Jordi Banacolocha: «Vaig viure una època en què tot Sant Andreu era casa meva»

Ser i sentir-se. Aquesta és la fórmula amb què Jordi Banacolocha ha prolongat en el temps la seva identitat andreuenca i l'apreci al seu Sant Andreu de tota la vida. Fa 43 anys que està casat -es diu ràpid- amb algú que també va créixer als carrers on l'actor jugava, entre assaig i assaig, perquè gairebé no parlava quan ja es va enfilar dalt de l'escenari del Casal Catòlic per interpretar un petit dimoni a Els pastorets. Tenia 2 anys. Als 14, va tenir en una sarsuela el primer paper en què parlava.

L'Ou Nou va ser el camp d'entrenament de molts actors. Roser Batalla, Joan Bas i Jordi Rebellón van començar en aquell grup de teatre que va néixer al barri. També Jordi Banacolocha hi va aprendre i, sobretot, hi va disfrutar. «No érem conscients d'on ens portaria aquella afició. Però tots érem pseudo­professionals. La nostra escola era la millor escola que es pot tenir: la passió», assenyala l'intèrpret del Llibert, a Ventdelplà (TV-3).

El teatre es va convertir en el motor de cohesió social. «Sempre va estar ple», explica l'actor. «Fins al 1975, cada dos diumenges fèiem una obra diferent». El motor del barri era aquell casal i moltes altres entitats com els Lluïsos, Los Padres o La Llira. El seu pare dirigia un grup de teatre quan ell, amb 7 i 8 anys, ja tenia el casal com a segona casa. «A més dels assajos, jugàvem al ping-pong, al billar i a cartes. I ens distrèiem al carrer, la majoria només per a vianants. No hi havia problema per travessar. Jo vaig viure una època en què sentia tot Sant Andreu com si fos casa meva, sense cap por», ­explica.

Notícies relacionades

El dia favorit de Terenci Moix

Quan la Setmana Santa anava de debò

El 600 que el seu pare es va comprar, als anys 60, havia de circular gairebé sense trànsit per aquell poble annexat a la ciutat. «S'entrava a Barcelona per la carretera de Ribes, que travessava Sant Andreu, i continuava per on avui hi ha el Teatre Nacional», recorda l'actor. «La desgràcia va ser la construcció de la Meridiana, perquè Sant Andreu va quedar tranquil i protegit, però aïllat», diu Banacolocha. Des d'aleshores, els veïns de Sant Andreu tenen els seus difunts enterrats a l'altre costat del meridià que l'asfalt va traçar.

Per sota d'aquesta via, El cor de la ciutat va bategar molt de temps, així que l'actor va aprofitar alguns capítols per poder disfrutar de l'avantatge d'anar a peu a la feina. «Ha sigut l'única vegada en la vida en què he anat a gravar a peu, xino-xano», diu aquest actor que també és informàtic.