Eulàlia Vintró: «La gent no volia pagar per l'aigua que ja tenia a la font»

No amb un pa sota el braç, sinó gairebé gairebé sota un pa. Eulàlia Vintró va néixer a la vivenda contigua al forn pastisseria que els seus oncles tenien al carrer de la Sagrera.«Llavors es naixia a les cases. Però a la nostra, els meus germans tenien el xarampió, i la meva mare, per seguretat, va voler tenir-me a la casa dels oncles, on més tard vaig vendre moltes barres de pa i pastissos», explica l'exdiputada, exregidora i actualment tertuliana aEls matins de TV-3iEl matí de Catalunya Ràdio. Vintró, que va ingressar al PSUC el 1974, ja no està a la primera línia de la política, però continua a Iniciativa.

La casa, on va viure des del 1945

fins al 1970, ocupava el triangle complet que dibuixen els carrers del Segre, del Doctor Balari i Jovany i de Sant Adrià, en ple Sant Andreu, llavors un dels pobles adjacents de Barcelona que va acabar annexionant-se a la gran ciutat.«Quan anàvem al centre, dèiem que anàvem a Barcelona», recorda Vintró. La catedràtica ho explica:«Agafàvem la transversal, que és com llavors en dèiem del metro. El final era l'actual parada de Fabra i Puig, a la Meridiana. Els trens eren pesats i lents».

El pati de casa seva era tan particularment gran, que els jocs de la seva infància no tenien per escenari els carrers del barri, sinó aquell jardí familiar.«Venien els amics de l'escola i jugàvem a futbol, a bàsquet, a criquet, a bolos...».

Al jardí hi havia un pou, i el besavi de la catedràtica va decidir obrir la que va ser la primera canalització de la ciutat per portar l'aigua a les cases. Aigües Serret no va ser una empresa gaire fructífera, recorda Vintró:«Primer, la gent no entenia per què havia de pagar si tenien aigua a la font. Després, l'auge industrial i un riu Besòs cada vegada més brut va complicar el negoci».

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

Eulàlia Vintró reflexiona sobre l'activitat de les antigues fàbriques tèxtils.«Des d'una cantonada del jardí, veia sortir i entrar els homes i les dones, empleats de Can Fabra. Una paret, davant per davant de casa nostra, aïllava totalment la fàbrica». Però el timbre dels torns traspassava aquesta paret,«a les 6.00, a les 14.00 i a les 22.00 hores», rememora. L'exdiputada, filla d'un Sant Andreu ple de fàbriques i horts, va deixar de viure al barri just quan va iniciar una expansió que únicament va pensar a aixecar edificis alts per albergar-hi nous veïns.«Per sort, ara tenim més consciència sobre el valor del patrimoni»,

afirma convençuda.