Carles Casagemas, el pintor desconegut amic de Picasso, arriba al MNAC

El 17 de febrer de 1901,  al Cafè de l’Hyppodrome de París, sis joves d’uns vint anys estaven sopant quan un d’ells va treure una arma i cridant “Voilà pour toi!” va disparar contra una de les dones del grup, a qui no va ferir. Després, mentre exclamava “Et voilà pour moi!”, es va disparar un tret a la templa dreta. El protagonista d’aquesta sòrdida escena va ser l’artista Carles Casagemas (1880-1901), i el blanc de la seva ira, Germaine Florentain. “La propietària dels meus pensaments”, segons el malaguanyat creador. Dona de cos ardent, Ger­maine també va ser musa i model per a la resta de joves artistes catalans residents en aquella època a la capital francesa.

Els altres quatre comensals testimonis del fatal desenllaç van ser Manuel Pallarès, Manolo Hugué, Alexandre Riera i la germana de Germaine, Antoinette. No hi havia el gran amic de Casagemas, Pablo Picasso, amb qui havia compartit gresques i estudi a Barcelona, amb qui se’n va anar a París per primera vegada el 1900, el mateix que l’havia abandonat feia poc més d’un mes durant un viatge a Màlaga, fart de les seves borratxeres i la seva obsessió per Germaine.

Després del suïcidi, ple de dolor i culpa, Picasso va iniciar la seva trista etapa blava. De manera que el tràgic succés no només va destruir la incipient però prometedora carrera de Casagemas, sinó que també el va condemnar a ser un secundari de luxe en les biografies de Picasso, i a convertir-se en un mite –el de l’artista maleït, alcoholitzat, drogoaddicte i mentalment inestable, de mort prematura– que va relegar a l’oblit la seva faceta de creador, que també va existir.

I en aquesta faceta, la de recuperar l’artista que s’amaga rere el mite, se centra el treball d’Eduard Vallès. L’historiador fa 10 anys que recol·lecta, desgrana i estudia l’obra de Casagemas. El resultat de les seves indagacions està a punt de veure la llum. Serà a l’exposició 'Carles Casagemas. L’artista sota el mite', la mostra que divendres obrirà les seves portes al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), i que constitueix la primera monogràfica completa sobre el crea­dor celebrada després de la seva mort, ja fa més d’un segle.

40 peces, la meitat inèdites

En total s’hi exhibiran unes 40 peces, la meitat inèdites, de les 50 que formen el corpus artístic de Casagemas. Va produir més, però moltes obres s’han perdut. “Era massa jove perquè el compressin els mecenes o els museus, així que les pintures les tenien persones del seu entorn, sobretot amics, i han desaparegut”, explica Vallès. De manera que l’historiador dóna per definitiu el catàleg que s’editarà amb la mostra i que recollirà tota la producció que es coneix de Casagemas: les peces ja sabudes i les ara recuperades. “Difícilment en poden aparèixer altres de noves”, sentencia.

¿I què explica el conjunt creatiu de Casagemas? “Que va ser un autèntic modern, en el sentit més genuí de la paraula, perquè va viure amb les antenes connectades al seu entorn artístic”, segons Vallès. Es va relacionar amb la riquíssima xarxa d’intel·lectuals, literats i artistes de l’època. Isidre Nonell i Picasso van ser dos dels seus amics més pròxims, però també es va relacionar assíduament amb Pompeu Gener, Sebastià Junyent, Joaquim Mir i Santiago Rusiñol. “No era un marginal, un outsider: era un artista que estava en el nucli de l’art català en una de les seves èpoques més glorioses”, apunta Vallès.

“Aquesta situació li va permetre actuar de frontissa entre Picasso i l’art català, ja que va ser ell qui el va posar en contacte amb Nonell, Pompeu Gener i segurament amb Mir”. Però n’hi ha més. Vallès descriu el Casagemas artista com un “cromosoma” perquè “en la seva obra s’hi poden veure molts elements definitoris no només del modernisme, sinó també del postmodernisme. Obres més ensucrades i simbolistes, i peces més expressionistes. És a dir, oscil·la entre l’ala blanca i l’ala negra de què parlava Cirici” quan es referia al modernisme.

De perfil i amb la templa foradada

Casagemas també va quedar immortalitzat  per Picasso. Tenien la mateixa edat i que es van conèixer el 1899 ho sustenta el fet que els primers retrats que el malagueny va fer del català porten aquesta data. Encara que els més importants són els que va fer després de la seva mort: tres teles que mostren la cara de Casagemas de perfil i amb la templa foradada pel tret. Peces que Picasso va executar després del fatal desenllaç, però que va guardar amb molta cura al seu estudi més de mig segle. No va parlar de la seva existència fins a finals dels 60, quan les va mostrar a Pierre Daix, autor de diversos escrits sobre el malagueny. I és que “a Picasso l’incomodava parlar de Casagemas”, aclareix Vallès. Possiblement perquè van ser molt amics, perquè van compartir inicis i perquè l’última vegada que es van veure van acabar barallats. El Nadal de 1900 tots dos van viatjar a Màlaga a visitar la família de Picasso. Les constants borratxeres de Casagemas i la seva permanent obsessió per Germaine van atipar Picasso, que va acabar abandonant el seu amic a la ciutat i se’n va anar cap a Madrid. Va ser l’última vegada que el va veure. La següent cosa que en va saber va ser el seu suïcidi.

Tot i que Picasso era reticent a parlar de Casagemas, sí que va admetre –“i és de les poques coses que no són apòcrifes d’ell”, puntualitza Vallès– que va començar a pintar en blau després de la mort del seu amic i a causa d’aquesta pèrdua. I va negar a Palau i Fabre, un altre dels grans estudiosos picas­sians, haver dit que Casagemas era impotent. I és que s’ha parlat molt de l’homosexualitat i dels problemes sexuals del pintor català.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

“Però no hi ha proves de res d’això, i en qualsevol cas no afecta la qualitat de la seva obra”, sentencia Vallès. I encara més, possiblement ni tan sols, juntament amb el rebuig de Germaine, fos el motiu del seu suïcidi. “El detonant va ser l’enamorament. Però el rebuig d’una noia que a penes coneixia no hauria tingut prou força si no hi hagués hagut un problema mental previ”. Un desordre mental desconegut pels seus amics però conegut per la família. Per això, abans de marxar a París, la mare de Casagemas li va demanar a Manuel Pallarès, més seriós que Picasso i Casagemas, que vigilés el seu fill.

En qualsevol cas, la personalitat excessiva de Carles Casagemas va marcar “la singularitat de la seva obra” i “va fascinar Picasso”, assegura Vallès.