Fito: "A mi m'agradava ser cambrer"

Escolti, Fito, ¿a vostè li hauria agradat ser alt, guapo i amb melena?

Eeeeeeeh. Ara ja no, perquè no reconeixe’m no m’agradaria. Però si ve algú amb una vareta màgica i em diu que em posarà un serrell, doncs li dic que sí. Encara que potser després me’l trec. Però per provar-ho, doncs sí… [riu].

El físic de Fito Cabrales no necessita mutacions. ¿Canviem la seva calba coberta amb una gorra castissa per una melena diguem-ne… a l’estil Bon Jovi? Mai. ¿Li arreglem aquesta desordenada dentadura crescuda en l’època en què posar bràquets als nens era de pares acabalats? No. ¿Li donem uns centímetres més i li posem uns ulls blaus que esborrin aquesta mirada afilada als bars? Negatiu. Fito cau bé tal com és. Fins i tot les preguntes incòmodes les resol amb naturalitat.

¿Li sap greu que als fòrums d’internet l’acusin d’haver abandonat el rock, de sonar a Los 40, d’emular Dire Straits?

Una mica sí. No m’agrada entrar en aquests fòrums. Tothom té dret a opinar. La veritat és que la majoria t’alaba, però hi ha un tant per cent que diu que et repeteixes. Alguns diuen que sono a Dire Straits, i jo penso: “Collons, què més voldria jo…”.

¿Creu que ha perdut una mica d’autenticitat per sonar a Los 40 Principales?

En absolut. Jo no he fet res per sonar a Los 40. Si no em posen me la sua i, si em posen, doncs genial. Hi ha una visió errònia d’això. La gent no té per què saber com funciona la indústria musical. Pensen que la ràdio i la premsa tenen un poder que no tenen. Actualment, Los 40 i les altres radiofórmules només emeten èxits. Les cançons no venen molt per sonar a la radiofórmula perquè ells només punxen cançons que ja han sigut un èxit. Et puc explicar una anècdota. Ells [Los 40] em van trucar i jo els vaig dir que no m’hi posessin. Llavors em van respondre: “Doncs et posarem… per gilipolles” [riu]. És així. No necessito sonar allà. Tinc massa discos, massa cançons i gires perquè algú es fixi només en si sones a Los 40.

Tot aquest discurs el diu sense indicis d’haver-se enfadat. L’entrevista es desenvolupa a la casa madrilenya de Carlos Raya, la seva mà dreta, guitarrista i productor de les seves últimes gires i discos. “Fito és tal com el veus, sense trampa”, ens comentarà després Raya. Entre mans tenen un nou àlbum com a Fito&Fitipaldis, Huyendo conmigo de mí, amb què estan omplint pavellons des de mitjans de novembre. Aquests dies, el músic bilbaí de 48 anys serà pare per tercera vegada. Amb la seva parella, Marisa, a qui va conèixer després de separar-se de la seva exdona, amb qui té dos fills més, Guillermo, de 16 anys, i Diego, d’11.

Un amic seu el va definir així: “El millor és la seva generositat, i també el pitjor”.

Hòstia, ¿qui va dir això? Montoro [riu].

No, algú que el coneix bastant millor.

No sé què devia voler dir aquest amic. Valoro molt la generositat. M’agrada la gent generosa en tots els aspectes. I no parlo només de l’aspecte econòmic. M’agrada la gent que s’ofereix. Jo ho intento. Potser també pot ser negatiu, perquè pots prendre decisions només des del punt de vista de la generositat i potser no és el millor per a l’objectiu.

Vostè es va ficar en el rock and roll per la diversió. Ara resulta que és el cap d’una empresa de la qual depenen moltes famílies.

No ho penso mai així, però tampoc t’enganyaré: mola saber que una cosa va bé perquè així li anirà bé a la gent que treballa amb mi.

¿Ha hagut d’acomiadar algú alguna vegada?

Poques vegades. He canviat mil cops de banda, però mai per motius personals, sempre per professionals, musicals.

¿Fito es cansa alguna vegada de ser Fito?

