Alex O'Dogherty: "Em sembla més pornogràfic el que surt en els telediaris"

Sortia a ‘camera café’. És clar. I ha estat monologuista a El club de la comedia. I també tenia un paper a Pancho, el perro millonario. I aviat sortirà a Operasiones espesiales, un llargmetratge crowfunding. Però des de ja fa tres anys, Alex O’Dogherty, natural de San Fernando (Cadis) i d’ascendència irlandesa –això explica el cognom–, oficia com a mestre de cerimònies de The Hole, aquell espectacle per a adults que d’aquí uns dies, el 25 de setembre, torna al Teatre Coliseum de Barcelona amb la seva versió 2. A les marquesines dels autobusos ja fa dies que hi penja el cartell, similar al del primer desembarcament d’aquest cabaret circense, que va ser censurat per provocador. El que segueix a continuació és una entrevista amb accent del sud, a pèl i sense censures, faltaria més.

Sembla que la gent s’escandalitza per res.

Doncs no ho sé jo. Però si, a aquestes altures, per veure un pit i una titola hi ha qui es posa nerviós, que s’ho faci mirar. Em sembla més pornogràfic molt del que surt a la tele, als telediaris sense anar més lluny. A mi em deixen bocabadat.

¿Va néixer per sentir-se a gust entre acròbates, dones fatals i contorsionistes?

Qui m’ho havia de dir, ¿oi? No era una cosa que pensés a priori. Però amb el temps que fa que estic a 'The Hole' em sembla molt normal.

Tan a gust que estava vostè sol amb els seus monòlegs.

Em van embolicar i em vaig deixar embolicar. ¿No diuen que no és bo que l’home estigui sol? Quan feia monòlegs em venia de gust treballar en equip. I ara, quan estic a la funció, sempre deixo anar una frase: ‘¿Ho veieu?, per això feia monòlegs’.

Permeti’m que li digui que li escauen meravellosament bé l’americana i el barret, però també fa goig amb els pantalonets blancs.

És que jo sóc una persona amb múltiples personalitats. Sempre he sigut molt in­quiet. Els pantalonets els vaig triar jo.

¿És un cul de mal seient?

Sí, però per bé. Des que amb 20 anys vaig entrar al Centro Andaluz de Teatro per fer cant, ball i interpretació, que van ser quatre anys meravellosos, m’ha agradat tocar diverses tecles. Sempre he tingut ganes d’aprendre. I les segueixo tenint, afortunadament.

El guió de ‘The Hole 2’ és seu.

Efectivament, tot l’espectacle l’he escrit jo. Fins i tot el monòleg en què parlo de vosaltres, la premsa, i que crec que m’acompanyarà sempre en els meus espectacles. La part bona de The Hole és que va canviant a poc a poc. Aquesta era la idea original de Paco León. La meitat dels artistes repeteixen, però la resta van i vénen. Són gent del circ que tenen altres compromisos, així que els substituïm i els fiquem en la història. També el mestre de cerimònies va canviant. [La Terremoto de Alcorcón va portar el timó de The Hole a Barcelona la temporada passada]. I també el muntatge depèn molt de les dimensions del teatre. Al Coliseum, amb la gent prenent una copa i asseguda a les taules, l’escenografia i els números d’acrobàcia seran agraïts.

¿Quin és el seu mètode per inventar les històries que explica, si en té?

El carrer. Observar la gent pel carrer i treure suc de situa­cions reals que semblen surrealistes. Espanya és un país molt surrealista, ho ha sigut sempre. Per això llegeixes cada titular... I per això l’humor de Camera café va funcionar  bé. Perquè era surrealista. Aquella càmera era el mirall on ens reflectim tots. 

¿Apunta coses que veu o que sent?

Sí. Jo abans era de llibreteta i ara sóc més d’iPhone. La tecnologia m’ha arribat a la butxaca. És que vaig descobrir que les idees no es guarden al cap perquè s’obliden. Em va passar quan en vaig perdre unes quantes de bones anant cap a casa.

Diu que l’adjectiu ‘bizarro’ el defineix bé. Expliqui per què.

Bé, amb el temps he anat descobrint alguns matisos més. Significa estrany o extravagant, però també té el component de guerrer i lluitador, i això m’agrada. Jo no sóc el creador de La Bizarrería, que per a qui no ho sàpiga és el grup musical amb el qual també he gravat un disc. El crea­dor de La Bizarrería és Miguel Marcos, el meu guitarrista, que va venir amb el nom del grup ja triat. Jo simplement em vaig deixar adoptar. I els vaig rebre encantat, perquè la banda m’ha donat la vida i m’ha permès mostrar les meves cançons a la gent. 

