Mortadel·lo i Filemó surten de la pantalla

A mitjans d’octubre, Javier Fesser va tenir un somni inquietant que, segons ell mateix reconeix, donaria per a un curtmetratge. De sobte, tornava a ser el nen de 10 anys que devorava els tebeos de Mortadel·lo i Filemó amb l’afició que posava en la lectura d’aquelles vinyetes fa quatre dècades. En el somni, Javier s’ajuntava amb l’avui productor de cine Luis Manso i el director artístic Víctor Monigote, a qui no coneixia de petit però que avui l’acompanyen en les seves aventures cinematogràfiques, i en plena reunió infantil apareixia un home gran amb els cabells canosos i una mica embullats que els deia amb veu misteriosa: “¿Voleu que us ensenyi la pel·lícula que fareu sobre Mortadel·lo i Filemó d’aquí 40 anys?”.

Fesser ho té clar: el senyor del somni és Francisco Ibáñez, creador de la famosa tira còmica, així com de moltes altres col·leccions de tebeos igual de llegendàries, i la seva evocació onírica té a veure amb l’estat de bona esperança en què es troba en aquests dies. Després de quatre llargs anys de gestació, el realitzador està a punt de donar a llum la pel·lícula d’animació en 3D Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo, que s’estrena divendres que ve, 28 de novembre, en sales de cine de tot el país. 

Seguint el manual, qualsevol psicoanalista d’estar per casa deduiria senyals de nerviosisme en el somni, però en les jornades prèvies al naixement Javier sembla qualsevol cosa menys un director nerviós. Al contrari: se’l veu serè, somrient i satisfet, com el que ha aconseguit fer realitat un somni –aquesta vegada despert, no adormit com l’altre– i el resultat ha superat les seves expectatives. A mitjans del 2010 es va embarcar en la titànica missió de convertir l’univers de Mortadel·lo i Filemó, dos personatges ancorats en l’inconscient col·lectiu de diverses generacions de nens i joves d’aquest país, en una pel·lícula que aportés les virgueries de les noves tècniques d’animació per ordinador en 3D, però que fos fidel a l’esperit, l’ambientació, el ritme, les relliscades, les caigudes i el disbarat generalitzat que defineixen els mons del genial dibuixant català.

Ibáñez va cridar al veure la pel·lícula: "¡Bestial, bestial, és bestial!"

Que ho havia aconseguit ho sabia des de feia temps, però la confirmació la va rebre fa un mes, quan va acompanyar Ibáñez a una projecció privada de la cinta a Barcelona. Allà, en la foscor de la sala, Fesser va poder comprovar l’efecte que la seva versió cinematogràfica del còmic causava en el seu creador. “Li sortien els ulls de les òrbites, no parava de riure, es removia de plaer a la butaca i contínuament cridava: ‘¡Bestial, bestial, és bestial!”, relata el director. Punt final a una aventura amb un inici que Javier no sap datar. ¿La història d’aquesta aventura comença fa dos anys, quan el director es va plantar als estudis d’animació Illion de Madrid amb l’estructura de la cinta escrita perquè la convertissin en una pel·lícula animada en 3D? ¿O va començar dos anys més enrere, quan Fesser es va asseure amb Claro García i Cristóbal Ruiz per construir el guió d’una història que, sense sortir del pinzell i la lletra d’Ibáñez, no desentonés en la vasta bibliografia de la famosa parella de detectius de tebeo?

¿El minut zero d’aquest viatge va tenir lloc a principis de la dècada passada, quan Javier va fer amistat amb el creador del còmic i aquest li va donar permís per traslladar el seu univers a una pel·lícula d’actors reals, Mortadel·lo i Filemó, estrenada l’any 2003?

Sense por de semblar altisonant, Fesser s’atreveix a situar les arrels del seu nou llargmetratge, el quart de la seva carrera –després d’'El milagro de P. Tinto', 'Mortadel·lo i Filemó' i 'Camino'–, en els temps llunyans de la seva infància i primera adolescència, quan es delectava amb les historietes de Mortadel·lo amb ulls de lector, no de director. “Vaig disfrutar molt amb aquells tebeos, com la majoria dels nens de la meva generació, i de la posterior, i de la posterior. Sobretot, vaig riure més que mai. És una cosa que forma part de la meva educació visual, i de la de molta gent d’aquest país. Quan devorava aquells còmics i reia d’aquella manera amb els seus gags, no m’adonava que estava construint una part fonamental de la meva cultura en imatges i de la meva manera d’entendre l’humor”, reconeix el realitzador.

