Helen Mirren: "No m'ofereixen tantes ofertes com la gent es pensa"

“Endavant, que no mossego”, fa broma Helen Mirren mentre dóna la benvinguda a la seva suite berlinesa. “Encara que molta gent pensi que sí que ho faig”, afegeix entre rialles, conscient que és el que té ser tan bona interpretant personatges capaços de fer que les dones i els homes més forts s’agenollin només amb una mirada. Ha donat vida a dues assassines, a 'La deuda' (2011) i la saga 'Red'; ha governat una illa a 'La tempestad' (2010) feminitzant Pròsper –un personatge masculí en l’obra de Shakespeare en què es basa la pel·lícula–, i ha encarnat no una sinó dues reines anomenades Isabel. Però, malgrat aquest historial, en persona és tot afabilitat i proximitat.

Quan els tatuatges no estaven ben vistos

Té un riure estrepitós i obert, i quan mou les mans deixa en evidència un tatuatge carcerari entre el polze i l’índex esquerres que es va fer en senyal de rebel·lia juvenil fa dècades, quan els tattoos encara no estaven ben vistos. Vesteix d’una manera simple i desenfadada. “M’agrada portar colors alegres, si no semblo una vella garsa”. Es confessa addicta a les gangues i els outlets, prefereix fer servir un arcaic Nokia que el típic 'smartphone', i no li fa res viatjar en Ryanair. En tot cas, només una part del seu ineludible carisma s’explica pel seu caràcter obert. L’altra part, poderosa almenys en la mateixa mesura, té a veure amb una evidència física que té internet traient fum. A punt de fer 70 anys, Helen Mirren està esplèndida.

“Crec que aquesta condemnada foto en biquini em perseguirà la resta de la meva vida”, lamenta resignada l’actriu sobre la ja cèlebre instantània que un paparazzi li va fer a la platja anys enrere i que quan es va publicar va fer que moltes dones de trenta i tants quedessin verdes d’enveja. Ser reduïda a la condició d’objecte sexual és una cosa a la qual s’ha hagut d’enfrontar des que, al principi de la seva carrera, va sortir en diferents estats de nuesa en pel·lícules com 'Herostratus' (1967) i 'Calígula' (1979). “No vull sonar arrogant, però jo era molt més llesta del que la gent semblava preparada per acceptar. Amb la meva melena rossa i els meus pits immensos, que fos capaç de dir coses intel·ligents resultava desconcertant”.

Papers femenins importants en la vida real

Al cap i a la fi, que tradicionalment la discriminació sexual ha imperat en la indústria del cine és ben conegut i, sosté Mirren, fins a cert punt inevitable”. “Falten papers interessants per a les dones al cine simplement perquè falten papers importants per a les dones a la vida real. A partir del moment que hi hagi més dones jutges, i més neurocirurgianes, i deganes, i presidentes de governs, llavors les pel·lícules s’ompliran de bons personatges femenins”.

En tot cas, dèiem, en AQUesT sentit ella no es pot queixar. A la seva galeria de dones fortes ara s’hi incorpora la protagonista de La dama de oro, que divendres que ve arriba als cines espanyols. “Al principi vaig tenir els meus dubtes sobre si l’havia d’interpretar, perquè no sabia si seria capaç de fer justícia a tota la seva força i la seva càrrega simbòlica”, comenta de Maria Altmann, hereva d’una família jueva extremadament rica que va patir l’espoli dels nazis. Acabada de casar, va fugir d’Àustria per escapar-se de l’Holocaust i va acabar instal·lant-se als Estats Units, des d’on dècades després va emprendre una batalla legal contra el Govern austríac per recuperar cinc quadros de Gustav Klimt que, entre altres propietats –palaus, castells, un Stradivarius–, havien sigut saquejats als seus pares. Una d’aquestes pintures tenia una importància particular per a Altmann, perquè era el retrat de la seva tia Adele Bloch-Bauer i, per què no dir-ho, perquè durant tots aquests anys penjada a la Galeria Belvedere vienesa va arribar a ser considerada la versió austríaca de la Monna Lisa.

Crims dels nazis que van quedar impunes

No obstant, segons Mirren, el valor d’aquella victòria judicial va molt més enllà dels 135 milions de dòlars pels quals Altmann va acabar venent el quadro. “Hi ha tants crims comesos pels nazis que van quedar impunes, que qualsevol acte de justícia, per petit que sigui, té una importància històrica vital”. La dama de oro, per cert, està dirigida pel britànic Simon Curtis, que va començar la seva carrera com a assistent personal de l’actriu. “Fa uns anys em portava el correu i ara ¡és el meu director! Això prova la importància de no crear-se enemics, perquè mai se sap quan te’ls tornaràs a trobar”.

