Reines en la cort, súbdites en la vida

LA DONA QUE VA GOVERNAR EL DESTÍ de milions de xinesos no va poder governar mai el seu propi. La dona que va abatre les portes de la Xina, que la va obrir a la prosperitat i la modernitat, vivia reclosa en l’anquilosada Ciutat Prohibida. La dona a qui tants homes van obeir ni tan sols podia donar-los les ordres mirant-los als ulls: ho havia de fer darrere d’un biombo groc. Aquesta dona va passar a la posteritat com a Cixí i la seva història, emmarcada en la Xina del segle XIX, està molt lluny, i a la vegada molt a prop, de la de moltes de les dones que han cohabitat amb el poder. 

Fins al 1852, la dona a qui la lingüista i escriptora xinesa Jung Chang ha dedicat el llibre Cixí, la emperatriz (Taurus) no va tenir nom. O, més exactament, no va tenir un nom que hagi quedat registrat enlloc. Es creu que quan vivia amb els seus pares, en el si d’una família manxú que treballava per al Govern, es podia dir Lan (que significa magnòlia o orquídia) o Xing (ametlla). Però el seu nom no queda plasmat en un paper fins que el 1852 va entrar a la cort de l’emperador Xianfeng, després d’una audiència convocada per elegir concubines. 

Eren cridades a presentar-se les adolescents manxús o mongoles (les pertanyents a l’ètnia han quedaven excloses) de bona família, i ella complia els requisits. Encara que no era excessivament bella, tenia elegància, aplom, uns ulls grans i vius que sabia utilitzar per llançar el missatge oportú, i una intel·ligència natural. Va aconseguir el seu objectiu de seduir l’emperador i el 26 de juny del 1852 va entrar a la cort. Allà li deien Lan, però com que a ella no li agradava gens aquest nom, va demanar a l’emperador que  l’hi canviessin. Va ser rebatejada com a Cixí (o Tzu Hsi), que significa “bondadosa i alegre”. 

La Xina en què va viure Cixí feia 200 anys que estava en mans de la dinastia Qing. Pertanyien a l’ètnia manxú, que s’havia imposat a la han. En aquests dos segles que va estar al poder, a penes havia canviat res: els successius emperadors vivien entre els murs de la Ciutat Prohibida, completament aliens a la realitat del seu poble, al qual sotmetien a condicions de vida i treball pròpies de l’edat mitjana. Els homes i les dones, per exemple, no podien anar junts pel carrer, i elles s’havien de sotmetre a ells en tot moment i, si eren han, suportar tortures com la de portar els peus embenats per evitar que creixessin més del que es considerava apropiat per a una dona.

Cixí va tenir la sort de ser educada com un home. Era la gran de cinc germans, i el seu pare, un alt funcionari, va confiar sempre en la seva intel·ligència i pragmatisme, i va parlar amb ella de tots els temes (molts eren vetats a les dones) i la va consultar en les decisions familiars. La noia mai va pensar, ni li van fer pensar, que no podria fer el mateix que un home. Aquesta confiança en si mateixa la va portar fins a la cort, primer, i al cim del seu país, després, però va estar a punt d’acabar amb la seva vida en el seu primer any com a concubina.

L'IMPERI HAVIA ESCLATAT en múltiples revoltes que estaven dessagnant les seves arques i posaven en perill la dinastia regnant, així que a Cixí, acostumada que les seves opinions fossin apreciades i tingudes en compte, se li va acudir comentar-li a l’emperador la solució que havia ideat. La resposta no va ser, en absolut, la que ella esperava: a Xianfeng i la seva cort els va semblar intolerable que una dona es fiqués en assumptes d’Estat. L’emperador va arribar a estendre un edicte en què ordenava que, si algun dia ell faltava i Cixí intentava intervenir en la política de l’Estat, fos, literalment, “exterminada”. Afortunadament per a Cixí, va posar aquest edicte en mans de l’emperadriu, Zhen, una dona valenta i assenyada que va eliminar el document i va posar Cixí sota la seva protecció. 

La noia també va extreure una lliçó de tot això: si volia sobreviure en aquell entorn havia d’aprendre a mantenir la boca tancada. Compartia amb l’emperador l’afició per la pintura i, sobretot, l’òpera, i en aquests camps els seus coneixements sí que eren valorats. A poc a poc es va anar guanyant el seu favor i va aconseguir escalar posicions entre les concubines de l’emperador, fins a situar-se la cinquena, cosa que la treia del grup inferior per donar-li una posició preeminent. I llavors la naturalesa es va aliar amb ella per canviar el seu destí: el 27 d’abril del 1856 va donar a llum el primer fill mascle de l’emperador. 

El naixement de l’hereu va enaltir Cixí a la cort. Entre les dones, només l’emperadriu Zhen estava per sobre d’ella. I no era la seva enemiga, sinó la seva aliada, encara que una aliada amb tan poc poder per influir en la política de l’emperador com ella. Poc després de néixer el successor, França i la Gran Bretanya, que feia anys que tenien els ulls posats en el vast i ric territori de la Xina, van declarar la guerra al país i van imposar la superioritat dels seus exèrcits sobre l’obsoleta armada xinesa. Ràpidament van arribar a Pequín, i la família imperial es va haver d’exiliar al nord del país. Allà va morir Xianfeng el 1861. 