Un compte pendent amb el tebeo

L’adaptació que va fer d’aquests personatges al cine de carn i ossos el va deixar content, però no va saldar el seu compte pendent amb el tebeo. Era qüestió de temps que ho acabés fent i la seva bona entesa amb Ibáñez així ho garantia. “Ha confiat en mi perquè sap que he estudiat a fons el seu univers i l’entenc. És un món molt particular, on les lleis de la física regeixen de manera diferent, els objectes cauen i reboten d’una altra manera. A les seves tires, al dolent li pot caure a sobre una caixa forta que li aixafi el cap i a la vinyeta següent apareix amb un simple nyanyo com si no hagués passat res. És un humor de garrotada i mastegot molt especial, envoltat d’una ambientació única, plena de detalls, que el lector dels seus còmics sap reconèixer a la primera, i que he volgut que estigui present a la pel·lícula”, explica el director.

El seu repte, des del primer moment, ha estat aquest: ser fidel a l’univers Ibáñez, “el de les disfresses esbojarrades de Mortadel·lo, els rocambolescos encàrrecs de la TIA, el despatx del Súper amb el seu cendrer ple de burilles, la trapa per entrar pel passadís secret i la paret escrostonada que deixa veure els totxos”, descriu Fesser. Però una cosa és dibuixar un tebeo i una altra de molt diferent convertir aquest ecosistema visual en una pel·lícula animada en 3D. Els lectors podeu fer la prova: aneu a les golfes, traieu els vells còmics de Mortadel·lo i Filemó, si no els teniu més a mà, i busqueu algun pla en què els personatges apareguin mirant a la càmera, en una imatge zenital, o amb volum. Res de res; s’havia de crear tot.

Una setmana de treball per a crear tres segons de pel·lícula

Aquí hi intervé la màgia de l’animació, capaç de dotar de vida uns traços dibuixats sobre les dues dimensions d’un paper. Durant dos anys, a ritme d’una setmana de feina per crear tres segons de pel·lícula, un equip de gairebé 100 persones ha estat dedicat a convertir la historieta que va concebre Fesser en una cinta de dibuixos animats en tres dimensions. 

Als estudis Illion, situats en un parc empresarial de Las Rozas, als afores de Madrid, s’hi respira aquests dies un cert aire de nostàlgia. Javier Abad, director d’animació i màxim responsable de la vida i els moviments que han adquirit els ninots d’Ibáñez, ho justifica. “Tots coneixíem aquests personatges des que érem petits i hem acabat agafant-los carinyo. La majoria hem tornat a mirar aquells vells còmics i hem tornat a riure com quan érem petits. Ha sigut dur, hi hem posat moltes hores, però hem disfrutat fent la pel·lícula. La trobem a faltar”, explica el creatiu.

La cuina de Mortadel·lo i Filemó és una enorme sala en penombra amb les persianes abaixades, un silenci sepulcral i desenes de dissenyadors i informàtics amb els ulls enganxats a la pantalla de l’ordinador. Illion, l’estudi que va donar a llum la pel·lícula més cara de la història del cine espanyol –Planet 51, que va disposar de 55 milions per competir de tu a tu amb les grans superproduccions nord-americanes–, està avui concentrat en un nou i secret projecte, però fa uns mesos l’ambient en aquest espai era gairebé de festa. “L’elaboració d’una pel·lícula d’animació no sol ser una conya, però amb Mortadel·lo i Filemó era habitual que les reunions acabessin entre riallades”, recorda Abad.

"Aquí les dificultats les hem resolt amb talent i entusiasme"

Els mons d’Ibáñez imprimeixen caràcter. La resta l’hi va posar Fesser, que va donar total llibertat als animadors per treballar i, segons reconeixen a l’estudi, amb el seu sentit de l’humor habitual va ajudar a crear un bon ambient a l’estudi que s’ha acabat encomanant a la pel·lícula i que ha fet possible extreure or d’un pressupost, inferior als nou milions d’euros, que està molt lluny del que tenen les grans superproduccions de l’altre costat de l’Atlàntic. “Aquí les dificultats les hem resolt amb talent i entusiasme”, apunta Abad. “Som més modestos que Pixar, disposem de menys diners, però hi posem més ganes i més bon humor”, afegeix Fesser.