Ara bé, no es pot dir que Mirren s’hagi preocupat excessivament per anar fent amics. Al llarg dels anys, a través de la premsa, ha recordat com va disfrutar de la cocaïna en el passat; ha expressat impopulars opinions sobre la línia que separa el sexe consentit de l’abús sexual; s’ha declarat a favor de la cirurgia plàstica malgrat no haver recorregut ella mateixa als sargits –“si inflar-se els llavis fa que totes aquestes senyores se sentin millor, ¿quin dret tenim a dir que és dolent?”–, i ha fet una confessió que es considera un pecat mortal en les dones: que no té instint maternal. “No he volgut mai tenir fills”, insisteix ara. “Durant un temps em vaig esforçar per voler-ho, però suposo que algunes persones no hem sigut portades a aquest món per procrear”. És una actitud que considera heretada de la seva mare –“sembla que una vegada, quan jo era un bebè, va estar a punt de tirar-me per la finestra, per veure si així callava”– i que en el passat ha generat tota mena de rumors, que ella accepta amb esportivitat: “M’importa un rave el que pensin”.

Madrastra de dos fills

Mirren és madrastra de dos fills d’un matrimoni previ del director Taylor Hackford, a qui va conèixer en el rodatge de 'Nits de Sol' (1985) i amb qui es va casar 12 anys després. “No vaig pensar mai que casar-nos tingués sentit, almenys fins que el meu assessor fiscal em va parlar de la quantitat de diners que ens estalviaríem fent-ho”. Té una residència a Los Angeles i una a Londres, però és al refugi rural que es van construir a la Pulla, al sud d’Itàlia –allà es va fer la foto del biquini–, on assegura estar més a gust. “Allà no els podria ser més igual qui sóc –somriu–. Em coneixen simplement com ‘l’actriu’, ‘l’attrice”. Es passaria la vida allà si no fos perquè ha de fer pel·lícules. “M’encanta la meva professió, no em malinterpreti. Però ja no m’obsessiona com solia fer-ho. Era com una religió per a mi”.

Nascuda just després de la segona guerra mundial, és la segona filla de Vasili i Kathleen Mironoff. El seu avi patern, Piotr Vasilievitx Mironov, va ser un antic coronel de l’Exèrcit Imperial Rus d’ascendència aristocràtica que treballava com a diplomàtic a la Gran Bretanya quan va esclatar la Revolució d’Octubre, i allà es va quedar. Helen va ser batejada com a Iliena, però al morir l’avi el nom va  ser anglificat: els Mironoff van passar a ser els Mirren. Vasili es guanyava la vida com “el taxista més sobrequalificat de Londres” i, fins que va decidir que seria actriu, ella va encadenar successives feines temporals com a cartera o responsable d’una parada de llançament de dards en una fira ambulant. En general, “van  ser anys de serioses penúries econòmiques”. Els Mirren eren una família ferotgement antimonàrquica, i això converteix tots els llorers que Mirren acabaria acumulant donant vida a Isabel II a La reina (2006), entre ells l’Oscar, en una deliciosa ironia.

Guanyar un Oscar és com complir una missió

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Va aprendre dues coses la nit que va guanyar l’estatueta. En primer lloc, “vaig comprendre que abans de pujar a l’escenari hauria d’haver deixat la bossa al meu seient. Allà, fent el meu discurs amb el premi en una mà i aquella cosa a l’altra, semblava idiota”. En segon lloc, va aconseguir fer callar aquella veu interior que tant de temps havia estat preguntant-li amb insistència què estava fent amb la seva vida. “No pretenc suggerir que guanyar l’Oscar sigui el màxim a què un intèrpret pot aspirar, però vaig sentir que havia complert una missió, que ja no m’havia de preocupar de res”.

Això, alerta, no significa que tingui la carrera solucionada. “Molts es pensen que em passo el dia rebent ofertes de Scorsese i Tarantino, però no és així. Els bons guions són increïblement escassos”. Així mateix, segueix sentint la mateixa por escènica que el primer dia. “Suposo que és por al fracàs. Al llarg de la meva carrera he patit molts fracassos, i la crítica ha arribat a ser molt dura amb mi. Aquestes ferides m’acompanyaran per sempre”. De poc serveix que, en els últims temps, la gent es dediqui gairebé exclusivament a dir-li que estupenda que és. “Quan et comences a creure tots aquests elogis és molt fàcil que t’acomodis i t’oblidis dels motius que et van impulsar a dedicar-te a això en primer lloc”. ¿Què pensaria la jove Helen Mirren d’'Ar­thur' (2011), 'Un viaje de diez metros' (2014) i altres pel·lícules de vocació exclusivament comercial protagonitzades per la seva versió madura? “Que m’he venut, és clar”. ¿I com li explicaria a aquesta noia totes aquestes sessions de fotos i totes les alfombres vermelles? “Li diria que els actors volem creure que no necessitem l’atenció de la gent, fins que un dia deixem de rebre-la i ens preguntem, ¿però on se n’ha anat tothom? Som així de patètics”.