«Ens estimem molt Nou Barris, aquella etapa ens va marcar»

Recuerdas cuando vivíamos en Nou Barris, en un piso encima de la panadería... Y salíamos cada dia, entre semana, aunque no teníamos nunca un duro para gastar... Y cuando nos cortaron la luz y el agua porque siempre íbamos tarde a pagar?... Subsistíamos a base de pizza y fideos precocinados. Cogíamos el último metro de la línea 4, en Llucmajor, sin tener muy claro adónde iríamos a parar...»

Així de franca és la lletra de la cançó Nou Barris d'Els Catarres. Relata, sense embuts, l'etapa en què el bombo i l'acordió del grup Jan Riera va residir al districte més nord-oriental de Barcelona. No va ser una etapa qualsevol. Eren els primers passos en l'emancipació d'aquell noi d'Aiguafreda (Vallès Oriental), de 23 anys i estudiant de Disseny Digital, que anhelava degustar aquella llibertat. L'acompanyava en l'aventura Èric Vergés, el cantant de la formació que es va donar a conèixer l'estiu passat amb el tema Jenifer, i que també conforma Roser Cruells, al contrabaix.

«Volíem viure sols, a la ciutat. L'important era sortir i fer la nostra. Vam buscar pis a Barcelona i el vam trobar a Nou Barris»,recorda Riera.«No sabíem ni on era»,diu. Encara que a la cançó que han acabat dedicant al districte de Nou Barris ho apunten bastant: Estaba en el culo del mundo.«Arribaves a Nou Barris des del centre amb el metro i senties l'aire molt més fred, menys contaminat i saturat. M'agradava molt sentir-lo», explica el músic.

Reminiscències rurals

Qui descobreix les ciutats amb la referència d'unes arrels rurals, com Riera, aprecia molts detalls que per a alguns urbanites passarien desapercebuts. No només l'aire, sempre uns graus per sota de la temperatura al centre urbà, era el que feia diferent el lloc en què havien aterrat.«El centre no és ni molt menys tan càlid com Nou Barris. Allà pots veure més gent, però aquí la gent és més pròxima, el tracte personal aquí ens semblava més humà. Aquest és un barri treballador, i amb racons sense vehicles, tranquils. Ens l'estimem molt. A mi m'encanta aquest barri. Aquella etapa ens va marcar»,reconeix Jan Riera.

Marquen les primeres vivències com a adults independents, però també la precarietat de moure's sempre amb el mínim, a nivell econòmic.«Treballàvem, sí. Jo feia classes de guitarra a nens en una escola i l'Èric feia webs com a freelance,però no teníem ni un duro. I trigàvem a anar a pagar els rebuts. Per això, alguna vegada ens van tallar l'aigua i la llum», reconeix.

Però, al mal temps bona cara.«Ens ho preníem bé. No era gens traumàtic. A buscar aigua, hi anàvem a la font del carrer. Ho vivíem com una cosa divertida. Bé, les nostres nòvies no s'ho prenien tan bé...»,afirma Riera. Amb espelmes suplien la llum elèctrica i a l'aire lliure esgotaven les hores més fosques.«Quan enfosquia, sortíem al carrer», diu.

El parc de la Guineueta, un dels llocs pels quals el noi d'Aiguafreda torna a passejar en aquest retorn a Nou Barris, és testimoni del gran consum d'exteriors en aquella etapa per la qual assegura que sent nostàlgia.«Va ser una època molt bona, que segurament no tornarem a viure mai més. Era tan poc estressant, divertida, positiva... Però si els meus fills tinguessin un pis com nosaltres vam tenir i visquessin igual que ho vam fer, em ratllaria molt. És una experiència, però és perillós jugar-hi, et pots quedar penjat, als llimbs. Durant un temps està bé, però després has de posar-te les piles i ser un pencaire... com nosaltres vam fer», diu, cinc anys després.«I com farem si algun dia ja no es recorda ningú de nosaltres. No ens cauran els anells»,afegeix.

Música i dies especials

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

La convivència de Jan i Èric, en aquell pis de Nou Barris, poc acollidor -«teníem moltes cuques que pujaven pel pati interior per la calor del forn de la fleca que teníem a sota, encara que el nostre terra sempre estava calent»-, va donar els seus fruits.«Passàvem moltes estones junts, amb la guitarra, i així vaig poder opinar sobre cançons que l'Èric no m'hauria ensenyat si no haguéssim conviscut»,creu Riera. «Potser aquella vida tan despreocupada ens va influir creativament. A Nou Barris vam compondre moltes cançons».

«En dies especials, anàvem al xinès. És econòmic, però també ens agrada molt. A mi em flipen la salsa agredolça, les tallarines i uns nuggets que feien». Avui, en dies especials, Els Catarres canten a Nou Barris la cançó que van dedicar al districte i que viatja amb ells en el seu primer disc, Cançons 2011.