Dover: Com hem canviat (o no)

El 1997, Espanya estava sortint d'una terrible crisi que l'havia portat a registrar, el 1994, una taxa rècord d'atur del 24,1%. Entre la firma del Pacte de Toledo un parell d'anys abans i la creació del Fons de Reserva de les Pensions, semblava que tots teníem garantida una jubilació d'or a Benidorm. L'aire feia olor de promeses de prosperitat i ganes de canvi. Un canvi que, en el panorama musical d'aquella Espanya que pintava bé, va simbolitzar el grup Dover amb un disc: 'Devil came to me'.

El 2013, tres lustres més tard, es repeteixen els conceptes: crisi, atur, pensions, però ara no és tan clar com acaba la frase. La sortida no sembla imminent, se succeeixen les plusmarques negatives i el daurat està agafant un preocupant to cendra. I en aquesta nova època de preocupació, una altra vegada ells i aquell disc mític, reconvertit ara en 'Dover came to me'. Una celebració, quan la banda ja ha complert els 20 anys d'existència i l'àlbum supera la quinzena, d'aquell èxit.

“Érem al lloc adequat, en el moment adequat i amb el disc adequat, un disc amb molt bones cançons, i la gent va connectar. Sembla que els planetes es van alinear perquè passés el que va passar”, resumeix Cristina Llanos, cantant del grup madrileny. I el que va passar va ser que van donar la campanada de la seva vida: els 700 exemplars que van vendre del seu primer disc, Sister, es van multiplicar fins als 700.000 d'aquell segon àlbum amb què la música 'indie made in Spain' es va treure l'etiqueta de minoritària.

“Vam tenir sort i vam poder trencar aquesta barrera de 'som un grup independent, d'una companyia independent i ens movem només en un circuit petit'. Vam tenir accés a molt públic i a tocar en recintes molt grans. De sobte érem a la mateixa lliga que Extremoduro i Jarabe de Palo”, continua Amparo Llanos, germana de Cristina i guitarrista a la banda.

Anunci providencial

Perquè aquell havia estat l'estiu de 'La flaca', la cançó que va catapultar el grup de Pau Donés gràcies a la seva presència en una campanya publicitària. També la publicitat els va ajudar a ells: l'“I lied for you, I lied for you” del tema que donava títol a l'àlbum apareixia en els instants finals d'un anunci de Radical Fruit Company, una beguda que intentava fer-se un lloc al mercat espanyol amb una publicitat trencadora. Hi lligaven ells molt més que, per exemple, Alejandro Sanz, que estava arrasant a les llistes de vendes amb el seu àlbum 'Mas', que va obtenir 22 discos de platí, o que Mónica Naranjo, que en va sumar 10 amb 'Palabra de mujer'. “En aquell moment, cantar en anglès i tenir les guitarres una mica altes es consideraven coses una mica rares i et tancaven les portes de les multinacionals i del circuit comercial”, diu Amparo. Per això, la reacció més habitual després de sentir-los en, en aquella època, atrevit espot era una pregunta: “¿Però són espanyols?”.

Aquelles portes es van obrir per a ells, i per a altres grups que van seguir la seva estela. “Després de la 'movida' va ser el moment que emergís l'escena 'indie', que aportava frescor, grups nous... De sobte hi havia molts festivals on tocar, i a la gent li agradava anar-hi i descobrir noves bandes. Ara internet és una plataforma per als grups que comencen, però tota la resta és infinitament més difícil, perquè no hi ha ni ganes ni diners”, lamenta la guitarrista de Dover.

Metalls devaluats

Ells van triomfar al Festimad, que se segueix celebrant, i en aquell Woodstock que va acollir durant tres anys el Pirineu de Lleida, el Doctor Music Festival, i que en l'actualitat no és ni l'ombra del que va ser. Tampoc ho són els discos d'or i platí amb què abans se certificava l'èxit d'un elapé. El 1997 s'havien de despatxar 50.000 còpies per aconseguir-ne un d'or, i 100.000 per obtenir el de platí. L'exigència s'ha anat adaptant progressivament a la realitat del mercat, i en l'actualitat n'hi ha prou venent 20.000 i 40.000 exemplars per poder penjar a la paret de l'estudi el quadro amb el disc metàl·lic al centre. En el còmput no entren les descàrregues digitals, però ni tan sols això matisa una trista evidència: aquelles xifres milionàries són cosa del passat.

