Del teler tèxtil a les partides de cartes

Teresa Gisbert fa la partida cada tarda al casal d'avis del Poblenou. «Aquí em jugo la setmanada», diu fent broma amb un envejable humor als seus 92 esplèndids anys. En la seva memòria, sorprenentment a cobert dels estralls propis de l'edat, s'amunteguen multitud de vivències. Moltes, entre les parets que ara són testimoni de la seva habilitat amb la brisca. El casal Taulat ocupa una de les naus de l'antic complex industrial de Can Saladrigas, on la Teresa va entrar a treballar quan només tenia 14 anys, una edat que no era res de l'altre món en aquella època. «Això era la glòria. La meva mare --que també va treballar a Can Saladrigas-- en tenia 7 quan va començar», s'afanya a dir. «Al bar», assenyala, «hi havia les màquines de les bitllaires», l'ofici que va fer introduir en el tèxtil Gisbert. «Passàvem per les bitlles el fil per fer la tela dels teixits», explica. La guerra civil plana sobre aquests records. «En aquestes columnes ens recolzàvem per protegir-nos dels bombardejos», apunta.

Aquest edifici amb 153 anys d'història, que avui també alberga la biblioteca Poblenou-Manuel Arranz i un espai per a la imatgeria festiva de Sant Martí, ha format part de la vida de gran part dels veïns del barri. «És un èxit poder conservar-lo», destaca Joan Arumí, president del casal d'avis. «Molts dels que hi van treballar i van fer de la fàbrica la seva vida -com la Teresa i algunes de les seves companyes de cartes— s'han jubilat aquí, i per a ells aquesta és la seva segona casa», afegeix. I és que, malgrat les estretors de l'època, Gisbert rememora amb afecte els seus anys a l'empresa Mier, Rubín i Cia., instal·lada a Can Saladrigas, d'on se'n va anar, ja com a teixidora, als 22. «Tenia el cap ideal. Sabia manar», diu amb admiració.

Antonio Saladrigas va pertànyer a una de les nissagues d'industrials tèxtils que a mitjans del segle XIX van aixecar les seves factories al Poblenou. El 1858, «va establir un petit negoci de blanqueig amb una plantilla de només sis operaris», relata la historiadora Montserrat Sintes al llibre Can Saladrigas, 146 anys després. Memòria d'una fàbrica (2004). El 1883, després de diferents ampliacions, un incendi va destruir part de l'edifici i, l'any següent es va construir al carrer Joncar el que avui és memòria viva del barri, a més de vivendes per als treballadors. El 1913, es va constituir la Sociedad Anónima de Servicios Industriales Saladrigas Freixa, que va llogar espais a altres empreses.

Sintes subratlla en el seu llibre el paper que, «com moltes altres fàbriques catalanes», va jugar Can Saladrigas en el canvi social d'«incorporar la dona al treball remunerat i alliberar-la del seu rol tradicional». El fet d'entrar molt joves va fer que identifiquin la fàbrica, apunta, com una «gran escola de vida». I això malgrat el reglament que prohibia «blasfemar, cantar, xiular, llegir diaris, així com tenir converses estranyes a les de la feina».

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

El passat reivindicatiu del Po-blenou, per la concentració de fàbriques al barri, es va aliar amb els seus veïns i la pressió popular va aturar un pla per enderrocar l'edifici el 1985, fins que l'ajuntament el va adquirir per preservar-lo com a equipament cultural el 1998.

La Teresa s'enorgulleix d'èxits socials en què va prendre part com els de la vaga de tramvies del 1951, que va evitar la pujada del preu del bitllet. «La gana uneix», sentencia. Com cada tarda, avui jugarà a les cartes amb la Joana, una altra extreballadora de Can Saladrigas. «En quedem poques. Molt poques», diu.