Kima Guitart : «Obrir la porta del meu taller m'obre al barri»

Es va quedar fascinada amb un mocador que van regalar a la seva mare i des d'aleshores ho va tenir clar: la seva passió és pintar sobre seda. Kima Guitart (62 anys) és una de les pintores que obriran les portes del seu taller al públic el pròxim 5 de juny juntament amb altres artistes dels barris del Putget i del Farró. Els districtes de Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia se sumen per primera vegada a la iniciativa Tallers Oberts, que des de fa 16 anys impulsa el de Ciutat Vella amb l'objectiu d'acostar els artistes als ciutadans. Del 28 al 30 de maig i del 4 al 6 de juny, creadors de Barcelona posaran a l'abast tots els seus secrets de producció.

–¿Els artistes estan molt allunyats dels ciutadans?

–És més una percepció que té la gent que una realitat. Ens veuen com a persones bastant diferents i se'ns permeten una sèrie de llicències pel simple fet de ser considerats artistes. Si ets artista, ets rar i punt. És un tòpic, una mirada esbiaixada. Encara que, afortunadament, no tothom té aquesta percepció.

–Obrir les portes pot ser un pas per trencar el tòpic...

–La veritat és que, encara que és el primer cop que ens sumem al projecte global de la ciutat, aquesta és la tercera vegada que els artistes del barri obrim les portes dels nostres tallers. L'experiència fins ara ha sigut fabulosa. La gent del barri està contenta de tenir l'oportunitat d'accedir als nostres estudis i de veure com es fan les coses.

–¿Què els transmeten els ciutadans en les visites als seus tallers?

–Estan orgullosos de tenir-nos aquí i són sorprenentment sensibles a l'art. No em vaig pensar mai que aquesta iniciativa tindria tant èxit, no només per la gran afluència de gent, sinó per l'entusiasme que demostren els veïns per conèixer-nos. Els motiva molt el fet de posar cara a l'autor del seu mocador o del seu quadro. Hi ha persones que vénen al matí i repeteixen a la tarda portant familiars o amics.

–¿El projecte és també una oportunitat per als artistes?

–Sí. El treball d'un artista és molt solitari i, a excepció de quan organitzes una exposició, tens poques oportunitats de veure com reacciona la gent amb el que fas. A les jornades de tallers oberts hi va un públic molt variat, tant en edat i procedència com en nivell cultural. M'agrada aquesta heterogeneïtat i tenir-hi contacte. A les galeries d'art hi van persones amb un altra mena de perfil. Obrir les portes del meu taller m'ha obert al barri on ja fa set anys que visc i treballo.

–Projectes com aquest ajudaran a teixir una xarxa de col·laboració entre els artistes del barri...

–Aquests moviments podrien ser l'embrió d'aquesta xarxa. Durant l'organització de la jornada de Tallers Oberts tenim l'oportunitat de conèixer altres artistes o altres tècniques que fins ara no sabíem que existien. De fet, s'han organitzat visites a tallers només per a gent del gremi. Per a mi també és important la ­col·laboració ciutadana i, en aquest sentit, puc dir que l'associació de ­veïns és una part molt activa del projecte.

–La seva passió és pintar sobre seda. ¿Per què aquesta tècnica i no una altra?

–La veritat és que no he pintat mai cap altra cosa que no sigui seda. Vinc del món dels teixits. Vaig créixer en un taller de modistes. Vaig començar a pintar sobre seda l'any 1971 arran d'un mocador que havien regalat a la meva mare i que em va fascinar. Des d'aleshores no m'he plantejat pintar sobre cap altre suport. Hi ha tants tipus de seda que encara no he acabat d'experimentar.

–Va viure cinc anys a Madrid. ¿El seu públic era molt diferent, allà?

–En aquella època la gent em va ­conèixer més per les desfilades i ­exposicions que vaig fer i la botiga que vaig obrir. A Barcelona em ­relacionen directament amb els mocadors de seda, les sedes murals i també amb tots els dissenys ­especials que faig per a empreses i entitats.

Notícies relacionades

«La plaça on visc és un poble dins del poble de Sants»

El dia favorit de Terenci Moix

–¿Com afronten els artistes les dificultats econòmiques?

–La crisi ens afecta moltíssim perquè el nostre sector és un dels primers que es ressenten davant les dificultats econòmiques. Això passa perquè l'art no es concep com a necessari, tot i que jo crec que sí que és indispensable per a l'ànima, per a la necessitat espiritual. ¿Com esquivem la crisi? Doncs com podem, no hi ha gaires receptes per fer-ho.