Ben Lerner, l'escriptor que dispara idees

Ben Lerner es considera, en primer lloc, un poeta, però ha sigut amb les seves novel·les amb les quals ha aconseguit el verdader reconeixement. “Ara mateix –diu via Skype, Brooklyn-Barcelona– estic escrivint un assaig sobre per què la gent blanca odia tant la poesia. La gent es passa el temps parlant malament de la poesia. I els que disfrutem amb la poesia, defensant-la”.

Gairebé tot han sigut defensors per a les seves dues primeres novel·les: Saliendo de la estación de Atocha i 10:04 (Reservoir Books), apareguda recentment, que no va pensar mai que escriuria. “No pensava escriure més novel·les; m’hi resistia”. Però va acabar firmant una segona novel·la tan irresistible com '10:04', favorita de la crítica al voltant del món.

“És només la primera setmana del mes de  gener, però dubto que llegeixi cap novel·la més bona aquest any”, deia a principis d’any Jonathan Beckman a TheTelegraph. Segons Bookforum, el llibre assenyala ni més ni menys que “una nova direcció en la ficció americana, potser fèrtil”. I potser alleujant a qui pensi que una novel·la amb aquestes crítiques tan bones deu ser una llauna, Max Liu va escriure a The Independent: “La segona novel·la de Ben Lerner es va publicar per Cap d’Any [a Anglaterra], però crec que seguiré pensant-hi i rient quan arribi el final del 2015”.

¿De què va 10:04? En realitat, de poca cosa. I al mateix temps de tot. Passen poques coses, i la majoria només al cap del seu atribolat protagonista. No la llegiu si busqueu una trama sòlida, girs argumentals, tragèdies... Llegiu-la en canvi si busqueu un llibre que dispari idees com una metralleta, que faci riure sense recórrer al mínim comú denominador còmic i que sigui capaç de renovar la relació d’un mateix amb la literatura i amb el món. De debò. “No, però, de debò, ¿de què va? Deu anar d’alguna cosa”, dirà algú. D’acord, intentem explicar-ho. 10:04 és la història (per dir-ho d’alguna manera) d’un poeta sorprès per l’èxit de la seva primera novel·la que intenta, ara, escriure la segona.

Gràcies a un relat publicat a 'The New Yorker', ha rebut un avançament de sis xifres per l’obra; “n’hi havia prou que prometés convertir-lo [el relat] en novel·la”. La seva ansietat creativa es combina amb altres menes d’ansietat. Un metge li acaba de dir que podria morir en qualsevol moment, a causa d’una “dilatació de l’arrel aòrtica totalment asimptomàtica i potencialment aneurismàtica”. I la seva millor amiga, Alex, amb qui manté una relació mig platònica, li ha demanat que la insemini amb la seva esperma. L’escriptura de Lerner connecta hàbilment totes aquestes trames, a més de fer espai per als relats d’altres personatges; incorporar imatges, relats, poesies i discursos, i llançar-se a digressions filosòfiques de poder absolut. En el llibre s’esmenten sèries com The wire, però el format audiovisual al qual Lerner se sent més pròxim és el cine experimental.

La novel·la, diu Lerner, “va néixer amb un poema que apareix al llibre. Després va venir el relat de The New Yorker. I va començar a emergir alguna cosa”. I continua: “M’interessava com s’expandeixen les històries: com un poema es converteix en novel·la, com ho fa un relat… Tot gira una mica al voltant de la dilatació; fins i tot pel tema del part, en què es dilata el coll uterí. D’alguna manera, la novel·la es va convertir en una mena d’investigació sobre com petits fragments es poden expandir en formes més grans”.

Abans descrivíem el protagonista de 10:04 com “un poeta sorprès per l’èxit de la seva primera novel·la”. Exacte, com Lerner. I el relat publicat a The New Yorker també existeix: es diu The golden vanity, és realment majúscul i s’inclou a la novel·la. “Llavors, ¿això és autobiografia?”, pot dir algú. Sí i no. Lerner combina subtilment realitat i ficció, com en la seva primera novel·la, en què l’heroi era un jove poeta americà a Madrid. (Lerner va viatjar a Madrid amb una beca Fulbright per estudiar la poesia espanyola, poc abans de l’11-M). 

Larry David –cocreador de la mítica Seinfeld –es va encarnar a si mateix en una altra sèrie: Curb your enthusiasm, aquí coneguda com a Larry David. La seva principal intenció era poder donar via lliure a les fantasies quotidianes que no s’atrevia a portar a terme en la vida real. Arreglar el món des de la imaginació. Per exemple: potser a la realitat no s’atreviria a maleir una dona que tastava massa gustos a la gelateria, però a la sèrie podia muntar un bon escàndol. Pregunto a Lerner si ell fa servir els seus jos de ficció per donar via lliure a cares amagades de si mateix. “Certament. A vegades els meus narradors són més valerosos del que seria jo. Però també a vegades són més males persones. Estic molt interessat en la porositat entre realitat i ficció; el fet de ser i no ser jo a la vegada es converteix en una manera de lidiar amb coses importants”.

