Botxí, víctima

NARCISISTA. Hi ha grafiters i narcisistes amb esprai. Només escriuré aquestes poques línies sobre els segons perquè són aquells covards que, a la nit, entenebrits, firmen façanes amb un rajolí tòxic, seguint les pràctiques dels gossos que marquen les cantonades amb orina.

GRAFITER.Els il·lustradors de parets són una altra cosa, embellidors d'espais morts. Un d'ells és Werens, que durant anys va pintar flors estilitzades, tiges elàstiques, esveltes campanetes, en portes i murs de cases abandonades de Sabadell. Va donar vida als cadàvers urbanístics, convidant a una mirada diferent sobre la ruïna. En vaig fotografiar unes quantes sense saber qui les plantava.

MARCIR. Fa poc, vaig intercanviar unes paraules amb Werens. Vam parlar sobre una història marcida: “Vaig fer unes 300 flors, però les han esborrat gairebé totes”. Ben curiosa la diligència dels serveis municipals de Sabadell a netejar la floració mentre els escarabats arrossegaven els excrements de la corrupció per l'ajuntament. A l'ordinador, emmagatzemo les flors com a record d'un passat immediat, ahir mateix, que ha deixat d'existir.

nazi. Botxí.

DESNONAT. Víctima.

IGNORANT. ¿Entens la diferència, María Dolores de Cospedal?

ESTABORNIR. Cospedal no ha estat el primer personatge públic que ha parlat amb trivialitat del nazisme. Tampoc l'últim, encara que potser sí el que s'hauria de comportar amb més responsabilitat per la posició que ocupa, política i institucional. O constitucional, paraula que els centralistes assaboreixen com la mel quan la toquen amb els llavis. Perverteixen el llenguatge, maltracten les paraules fins a estabornir-les. Cada cop que un forassenyat digui nazi a la lleugera, que el posin de cara a la paret amb llibres d'Història a les mans, pedagogia per a ases. N'hi ha milers, pesen centenars de quilos. Seria aconsellable començar amb els treballs sobre Hitler que ha escrit Ian Kershaw. Perquè el mal no hi cap en un sol volum ni en una paraula. Na-zi.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

PÀNIC. Agafem una mica d'alè per escriure sobre Sara Montiel i un creuer del pànic amb destinació a Eivissa. Va ser el 1995 i presentava una astracanada: la versió maquinera d''Amados míos'. Els d'un programa de tele li van fer creure que uns terroristes havien segrestat la nau. Aclarida la broma, el resum de la jornada va ser: “No he menjat, he vomitat i se m'ha corregut el rímel”. Tenia 67 anys i estava més preocupada per massillar el perfil d'esfinx que per acomiadar-se de la professió com una reina. Feia angúnia veure-la ballar a gambades l'immund bakalao.

CAMPIONA. La hipocresia de l'enterrament de Margaret Thatcher va ser gastar 11 milions d'euros de l'erari públic en el seguici per acomiadar la campiona dels interessos privats.