Sí, però no només perquè canti. Tothom a vegades s’atipa del que és. Jo, com a artista, de vegades em veig superat. La gran imatge que arriba de mi, la dels concerts i les portades dels discos, no és la del verdader Fito, la que tenen la meva família i els meus amics. És la imatge. I aquesta imatge segons com és tan gran que, si tu no estàs al màxim d’ànims, això et fa petitó, perquè tu no et veus així. Però això també li pot passar a un cambrer, que sempre ha de somriure als clients, però potser no en té gaires ganes.

Vostè mateix va ser cambrer en un prostíbul regentat pel seu pare. ¿Què hi va aprendre allà?

És que a mi m’agradava ser cambrer. Ja havia sigut cambrer en bars, cafeteries, xiringuitos d’estiu… I La Palanca [el prostíbul on va treballar, ja enderrocat] va ser el més seriós. No havia treballat mai de cambrer en un lloc tan seriós. Portava corbata, americana… Érem superprofessionals. Fixi’s que no s’hi venien cafès. Les copes a La Palanca eren cares. Els cambrers havíem d’estar a l’altura. Tot havia d’estar al seu lloc, ordenat, impecable. En un bar, la gent va a parlar amb el cambrer; aquí, no. Venien a buscar un servei. En realitat vaig aprendre a ser un bon professional.

Crec que també va aprendre d’un cambrer company, que li va servir de molt.

Sí, Mario. ¡El gran Mario! Li he perdut la pista. Però em va donar una superlliçó. Consistia a fer-te un sopar de puta mare a casa teva per a tu sol. Amb espelmes, bon menjar i beguda. I fins i tot vestir-te per a l’ocasió. Dir-te: “M’ho mereixo”. Em sembla un punt de vista extraordinari.

¿Ho segueix fent? No, ara ja no. Ara sempre tinc companyia…

De Marisa, la seva parella des de fa 10 anys. Sí, sí. Jo només he tingut dues dones en la meva vida: les mares dels meus fills.

Pare als 48…

La veritat és que al principi vaig pensar: “Haaaaaaal” [com l’expressió de Chiquito de la Calzada], però després vaig tenir una conversa amb un tipus molt flipant, Felipe. És una cosa així com un fisioterapeuta/xaman. Ell em va curar tots els dolors que tenia a l’esquena. I, mentrestant, em donava consells. Un d’ells l’interpreto com que ve una nena per millorar-me. I això em fa una il·lusió de l’hòstia. Penso que si puc tenir alguna oportunitat de millorar serà amb aquestes coses. No tindré una situació tan bona per millorar com a persona. És un pensament que m’aporta molta felicitat. Penso en la meva filla i dic: “Véns a salvar-me”.

¿Com es dirà?

Coyote.

¿Com? [Riu]

Es dirà Marisa, com la seva mare, perquè ella li vol dir així. Jo li he dit: “D’acord, com vulguis. Però jo sempre li diré Coyote”. M’encanta aquest nom. No tinc una explicació, però m’encanta. Penso que li diré Coyote i l’estimo més. Jo visc en un poble, a Gernika [Biscaia]. Quan passegem Marisa i jo, la gent ens pregunta: “¿I com es dirà la nena?”. Jo dic: “Coyote”. Llavors Marisa em renya [riu].

Impressions sobre el seu nou disc, ‘Huyendo conmigo de mí’: hi ha una inclinació pel blues i és el seu primer disc amb cançons noves en cinc anys. Molt de temps...

És que em costa molt escriure, per això trigo. A vegades et passen moltes coses sense que passi res. I pel que fa al blues... m’agrada molt. En una cançó dic: “M’agrada tant el blues que toco rock and roll”. No em sento músic de blues, però hi faig referències i me’l prenc seriosament: vull que soni professional.

El nou disc té una lletra molt social, ‘Nada de nada’. No és habitual en la seva discografia aquesta mena de cançons.

