Damián Szifron treu la seva mala bava a 'Relatos salvajes'

“Tots tenim al nostre interior certes dosis de perversitat. Estic segur que jo mateix seria a la presó si no tingués l’oportunitat de ser director de cine i poder expressar-me sobre el que em genera agressivitat”. Fent una ullada a aquest home costa creure que hagi dit una cosa així. La cara acriaturada i pigada, la mirada neta, l’aspecte general d’alumne aplicat, res d’això suggereix problemes amb la llei. Tampoc quan, sense deixar de somriure amb candidesa ni un sol moment, obre la boca i parla amb un entusiasme contagiós però a la vegada amb l’aire relaxat que dóna la pau interior. No obstant, com de costum, les aparences són només això. Damián Szifron té un costat ferotge.

'Relatos salvajes', la seva tercera pel·lícula, ja s’ha convertit en la més vista de l’any a l’Argentina i, sobretot, en un dels grans fenòmens d’aquell país dels últims temps, dins i fora de l’àmbit del cine. “No m’ho acabo de creure: apareix esmentada en titulars de notícies polítiques i columnes d’opinió, o en tertúlies televisives entre periodistes que no tenen res a veure amb la cultura”, ens comenta durant una llarga conversa en el context del Festival de Sant Sebastià. “Suposo que té a veure amb la seva temàtica: els conflictes que la pel·lícula aborda són ancestrals i universals, d’alguna manera ens concerneixen a tots. Viatjar amb aquesta pel·lícula per festivals internacionals i comprovar com espectadors de diferents nacionalitats reien a l’uníson em va demostrar que en el fons som tots molts semblants”.

Humor negre i brutalitat

‘Relatos salvajes’, que aquest divendres s’estrena a Espanya i que representarà l’Argentina als Goya i als Oscars, és un macabre compendi d’històries breus que barregen humor negríssim i brutalitat exagerada per parlar d’un tema comú: el costat fosc del sistema capitalista i democràtic. O sigui, la corrupció institucional, la desigualtat social i econòmica i l’abús d’autoritat que com a conseqüència d’ell imperen en la societat argentina actual; i la necessitat de revenja que això genera en el ciutadà.

“Els fills de puta governen el món. I així està el país: tothom vol que aquests personatges tinguin el que es mereixen, però ningú vol moure un dit”, sentencia l’amargada cuinera d’un restaurant de carretera abans de servir-li el plat estrella al cacic del poble. “¡Ets un negre ressentit!”, li escup l’estirat conductor d’un Audi, a qui dóna vida Leonardo Sbaraglia, a l’humil treballador que, al volant d’un atrotinat Peugeot, es nega a cedir-li el pas en una desolada carretera secundària. “Els que treballen per a delinqüents són delinqüents. Ets un miserable servidor d’aquest sistema corrupte”, vocifera Ricardo Darín davant de la finestreta en què l’informen del que ha de pagar per poder recuperar el cotxe que suposadament va deixar mal aparcat.

“A tots ens han passat alguna vegada coses semblants a les que mostra la pel·lícula, però la majoria de nosaltres ens reprimim i ens quedem fantasiejant sobre com ens hauria agradat venjar-nos i, en canvi, aquests personatges passen a l’acció”, assegura el director argentí, que per fer Relatos salvajes ha comptat amb padrins excepcionals: els germans Agustín i Pedro Almodóvar. “Em sembla que aquesta és una època de molta repressió, i el problema és que ens hi hem acostumat”, continua Szifron, resignat.

El sistema capitalista exprimeix

“Donem per naturals moltes de les coses que se’ns imposen. El sistema capitalista no està organitzat per servir l’individu, sinó per espreme’l. Que hàgim de sostenir un sistema que es basa en aquesta desigualtat em sembla insultant”. És la manera que aquells que estan en el poder tenen d’expandir i enfortir el sistema, afegeix. “Si jo o qualsevol de les persones que conec tinguéssim 10 milions de dòlars, et garanteixo que ens dedicaríem a disfrutar de la vida en una platja paradisíaca, amb la família i els amics. Però hi ha una minoria per a qui l’únic que compta és multiplicar aquesta xifra una vegada rere l’altra. Això no és vida”.

'Relatos salvajes' va rebre una sonora ovació de deu minuts al mes de maig al Festival de Cannes, el certamen cinematogràfic més important del món –allà va ser on Szifron va fer la confessió que obre aquest article–. Això és el que va importar, i no el fet que, al final, el jurat decidís no incloure’l al palmarès. “En realitat, no m’interessen els premis. El cine no és una competició. No és com la natació, no s’ha de nedar més ràpid que els altres. El cine és art, i cadascú fa el que sent. ¿Quin és el criteri per jutjar?”. En tot cas, de cap manera se’n va anar a casa amb les mans buides. La repercussió del film va atraure l’atenció dels productors més importants. Projectes que abans quedaven relegats al terreny dels somnis són avui perfectament factibles.