L’emperador creia que ho havia deixat tot lligat i ben lligat per evitar que les seves dones regissin els destins de l’imperi, al deixar estipulat que un consell de vuit regents governés fins que el seu fill tingués prou edat per fer-ho, però no comptava amb la intel·ligència i la determinació de totes dues. Cixí va idear un pla per controlar-lo: va convèncer els regents perquè acceptessin que qualsevol document oficial –donat que el nou emperador a penes tenia 5 anys i, per tant, no podia rubricar la seva validesa amb tinta vermella i de la seva mà, com s’havia fet sempre– hagués de portar dos segells que l’emperador mort havia llegat al seu fill i que custodiaven ella i l’emperadriu Zhen. El que va presentar davant els regents com una mera formalitat va donar a les dues dones, en la pràctica, la potestat per vetar lleis i obligar el consell a negociar amb elles qualsevol mesura que volgués portar a terme.

"HE DEDICAT A AQUEST LLIBRE SIS ANYS, la major part d’exhaustiva investigació, perquè em va fascinar la figura de Cixí. Em meravellava com una dona que no es podia entrevistar cara a cara amb els funcionaris de la cort, que ho havia de fer asseguda darrere un biombo groc, havia estat capaç d’imposar-se al seu immobilisme i modernitzar la Xina com ho va fer. I això és el més extraordinari: va arribar al poder mitjançant un cop d’Estat incruent [només van morir tres dels regents] i va aconseguir desfer-se dels regents que havia designat l’emperador per governar. I tot amb la complicitat de l’emperadriu. Lluny de la idea tan estesa que les dones, i més encara en un harem, competeixen sempre entre elles, Cixí i Zhen van ser amigues i camarades, i fins i tot es van enfrontar a la possibilitat de ser condemnades a la terrible mort per mil talls (la tradicional en aquell moment a la Xina) per demostrar que elles, juntes, podien governar millor que els homes a qui l’emperador havia designat. I ho van demostrar: Cixí va posar fi a les guerres, va aportar certa prosperitat al país, va acabar amb tradicions absurdes i va actuar com una política moderna”. 

Malgrat la rellevància d’aquesta figura, concretada en els èxits que explica Jung Chang, a Occident a penes es coneix l’existència de Cixí i a la Xina la imatge que se’n té no és, precisament, positiva. “Quan l’emperadriu Cixí va morir, el 1908, els governants que la van succeir van voler transmetre la idea que era una persona incompetent i molt conservadora, per així arrogar-se el mèrit de la modernització de la Xina”, justifica la biògrafa. La caiguda de la dinastia Quing, el 1912, i l’establiment d’una república, que es convertiria en comunista el 1949, tampoc van servir per millorar el retrat que es feia de Cixí. “Als mitjans de comunicació xinesos se n’ha parlat i se’n segueix parlant sovint, però sempre seguint la línia de propaganda del partit, en contra de la seva figura”, afirma l’escriptora.

ELLA MATEIXA SAP QUE POTENT que és aquesta veu oficial. Jung Chang, que va néixer a Sichuan el 1952, viu fora de la Xina des del 1978. En aquesta data es va traslladar al Regne Unit per estudiar i va ser la primera ciutadana de la República Popular de la Xina que va rebre el doctorat d’una universitat britànica: el de Lingüística per la Universitat de York. Cada vegada més lluny del règim comunista, la publicació de Cignes salvatges, la història autobiogràfica de tres generacions de dones que lluiten per sobreviure a la Xina des del 1920 fins als anys 60, i, sobretot, d’una molt crítica biografia de Mao, escrita amb el seu marit, l’historiador britànic John Halliday, l’han convertit en persona no grata per al Govern xinès, amb el qual ha arribat a un acord que li permet trepitjar el país una vegada a l’any. “La meva mare ja és octogenària i està delicada de salut, així que em deixen entrar a la Xina a veure-la amb la condició que no parli amb la premsa, no vagi a reunions ni actes de caràcter polític i fins i tot que no vegi gaires dels meus amics. Els meus llibres estan prohibits a la Xina. Hi ha versions pirates i còpies que circulen per internet, però el control de la xarxa és molt dur i els censors esborren qualsevol cosa que s’escrigui sobre mi en xinès”, lamenta.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Els agradaria poder esborrar-la o tacar el seu nom com van fer amb el de Cixí, destacant les seves intrigues palatines i els seus actes de crueltat, que n’hi va haver, i molts, en el seu mig segle de regnat en l’ombra. En aquest mig segle va abolir càstigs com la mort pels mil talls, va reformar l’educació, va impulsar la construcció del ferrocarril i la xarxa elèctrica i va auspiciar la redacció de la primera Constitució xinesa, que recollia la llibertat de premsa i posava les bases per a una democràcia parlamentària inspirada en el model anglès. Amb gran amplitud de mires i un gran sentit de la diplomàcia, va convertir la Xina en la gran aliada comercial de les potències d’Occident, i va evitar així que es llancessin a repartir-se-la i colonitzar-la com  ho havien fet amb bona part del món. 

I tot això Cixí ho va fer darrere del seu biombo groc, sense creuar mai les portes de la Ciutat Prohibida i entre sospirs de desamor. A punt de complir els 30, la concubina es va enamorar d’un dels seus eunucs, que va ser decapitat. La dona que havia obrat el miracle xinès no va poder fer res per ell. I tampoc, esclava del poder com era, com han estat tantes emperadrius i reines, per ella mateixa.