A Illion hi va arribar el realitzador fa dos anys amb l’animàtica de la cinta sota el braç. “L’animàtica és a una pel·lícula d’animació el mateix que l’storyboard a una d’actors. És l’esquelet de la producció al complet, on apareixen tots els plans, les seqüències i els diàlegs que es veuran després a la sala de cine. A partir d’aquí comença el repte de convertir aquesta estructura en una pel·lícula d’animació”, explica Fesser amb to didàctic.

Fer una pel·lícula de dibuixos animats s’assembla molt i no s’assembla gens a fer-ne una d’actors. “Com a director, m’ha recordat el rodatge dels meus llargmetratges anteriors, perquè era jo qui decidia on s’havia de posar l’enfocament a cada pla, com havien de ser les seqüències, l’emoció que havia de portar cada personatge a la mirada, el ritme de la trama… Tot el que fa que una història funcioni depèn d’això, sigui cine real o animat”, assenyala el realitzador. 

Començar la casa per la teulada

No obstant, Fesser reconeix que per a ell ha estat estrany rendir-se al full de ruta que marca una producció d’aquesta mena. “Ha sigut com començar la casa per la teulada. Teníem el resultat final que descrivia l’animàtica, i la feina ha consistit a anar cap enrere, omplint de vida totes aquestes seqüències”, explica el director. Sembla un treball tècnic, i ho és, “però sobretot és artístic. Els que fan realitat la pel·lícula utilitzen programes matemàtics, però fan servir aquesta informació com el pintor el seu pinzell”, subratlla Fesser. 

Aquí no hi ha claqueta, ni 'script', ni perruquers, ni camerinos per als actors. Però hi ha programadors, modeladors, animadors, texturadors… “El modelador converteix els models dels ninots en 3D, l’animador els dóna vida, el texturador hi afegeix color i textures, el programador fa el 'software' que posa en marxa tota la maquinària”, explica Javier Abad. A falta de maquilladors, hi ha departaments sencers encarregats de controlar les eines facials que fan que els dibuixos sembli que estan vius.

Així passa a totes les pel·lícules d’animació, però a Mortadel·lo i Filemó hi havia una dificultat afegida. “És sorprenent el nivell de detall que tenen els dibuixos d’Ibáñez, i que Fesser ha volgut respectar. Les produccions animades nord-americanes solen mostrar plans molt nets, gairebé minimalistes. En canvi, les vinyetes de Mortadel·lo estan plenes d’aspectes realistes: els personatges tenen arrugues, es rasquen el nas, les taules estan plenes de coses, les parets estan esquerdades… Tot això s’havia de portar a la pel·lícula, i així s’ha fet”, explica el cap d’animació. 

Un dolent dolentíssim en un helicòpter amb aire de Fiat 500

La trama submergeix els dos detectius en una trepidant persecució rere els passos de Jimmy el Catxondo, un dolent dolentíssim d’ulls guenyos, accent argentí i actitud desenfadada que es passeja per la ciutat a bord d’un helicòpter amb aspecte de Fiat 500 del qual penja una bomba atòmica. Entremig, sona 'Me olvidé de vivir', de Julio Iglesias, desfilen personatges 'made in' Ibáñez com Rompetechos, el professor Bacteri i el Súper, entre altres, i hi ha iròniques al·lusions a l’actualitat, com el reality 'Gran hermano', aquí convertit en 'Gran fulano'. 

Notícies relacionades

Mortadel·lo i Filemó s'animen

'Mortadel·lo i Filemó contra en Jimmy el Catxondo', gags a tota velocitat

Poden semblar detalls molt locals, però la cinta fa seves les qualitats genètiques del tebeo, que és tan espanyol com universal. “A tots ens sembla un còmic molt d’aquí, no obstant triomfa a Europa, i els alemanys creuen que està ambientat al seu país. En el fons, és la història de dos perdedors sapastres i desastrosos a qui no pots evitar agafar afecte”, resumeix Fesser, content d’haver facturat una pel·lícula que és “el somni de tot lector i amant del tebeo”. 

També s’alegra que l’altre somni, el que el va assaltar fa unes quantes setmanes, l’hagi tingut ara, no fa 40 anys. “Si se m’apareix Ibáñez dormint quan era una criatura i em diu que rodaré una pel·lícula sobre Mor­tadel·lo i Filemó, segur que no em faig realitzador”, reconeix entre rialles.