Això, entre altres coses, significa que abans que Szifron estreni la seva pròxima pel·lícula no passarà tant de temps com el que separa 'Relatos salvajes' del seu llargmetratge immediatament anterior, la també aclamada comèdia policial 'Tiempo de valientes' (2005). “Estar tant de temps allunyat de la càmera no va ser una cosa prevista, però clarament vaig sentir el desig de dedicar-me a escriure sense tenir la pressió de dirigir. Vaig passar anys de treball molt intensos desenvolupant no només dues pel·lícules a la vegada [va estrenar la seva opera prima, 'En el fondo del mar', el 2003] i dues telesèries, 'Los simuladores' (2002) i 'Hermanos y detectives' (2006)”. En l’època de més frenesí televisiu, el director dirigia un episodi, en muntava un altre i n’escrivia un tercer al mateix temps. “Vaig disfrutar molt d’aquesta adrenalina, però vaig arribar a sentir que la falta de temps m’impedia explorar tot el meu potencial i evolucionar artísticament”.

Com a resultat, Szifron va crear una productora de guions, Big Bang. A més de les sis històries que integren 'Relatos salvajes' –i de la desena que van quedar fora de la pel·lícula–, va completar els llibrets d’un western en anglès, Little Bee; d’una comèdia romàntica, 'La pareja perfecta', i del que possiblement és el projecte més ambiciós de la seva carrera. “És una història de ciència-ficció que tenia al cap. Es diu 'El extranjero'. Treballar en aquesta història em va connectar amb preguntes essencials: ¿d’on venim, què som, on anem, d’on ve la intel·ligència, hi ha res més enllà? El que va començar sent una sola pel·lícula es va convertir en una trilogia, i en aquest moment ja és una tetralogia”.

Els últims anys també han estat per a Szifron el temps de crear una família. Unit sentimentalment a l’actriu María Marull, va tenir la seva primera filla, Rosa, fa 5 anys. La segona, Eva, té a penes uns mesos. És fàcil imaginar-nos-les rebent des d’ara mateix la mateixa mena d’amor pel cine que el seu pare va rebre de petit, i que explica la dedicatòria que inclouen els títols de crèdits inicials de Relatos salvajes: “Al meu pare”.

Dos o tres pel·lícules al dia

Bernardo Szifron va morir l’any passat. Fill de polonesos que van arribar a l’Argentina fugint del nazisme, es guanyava la vida venent electrodomèstics, però la seva gran passió eren les pel·lícules. “Des de molt petit, el meu pare pujava les llaunes de pel·lícula fins a la sala de projecció dels cines del barri, i a canvi el deixaven quedar a veure la funció”. Els primers records d’infància de Damián transcorren en una sala de cine, assegut davant de la pantalla al seu costat. “Vèiem dues o tres pel·lícules al dia. Però recordo que alguna vegada n’arribàvem a veure més. El nostre rècord personal van ser cinc pel·lícules d’una tirada”. La devoció de Bernardo pel cine, i el desig de transmetre-la, eren tan grans que va arribar a subornar un acomodador perquè Damián, que el 1984 tenia 8 anys, pogués veure 'Terminator'.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Així mateix, Bernardo acostumava a gravar la seva família amb càmeres de vídeo i súper-8. “Em filmava muntant a cavall i després il·lustrava les imatges amb la banda sonora d’'El bo, el lleig i el dolent'”, recorda Szifron. Ell en va començar a prendre exemple el 1985. En aquelles primeres pel·lícules casolanes, emulava escenes de clàssics de Hitchcock com 'Psicosi' o 'Els ocells', o recreava el punt de vista de l’assassí de Halloween posant una màscara a la lent de la càmera i corrent després per tota la casa. “Jo pensava que estava fent cine de terror, però quan ho projectava a les nits, la meva família es partia de riure”.+

El camí que separa aquestes primeres experiències demostra una voluntat consistent d’entretenir encara que, això sí, matisada per un marcat sentit de responsabilitat social. “S’ha d’intentar que el públic s’ho passi bé, però també se l’ha d’animar perquè observi, opini, es faci preguntes, almenys mentre el món segueixi com està”. Reconeix, en qualsevol cas, que la problemàtica realitat és una font d’inspiració impagable. “Si visquéssim en una societat més assenyada Relatos salvajes no tindria sentit, i per exemple hi hauria menys herois d’acció. El cine seria més avorrit. Però afegeix: “Seria un mal menor”.