Durant la temporada passada, al Teatro La Latina de Madrid, divendres i dissabtes, després de 'The Hole 2', Alex O’Dogherty es desdoblava en un xou musical amb La Bizarrería: Mi imaginación y yo. Ara la idea és seguir fent el mateix a Barcelona i també amb artistes convidats. Després del cabaret desenfadat i llibertí, un concert on el swing, el pop, el funky i el rock s’alien amb unes lletres que tenen el seu què. ¿En voleu títols? Imbécil, 4 minutos, No hubo manera, Noche sin tregua. Si no el podeu veure en viu i en directe, activitat summament recomanable, podeu comprar el CD+DVD dedicat a la web oficial d’Alex O’Dogherty per 10 eurets i les despeses d’enviament.  

I està treballant en un altre espectacle.

Sí. He reunit els millors moments dels meus 14 anys de monòlegs o esquetxos. L’he titulat Lo mejor de lo peor. 

Exerceix de gadità graciós malgrat el cognom.

Bé. El meu humor també té alguna cosa d’Irlanda i de les illes britàniques. Potser és que la ironia també és molt gaditana, pensi en les chirigotas, ¿oi? Per una altra banda, sóc un humorista seriós, no acostumo a riure dels meus acudits. 

¿I hi té molts mestres al seu altar?

Al meu altar hi tinc grans pallassos. Gent que he conegut com Leo Bassi, Jango Edwards, Carlo Colombaioni o Faemino y Cansado. Però també els Monty Python, Peter Sellers... M’encanta per cert que els Monty Python tornin a la càrrega. 

¿Vostè va aprendre molt a Londres?

I hi segueixo aprenent. La primera vegada que hi vaig anar tenia 19 anys i vaig tocar la guitarra al metro. Ara cada vegada que puc m’hi escapo i em poso al dia en qüestió de teatre. L’últim que hi he vist i m’ha impactat és The book of mormon, un musical satíric sobre uns missioners mormons. I hi he vist actuar Imelda Staunton. Aquest estiu també he aprofitat per anar una altra vegada al Festival d’Edimburg.  

¿I sent que cada dia s’acosta més al clown que havia somiat ser?

Estic en el camí. 

¿Alguna vegada li ha clavat una bronca a la seva imaginació?

Bé, a vegades li dic: “Para una mica, sisplau”. És molt pesada i em té atabaladíssim. Però he d’aprendre a conviure amb això.

¿Envelleixen bé els monòlegs?

Acostumo a desenganxar-me de les conjuntures i crec que és el millor. Acostumo a apel·lar a la condició humana: l’amor, la maldat, la gelosia... Això no passa de moda, sempre hi serà i per aquí em salvo. 

¿I les parelles li aguanten tanta xerrameca?

Quan n’he tingut, sé que no ha sigut fàcil. ¡Mare meva! Ric només perquè vostè em pregunta ara per això i estic pensant en Peter Sellers i m’adono que sóc igual que ell. Peter Sellers va dir una vegada: “No és fàcil conviure amb mi”. Doncs això mateix. 

Més que d’amor, les lletres de les seves cançons es decanten pel desamor. I si s’ha de parlar de destrempades, doncs sense complexos.

És que un mal dia o un dia petitó el té qualsevol, ¿o no? Quan vaig començar a prendre’m amb humor els meus fracassos amorosos, la meva vida no va canviar, però almenys estava millor, em sentia més alleujat. Qui canta al desamor en realitat, encobertament o a crits, està demanant que l’estimin. 

Sembla que ha reflexionat sobre el tema.

Evidentment. He fet molt treball de camp. Ara seriosament, el pròxim espectacle que espero fer en solitari l’any que ve es dirà El amor es pa na. Parla d’un home que ha perdut la capacitat d’enamorar-se, però en realitat li agradaria estar acompanyat.

A vegades aquestes cançons et deixen amb el somriure congelat.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Jo n’estic molt orgullós. Cada vegada que n’acabo una és com si em tragués una espineta. Com dic, no són de Grammy, però tampoc ho pretenen. El que és bonic és fer cançons divertides i serioses, ben acabades. I és meravellós veure com la gent descobreix aquesta altra faceta teva.

I a més toca diversos instruments.

Uns 10, però bé, cap. Bé, el piano sí, perquè vaig estudiar al conservatori. La resta, per ser pallasso, ja està bé. Ara estic enfeinat amb el clarinet.