“Jo no ho trobo a faltar 'rebat Amparo'. És un canvi al qual ens hem d'adaptar. Quan les coses avancen cap a una banda, voler resistir-s'hi és absurd. S'ha acabat, doncs s'ha acabat. Nosaltres també escoltem la música d'una altra manera”. Cristina li dóna la raó. “Jo és que del grup, de l'època del 1997, no hi trobo a faltar res. Del país sí que hi trobo a faltar coses: que no hi havia les actuals taxes d'atur, que la gent sentia que la cosa anava bé, no com ara, que és un desastre”, apunta la cantant. La renovació, per exemple, arribava al cine: Alejandro Amenábar arrasava als Goya amb 'Tesis', i estrenava 'Abre los ojos'. Ells també es colaven a la gran pantalla: en la banda sonora d''A ciegas', de Daniel Calparsoro.

L'octubre d'aquell any, Bilbao estrenava el Guggenheim, el museu que canviaria la imatge de la ciutat als ulls dels forans i, també, dels seus habitants. Reforçar l'autoimatge era fonamental en una època en què ETA dinamitava la moral i la imatge dels bascos. El 1997 va ser un any especialment sagnant. A la mitja dotzena de víctimes d'atemptats s'hi van sumar al juliol dues imatges que van impactar la societat espanyola: l'exhausta cara del funcionari de presons Ortega Lara, alliberat per la policia després de 532 dies de segrest, i la joventut truncada de Miguel Ángel Blanco, assassinat per ETA després d'un xantatge que va tenir en suspens el país 48 hores. Les mans blanques es van convertir en el símbol del rebuig d'aquella barbàrie.

Fòbia a l'autoritat

L'autoimatge ha estat, també per a Dover, peça clau en la seva supervivència. “Tenim molt clara una cosa: hem de ser ferms amb el que nosaltres volem ser com a grup, no amb el que volen els altres que siguem. És un tret que ens ve de fàbrica: el grup té fòbia a qualsevol autoritat externa. Som molt autàrquics, però això és el que ens ha permès sobreviure. Ens diguin el que ens diguin, creiem que som bons i que fem bons discos, i això és el que ens manté, en les èpoques bones i en les dolentes, que també n'hi ha hagut”, sentencia Amparo.

En aquestes poden comptar la gravació del seu quart àlbum, 'I was dead for 7 weeks in the city of angels (2001)', que a Cristina li va costar literalment la salut, o les punxades comercials de 'The Flame', el 2003 (una punxada de 100.000 còpies, de totes maneres), i la del seu últim disc, 'I ka kené', en què coquetejaven amb els sons africans, un canvi que va descol·locar completament els seus seguidors. Encara que, per a canvi, el que van fer el 2006 amb el seu àlbum 'Follow the city lights'. És cert que el so Seattle inicial cada vegada cedia més espai al pop, però de sobte la referència era Madonna. “Hi va haver gent a qui li agradava el rock que no va entendre que de sobte ens poséssim a fer música de ball, que ens poséssim uns talons i comencessim a ballar a l'escenari... Però a nosaltres poder fer el que ens ve de gust en cada moment ens ha donat, com a grup, la vida”, explica Amparo.

“Va ser una sort increïble --intervé la seva germana--: érem un grup amb una trajectòria i de sobte hi havia gent que ens descobria, com si fóssim nous. Com a experiència vital va ser fantàstica: poder canviar de públic, una gent nova que ho viu tot de forma nova i t'ho fa viure d'una altra forma a tu també. Vam entrar, per exemple, en l'univers gai, al qual la nostra música rock no li interessava gens. Ens van acollir amb els braços oberts perquè els encantava el disc, l'estil...”. Això els va compensar de les crítiques dels que els van acusar de vendre's definitivament a la comercialitat. “Hi ha gent a qui no agraden els canvis de cap mena, i el nostre va ser molt brusc. És comprensible que a molts els deixés KO. La gent pot dir el que vulgui sobre tu, però tu no en pots estar pendent, perquè si ho fas et paralitza, agafes por”, diu Cristina.

¿Retorn als orígens?

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

I després d'aquests salts, ¿retorn als orígens? “Això és impossible. La vida és sempre endavant fins a la tomba. Però això no treu que el que has fet formi part de la teva vida i de tant en tant et vingui de gust recuperar-ho. ¿Per què no ara?”, respon la cantant. “Jo és que miro poc enrere, la veritat. Em fa una sensació patètica, com de final. Allò només pot passar una vegada”, afegeix Amparo. Per tant, ens hem de prendre l'aparició d'aquest 'pack' especial 'Dover came to me' com una celebració. “Això, com una celebració, un homenatge a aquell moment”, assenteix Cristina.

Un moment en què estrenaven la vintena (“bé, jo ja tenia 32 anys i considerava que m'estava agafant gran”, matisa Amparo), Espanya semblava bullir d'oportunitats i hi havia molt camí per recórrer. Del rock al pop, i d'aquí a l'electrònica i a la música ètnica i una altra vegada al rock. Dels locals ínfims als estadis i novament a recintes com la sala Apolo, a Barcelona, o El Sol de Madrid. Tres lustres per fer un gir de 360 graus. Com hem canviat. O no.