Mario Muchnik: "Molts autors escriuen per a la foto, per ser famosos"

Quan Ernesto Sábato escrivia 'El túnel' en la seva màquina Hermes Baby, en una tauleta, sota un enorme salze, a la serra de Córdoba (Argentina), Mario Muchnik encara era un adolescent que ranquejava amb les matemàtiques. Sábato es va convertir en el seu professor particular. I va ser molt exigent. El va fer plorar. Matilde, la dona de l’escriptor, li recriminava: “No siguis tan rigorós, només és un noi”. I Sábato replicava: “Jo no sóc rigorós, ho són les matemàtiques”.

De records com aquest, de grans mestres de les lletres en la intimitat, en té una bona col·lecció Mario Muchnik (Buenos Aires, 1931). Ha conegut els grans. Ha sopat, ballat i begut amb ells. I els ha editat.

Muchnik ha estat un dels grans editors del segle XX. El que va publicar Elias Canetti, Ismail Kadare o Bruce Chatwin abans que es coronessin amb els llorers de la fama i el prestigi. Xerrar amb Muchnik és repassar un manual de literatura. Al seu pis lluminós del passeig de la Castellana de Madrid, amb els seus 10.000 llibres ben ordenats, els quadros de la seva dona, Nicole; les seves moltes fotografies, els dibuixos d’Eduardo Arroyo dedicats i algun cartell de Rafael Alberti, un se sent davant un testimoni d’un temps gloriós. A Muchnik li agrada recordar. Acaba de publicar el cinquè volum de les seves memòries, 'Ajuste de cuentos' (El Aleph), i confessa que és possible que hi hagi una sisena part. Conserva viva la memòria.

Com a editor ha aconseguit molt prestigi. 

No entenc que els editors tinguin tanta fama. Com si fóssim tan importants. Només som fabricants de llibres.

Avui dia gairebé tothom vol ser escriptor. 

Perquè els escriptors estan coronats de glòria. ¡Ah, el literat! Molts autors es­criuen per a la foto, per ser famosos.

¿No era així en els seus temps? 

No. Era molt diferent. Amb l’escriptor passava com amb el metge: el que volia guanyar molts diners inspirava desconfiança.

¿Com era Elias Canetti? Vostè el va publicar abans del premi Nobel. 

Em va fascinar com a persona. Tenia una cabellera que flotava en l’aire, com una flamarada de neu. Tenia un sentit de l’humor gens fàcil. Era un home bastant difícil.

¿I Italo Calvino? 

Molt difícil també. Era parc en paraules, de sobte no sabies de què parlar amb ell. Em deia: “Desconfia dels que tenen facilitat de paraula”. Té llibres meravellosos, com 'El diario americano', sobre els seus sis mesos viatjant en cotxe pels EUA, una obra mestra. O 'Las fábulas italianas'.

¿Cortázar en persona era tan atractiu com sembla? 

No el vaig veure mai gaire atractiu, físicament. Però era un gran conversador. Ens explicava els seus somnis. Sabia molt d’humor i ens divertíem. Nicole i jo van passar amb ell el seu últim estiu, no sabíem que era l’últim, és clar. Vam estar en un molí, a prop de Prádena. Es van tocar jotes i les noies el van convidar a ballar. Però ell estava trist. S’havia mort Carol [Dunlop], la seva dona, un any abans. Ens va tocar una època nefasta. Vam fer un llibre sobre el cop d’Estat de Pinochet. Era molt bona persona. Tot un cavaller.

¿I Rafael Alberti? 

¡Ah!, l’oncle Rafael. Va arribar amb María Teresa León a Buenos Aires i venien molt per casa meva. Jo era petit, tenia 10 anys. El vaig conèixer tota la vida. Era un histrió Alberti. Recordo que es posava a recitar amb la seva veuassa: “Verás meadas, meadas entre meadas...”.

¿Com li cau la seva viuda, Asunción Mateo? 