He fet molt poques lletres socials o polítiques perquè caduquen de seguida, però aquesta vegada no ho he pogut evitar. És que no trobava el vocabulari perfecte per a aquesta temàtica. Vaig intentar fer lletres, però mai encertava la diana. Llavors vaig pensar: “Si algú em pregunta sobre el que està passant (Bárcenas, l’atur…), sobre tota la merda que arrosseguem aquests anys, ¿què li responc?”. Llavors com a resposta se’m va acudir aquesta frase: “Digue’m si somric amb la gravetat adequada”. I a partir d’aquí va sortir la cançó. Realment estic dient que no m’agrada gens el que hi ha, però dissimulant una mica. A més, musicalment és un rock and roll festiu, que li treu gravetat al missatge.

¿I vostè què opina de Podem, Fito?

El que m’agrada és que surtin alternatives. No vaig votar Podem, però, és clar que sí, fa falta gent nova. En política em cauen malament tots, però si penso en gent que em resulta més pròxima… collons, Pablo Iglesias em resulta més pròxim que Rajoy. Encara que només sigui perquè el que Iglesias diu es comenta al bar on prenc cafè. Però la política em segueix semblant horrible. Només he votat una vegada: Izquierda Unida i per fer fora Aznar. Així de clar. Jo ja tinc els meus gurus, com Ray Charles. Jo faig rock and roll: no necessito els polítics.

Vostè va estar en un centre de desintoxicació per tractar-se. ¿Què hi va aprendre?

En realitat es tracta del primer toc d’atenció que et donen. Que ningú es pensi que per anar allà està tota la feina feta. A mi sí que em van ajudar molt. De sobte et plantegen un problema que no reconeixes que tens. Comences a tenir consciència que tens un problema i que ningú te’l resoldrà. Tu et dius: “Ja, però això no és un problema, això ho portaré de puta mare”. I no.

¿A quina edat es va començar a drogar?

Doncs tard, ¿eh? Cap als 20 anys… A beure, molt abans.

¿Què li diria al seu fill de 16 anys si arriba borratxo a casa? ¿Ha passat?

No, no. És que no li interessa. A més, m’imagino que, com que ha vist a casa els resultats... [riu]. Estan en un altre punt. L’hi dic sincerament: m’encanten els xavals d’ara. És que em donen mil voltes. Jo crec que al meu fill no li sembla tan guai beure. Deu pensar: “Si el meu pare ho feia, no pot ser tan guai”. Jo hi seré per ajudar. Mai li diré que es drogui.

¿Deixa que els seus músics es droguin davant seu?

És que ningú ho fa… davant meu. Em tenen respecte i són amics. Jo sóc drogoaddicte per a tota la vida, hòstia. Ells ho saben i no volen que torni a haver de lluitar contra això. No t’enganyaré. Si el metge em digués: “Tu necessites cada dia tres grams de tal cosa”, jo ho acceptaré, no em costarà. Però no puc. Se’m posa fatal, no em deixa treballar, una ressaca ara és un mes de depressió. No podria treballar. Però tinc una visió liberal sobre les drogues. I de tot en general, de les persones. No es pot viure condemnat a encertar-la sempre: és una condemna massa dura. Pots caure un munt de vegades. Fins als 50 anys pots caure un munt de vegades. Perquè tens temps de reordenar-ho tot una altra vegada. Però a partir dels 50 no pots estar contínuament caient, perquè ja és tard, no tens temps de reaccionar. Tot està bé en la seva mesura.

Entenc que segueix sense drogar-se des de fa més o menys 10 anys. ¿Ni alcohol?

Puc beure un chupito. Però és que una cosa et porta a l’altra, així que intento no beure. No surto gaire. ¿Per què no surto? Primer perquè si vaig a sopar amb dos amics, els abandono, perquè no paro de fer-me fotos i de parlar amb fans. I això és normal i ho faig de gust, ¿eh? Però abandono els meus amics. I després tampoc surto perquè val més evitar el diable.

¿Com es porta amb el seu pare després de compartir feina al prostíbul?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Fenomenal. Té 92 anys, però està molt bé de salut. Solem quedar tots els diumenges, anem a dinar a fora… Em pregunta per la meva feina. La meva mare [estan separats] és molt més jove, setanta-i-tants. Té tota l’energia del món. És una gallega dinamita.

¿Per qui es canviaria vostè, Fito?

Estic encantat amb la meva vida, però de vegades m’agradaria ser més anònim