En algun lloc entre realitat i ficció, prosa i poesia, lletra i imatge –el llibre també inclou en la seva narrativa des de fotogrames de Retorn al futur fins a quadros de Bastien-Lepage–, el torrencial 10:04 sembla inventar pràcticament un nou gènere, però Lerner treu ferro a la qüestió: “El meu llibre té poc a veure amb moltes coses que passen ara per ficció contemporània i que, en realitat, són molt conservadores, però també vol recuperar part de l’energia exuberant de les primeres novel·les. Al principi, la novel·la era una forma salvatge: llibres com Don Quixot de Cervantes, Tristram Shandy  de Sterne… Tots aquells vells experiments. Tristram Shandy també té imatges; no fotos, és clar [els dos primers volums van aparèixer el 1759], però sí dibuixos. Les primeres novel·les tenien cançons i poemes. Volia escriure una cosa nova, però connectant amb l’element més radical de la tradició”.

Fan de Javier Marías

Ficció versus realitat, literatura versus  vida: llegint Lerner poden arribar records d’Enrique Vila-Matas. I resulta que Lerner n’és fan. “Compartim moltes coses, entre elles el gust pels Bartlebys. Totes aquelles figures de la literatura que coneixem pel seu rebuig a participar en la gran trama que s’ha preparat per a ells”.

De fet, i com es podria deduir del seu pas per Madrid amb la Fulbright, Lerner és un adepte de la literatura espanyola i hispanoamericana, per ell “sovint més trencadora que la literatura nord-americana”. Javier Marías és un dels seus autors preferits. En va tenir notícia quan va viure a Madrid, però no el va descobrir realment fins que va tornar als Estats Units. “Veia les seves columnes a la premsa quan esmorzava. Sabia qui era. Però no sabia que era un escriptor seriós. I al tornar als Estats Units em vaig trobar molta gent interessada pel que escriu. Aquí no se’l veu com a Espanya; aquí és un escriptor rar, d’avantguarda, en certa manera”.

Sobre Madrid, Lerner només té bones paraules, encara que la veritat és que va experimentar la vida de la ciutat menys a fons que el narrador de Saliendo de la estación de Atocha. “Quan hi vaig ser, vaig ser un reclús. Molt més que ell. Vivia amb la dona amb qui ara estic casat [Ariana Mangual, professora d’educació a la Universitat Rutgers] i l’únic que feia era llegir o donar voltes pel Prado”. 

Lerner apreciava que, quan intentava establir diàleg, el deixessin parlar el seu mal espanyol. “En una ciutat com Barcelona, tan internacional, de seguida et parlen en anglès. A mi em va anar bé estar a Madrid perquè m’obligaven a fer servir l’espanyol. La ciutat és una capital internacional, o com en vulguem dir, però encara conserva algunes coses regionals i particulars”.

'Saliendo de la estación de Atocha' i '10:04' estan connectades per llaços invisibles o no tan invisibles. '10:04' parteix d’un poema. El famós escriptor Tao Lin considera l’obra de Lerner “un treball unitari ja completat” que ens està oferint per parts. Lerner riu: “¡No tinc aquest pla mestre! No tinc cap pla. No sé el que passarà per endavant. Simplement, estic interessat en com es desenvolupa una conversa entre diferents obres”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Sobre totes elles flota la mateixa constel·lació de preocupacions: el temps, el xoc entre realitat i ficció… “M’agrada la idea del diàleg entre totes les meves obres, en lloc de, simplement, llançar un llibre de poesia que no té res a veure amb aquesta novel·la. Però no, no tinc cap pla. Cada vegada més, tendeixo a pensar que és millor no controlar el que escrius. I veure com el llenguatge agafa el control”.

Forces superiors semblen indicar el seu camí. No tenia pensat escriure una segona novel·la i aquí la tenim. “Ara en vull escriure una altra, però ¿què significa això? Probablement, que no l’acabaré fent”. Però, si la fes, seria un altre episodi en la seva saga d’autoficció, “una novel·la relacionada amb les altres dues, potser situada en el futur, potser en el passat…”. Lerner inverteix el seu temps en diversos projectes –l’últim, una col·laboració amb el fotògraf alemany Thomas Demand–, però una part del seu cervell “sempre està pensant en la tercera novel·la”.