És una pobra desgraciada que es va voler aprofitar de Rafael. Ella va apartar tots els amics: Benjamín Prado, Luis García Montero, Fernando Quiñones, Luis Muñoz... Quan vam presentar el cinquè volum de les memòries de Rafael el vaig voler agafar del braç per ajudar-lo a caminar i ella em va apartar amb una empenta, jo no tenia dret a agafar-lo, era seu. Aquesta bruixa va censurar el llibre: en va treure el nom d’Aitana, la filla de Rafael. És una història molt lletja.

Jaime Salinas, no obstant, sembla tot un senyor. 

Sí. És una de les persones més delicioses que m’ha tocat conèixer en la meva feina.

¿Com ha sigut la seva relació amb els Lara, els propietaris de l’editorial Planeta? 

No els agrada gaire la lectura, però són campions nacionals de bridge. Tenen un cap privilegiat, pensen més enllà que els altres. Amb mi es van comportar molt bé: em van donar un salari i em van mostrar confiança, no puc demanar més.

¿Com era Gore Vidal? 

Era un americà típic, gran. Era cosí dels Kennedy, i d’Al Gore. Era molt intransigent, amb els Kennedy, amb els republicans... De tracte impossible, fora que sabessis com lidiar amb ell. Jo ho vaig saber fer perquè li vaig fer un petó a la boca. Vaig deixar estupefacte a tothom a la fira del llibre de Frankfurt. Va venir a protestar perquè no l’havia inclòs en un llibre de fotografia i el vaig fer callar amb el petó. Tot venia de la nit anterior: Nicole i jo havíem sopat amb ell i amb Howard, la seva parella, evidentment al Ritz, perquè a Vidal l’entusiasmava el luxe. En fi, el vaig conquistar amb un petó als llavis, però sense llengua [riu].

A Ernesto Sábato el va conèixer de petit. 

Venia a prendre el te del diumenge a casa meva. Tenia un sentit de l’humor curiós: quan explicava un acudit, el primer que reia com un boig era ell. Tenia molta influència sobre mi, jo era molt petit. El recordo primíssim, molt seriós, molt constant. També recordo que era millor no discutir amb ell.

També va tractar amb Octavio Paz. 

Sí, però menys. El vaig editar a Seix Barral i el vaig anar a visitar en diverses ocasions. Era el millor conversador que he conegut en la meva vida. Podia parlar de mil coses, de si era millor la primera o la segona pel·lícula de Batman, de música popular, reconeixia el [idioma] quítxua... Tenia una cultura impressionant. Era un immens plaer conversar amb ell, per això recordo que tots es barallaven per seure al seu costat en els sopars: guanyava sempre la meva dona, Nicole, i parlaven en francès.

¿Augusto Monterroso? 

L’home més parc en paraules que he conegut en la meva vida. Una vegada li van fer un homenatge i li van demanar que parlés. Es va aixecar, va dir: “Seré breu: moltes gràcies”, i va tornar a seure. És increïble la influència que ha tingut en la literatura. És el gran còmic de la llengua.

¿Juan Benet? 

A mi no m’agrada com a autor. Ell creia que era com William Faulkner. El bigotet, l’actitud, tot era pur teatre. Era una mala còpia de Faulkner, això és el que era Juan Benet. Petulant.

¿Jorge Luis Borges? 

Una de les persones més amables que he conegut. La seva amabilitat era de classe alta. Admiro la seva prosa, però la seva literatura m’interessa relativament poc.

¿Gabriel García Márquez? 

Ha escrit un llibre ('Cien años de soledad') i mig ('El coronel no tiene quien le escriba'); les altres coses que ha fet no tenen gaire valor. Vaig tenir una picabaralla amb ell perquè va dir en un article que els editors s’aprofitaven de la ingenuïtat dels autors. És un home molt simpàtic, però no és del tot fiable.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

¿Mario Vargas Llosa? 

És un gran amic. El vaig conèixer quan tots dos vivíem a Londres. Encantador.