi ha coses que es poden canviar, i coses −moltes més de les que ens imaginem− que no. Pensem en una de les principals víctimes de la passió per variar: el verb fer. És cert que en alguns casos el podem substituir per realitzar, efectuar, elaborar i altres suplents útils. Però hem vist −sens dubte en nom d’un “bon estil”− que n’hi ha que escriuen realitzar pessigolles o realitzar pipí. I no: fer pessigolles o fer pipí són tan fixos i intocables com les frases fetes. M’ho ha dit un ocellet no és substituïble per m’ho ha dit una au. A ningú se li acudeix variar no em carreguis el mort per no em carreguis el difunt. De la mateixa manera, la llengua està plena de fórmules fixes, encara que no totes siguin fàcils de reconèixer. Aprendre a reconèixer-les és el que pot evitar que caiguem en disbarats com posseir caspa, proporcionar molt joc o va principiar el partit (de futbol), exemples tots documentats. El desig incontrolat de ser fi sempre és enemic de l’estil.

6 / ¿Els diccionaris són útils?

Sens dubte, però hem d’entendre què són i aprendre a fer-los servir. No s’ha d’oblidar que un diccionari no defineix realitats, sinó paraules. Res resulta tan absurd −ni tan antiquat− com començar un escrit o un discurs en què desenvoluparem un cert tema recordant la definició que d’aquest tema dóna el diccionari i després tirar endavant com si hagués parlat Déu. Els diccionaris no són llibres de la veritat: no són la Bíblia, ni l’Alcorà, ni tan sols el Libro gordo de Petete. Per un altre costat, per més que coneguem el significat d’un terme (que és el que ens intenta aclarir un diccionari), s’ha de tenir en compte que les paraules no existeixen soles, sinó en comunitat: que s’utilitzen, es construeixen, s’associen les unes amb les altres amb unes relacions convencionals de dependència, a vegades molt estrictes encara que en cap cas violentes (com hem vist a l’apartat anterior en la relació, per exemple, entre fer i pessigolles). Per tant, un bon diccionari també ens hauria d’ajudar a comprendre aquests usos, aquestes aliances. Quan el diccionari ens defineix roba com a “peça de vestir”, està establint una equivalència equívoca perquè d’alguna manera suggereix que un podria dir coses com “una faldilla és una roba”, quan és evident que no les diu ni les pot dir. El que, a efectes estilístics, hauríem de buscar en un diccionari són indicacions d’aquesta mena, que ens ajudin a utilitzar les paraules en relació amb altres; indicacions, per exemple en llengua castellana, que adicto es construeix amb a (adicción a las drogas, i no por las drogas, com llegim tantes vegades), o que una antiga locució com presentar la batalla (Diccionario de la Real Academia) ha perdut l’article (avui diem presentar batalla) i que qui la digui ara amb article corre el risc de resultar arcaic.

7 / ¿Per expressar-se bé s'ha de renunciar a la nostra manera de parlar quotidiana?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Hi ha certa teoria que defineix el llenguatge literari com el que més s’allunya de la norma (entenent la norma com el que és normal), i molta gent aplicada a escriure bé se l’ha cregut al peu de la lletra. Si una cosa sona estranya, complicada, frondosa, o inextricablement precisa, si no és, en fi, el que un diria cada dia, llavors és que és literari, o, com a mínim, formal. És una idea que s’aplica a tots els aspectes de la llengua (lèxic, gramàtica, sintaxi) i que moltes vegades condueix a disbarats còmics: per no dir “T’esperaré a la porta del cine”, escrivim −convençuts que així som més precisos− “T’esperaré davant la porta del cine”; com, si ens sua el front, ens sembla vulgar dir-ho així, ens posem poètics i escrivim “La suor perlejava el meu front”; i, quan ja entra en joc l’autèntic tabú i el temor al que és malsonant, llavors ja la caguem del tot: hem llegit coses com “No desitja executar el coit amb la seva dona” o “Vam fer la còpula a empentes”.

Un dels errors comuns que cometem a l’hora d’escriure o expressar-nos bé és crear oposicions allà on no n’hi ha. Que una paraula sigui d’ús freqüent no significa sempre que sigui un col·loquialisme ni encara menys una vulgaritat. Ni a ni suar són col·loquialismes per més que formin part del vocabulari de cada dia; tampoc ens tallem a l’hora de dir aquestes paraules quan la situació exigeix formalitat… o literatura. Són neutres i polivalents, mai ens fan quedar malament. Però potser aquest concepte de neutralitat és el que més ens costa d’entendre: sempre sembla que ens preguntem per què hem de tenir estil si no se’ns ha de notar.